“Mentre hi sigueu, hi serem”

Gent que havia volat a Zuric i d’allà va fer cap a Estrasburg en bus. D’altres que ho van fer a Frankfurt o a Basilea i van completar el viatge en tren o furgonetes llogades. Uns altres que van venir fent escala a Madrid, a París o a Munic, i encara d’altres en cotxes o busos on van passar la nit... El desplaçament a Estrasburg no és senzill, des de Catalunya. Tot i esdevenir una setmana al mes la capital d’Europa, les connexions són complexes, i això havia refredat molt les expectatives de les entitats sobiranistes més avesades a mobilitzar-se, que, després d’una prova al juliol en què ja ho van constatar, ahir van deixar en mans d’Omplim Estrasburg, un modest grup amb molta voluntat i poca experiència, les tasques organitzatives. En el fons, també els va anar bé als nous eurodiputats, que tal com està el pati ahir tampoc volien fer més soroll del necessari...

Com ja es preveia, doncs, aquest cop l’assistència va ser més reduïda, d’uns pocs centenars. De fet, en la línia de la logística: el gran escenari del juliol va deixar pas a una minúscula tarima, i el potent equip de so d’aleshores, a un petit altaveu que se sentia amb penes i treballs. Tot i les limitacions, això sí, el desplegament va tenir premi, ara sí, i va complir amb escreix la missió proposada: fer-se notar entre el degoteig incessant d’eurodiputats i funcionaris que arribaven, i sobretot acompanyar Puigdemont i Comín en el desitjat debut a l’eurocambra.

En espera dels grans protagonistes, això sí, els teloners van ser de luxe, començant pel president Torra, que va recordar als congregats, alguns amb nens, com a ell de petit també el duien a manifestacions. L’acompanyaven diversos consellers com ara Meritxell Budó, Damià Calvet o Alfred Bosch, a més d’un Miquel Buch, que va provocar crits de “dimissió” quan el van reconèixer. “Prou repressió, Brimo assassina!”, va començar a cridar un grup, mentre d’altres els intentaven calmar: “No hem vingut per a això!”, deien...

El moment estel·lar, en tot cas, va arribar cap a tres quarts de dues. Tot i que el seu entorn encara patia per ensurts d’última hora –tenen immunitat, sí, però el Suprem no n’ha retirat pas les euroordres–, el cotxe que, per si de cas, va dur els nous eurodiputats des de Bèlgica es va aturar a una distància prudencial per fer a peu un últim passeig triomfal per entrar al cor de la UE. Corredisses de la premsa (molta d’internacional), caigudes, crits de suport, gendarmes i servei d’ordre intentant fer cordó... “És com si esperessin els Beatles”, havia exclamat abans, visionària, una periodista. I ho va semblar... És clar que es va trobar a faltar un rocker, Oriol Junqueras, present en moltes pancartes reivindicatives. “Insistirem políticament i jurídicament perquè pugui ser eurodiputat en els pròxims mesos”, prometia la seva companya de grup, i de Raül Romeva, Diana Riba. També Puigdemont i Comín van passar després a donar-se un petit bany de multituds, i van posar el dit a la nafra: “Som aquí perquè no ens vam rendir, ja no podran dir més que és un afer intern; mentre hi sigueu, hi serem.”