Política

Abans del 2010

Diuen que tot va començar fa deu anys, que és en aquella primera manifestació on arrenca la mobilització d’una part de la gent a Catalunya, farta, segons expressava, del menysteniment d’un estat que feia incompatible sentir-se català i espanyol a la vegada. Crec, però, que tot era ja ben covat abans del 2010, i que allò no va ser més que l’exteriorització d’un conflicte originat artificialment en benefici d’intencions espúries: el tàndem Maragall-Zapatero provocant una reforma estatutària que ningú havia demanat, però que servia per enfrontar el nacionalisme pujolista a les seves contradiccions. I el PP de Rajoy, Acebes i Sáenz de Santamaría intentant evitar que un incipient Ciutadans patrimonialitzés la crítica a la suposada tebior dels socialistes i dels mateixos populars entorn de la qüestió territorial. El primer tàndem provoca el part de l’Estatut del 2006, i el segon acaba expulsant el PP de la ponència parlamentària per a la reforma, potser per un tacticisme electoral de curta volada, però en qualsevol cas sense una avaluació en profunditat del que podia significar a la llarga.

Perquè des d’allà fuga tot. Perquè qui ha dit no al text per inconstitucional (en alguns dels seus extrems amb raó; en altres, per pura tossuderia) raonablement després plantejarà un recurs d’inconstitucionalitat. Però no és tant el problema recórrer l’Estatut, com fer befa dels catalans, dels que el volien i dels que no, agafant la part pel tot, just el que sempre s’ha criticat de l’independentisme.

En aquell terreny, entre l’Estatut i la sentència, gent que volia la independència des de sempre s’adona que es pot plantar una llavor per fructificar gràcies a l’espurna de la sentència constitucional. Tant fa que aquesta sentència pràcticament no anul·li res, tant fa que en matèria lingüística reprodueixi fil per randa una altra de dotze anys abans i assumida sense escarafalls. El 2010 la terra crema, l’espurna hi és i el material inflamable, tota la gent que s’ha anat incorporant a l’ANC, està a punt. I fins i tot arrasa un president Montilla que intenta dissimular la responsabilitat del PSC en l’afer.

Deu anys després d’allò, i de la pandèmia, sols queden algunes puntes de foc i molta cendra. Però la crisi econòmica que ens ve a sobre és igual o pitjor que la que va precedir aquell moment, i res s’ha resolt des d’aleshores, ans al contrari. Tot i la sospita íntima que el somni ha esdevingut casi impossible, i malgrat que amb els socialistes al poder les paraules tenen més ritme (i no sempre), les tibantors generades són més grans. Cal més que mai liderar un canvi real a les estructures centrals de l’Estat que, de retruc, permeti oxigenar també les catalanes. Regeneració política i no pas reconstrucció econòmica. Sense aquella, la crisi social serà inevitable i aquesta, una quimera.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els treballadors del Parlament rebutgen “qualsevol pressió” als funcionaris de la cambra

Barcelona

Sánchez allarga la mà als alcaldes en el xoc pels romanents

madrid

Suport a Muro dels lletrats del Parlament

barcelona

La defensa dels Pujol no veu cap indici d’un ens criminal

barcelona

Aposta històrica per Harris

Washington

La policia utilitza foc real contra els manifestants a Bielorússia

minsk
LLUC SALELLAS
PORTAVEU DE GUANYEM GIRONA

“ERC ha de triar: falcar Madrenas o ajudar al canvi”

girona

Els Pujol neguen el delicte d’organització criminal: “és només per ser Pujol”

barcelona

Podem demana a l’Audiència de Madrid que anul·li la causa sobre el seu presumpte finançament irregular

Madrid