La sentència a l’últim Estatut

En l’imaginari català existeix una màxima que afirma que tot va començar amb la sentència vergonyosa i vergonyant del Tribunal Constitucional a l’Estatut de Catalunya. Servidora no hi està d’acord. I és que, per bé que la decisió dels jutges del 27 de juny del 2010 va ser molt greu i va significar el trencament de tots els acords polítics establerts i la vulneració flagrant de la sobirania del poble de Catalunya que havia aprovat l’esmentat Estatut, el cert és que la implosió de la societat i la política catalana va començar a preparar-se uns anys abans. Les dues manifestacions Som una nació i tenim el dret de decidir de la Plataforma pel Dret de Decidir i el moviment independentista havien iniciat una etapa de sensibilització vinculada als drets col·lectius del poble català que van ser la base per a la mobilització del 10 de juliol del 2010. Per tot això, avui som on som. La tasca dels diversos moviments socials, juntament amb les ribotades i l’executòria del Constitucional que van remenar, retallar o anul·lar el 86% dels articles de l’Estatut, han fet que una gran part de la societat catalana hagi pres consciència que, amb l’Estat espanyol, és pràcticament impossible tenir-hi una relació d’igual a igual.

Això és així perquè la sentència va afirmar –amb afectació sobre tots els apartats possibles que hi tinguessin relació– que Catalunya no és un subjecte polític. Per això, ni va resoldre l’encaix de Catalunya amb l’Estat ni va donar solució a qüestions cabdals com ara la definició de nació, la llengua, el finançament i les relacions internacionals, entre moltes altres. Ben al contrari: ho va empitjorar i va agredir seriosament les competències de Catalunya. El que el govern tripartit del MHP Pasqual Maragall, amb el suport de CiU, va pensar que havia de ser una nova relació amb l’Estat va esdevenir un problema de dimensions colossals.

Tant és així que m’atreveixo a dir que mai més no tornarem a tenir, ni a voler negociar, un Estatut entès com la norma que regula la relació entre la comunitat autònoma i l’Estat. La sentència va ser la primera en gravetat, i serà la darrera per a un Estatut autonomista. Encara més: durant els darrers anys –del 2010 fins avui–, gran part de la ciutadania i dels partits polítics catalans han entès que la intenció i la tendència de l’Estat són altament recentralitzadores (tal com s’ha observat durant la gestió de la crisi de la Covid-19) i que la sentència només va ser l’inici del tancament d’una via.

D’aleshores ençà, hem viscut desacords polítics, falta de negociació i repressió, fins al punt de tenir persones a la presó i a l’exili, i tantíssimes altres d’encausades i perseguides. Tots ells i elles treballaven i treballen per la llibertat d’un poble que encara no té els recursos que es reclamaven amb l’Estatut del 30 de setembre del 2005. Que el desè aniversari de la sentència ens serveixi com un anhel per continuar treballant pel dret a l’autodeterminació!