Política

SALVADOR MILÀ

Exregidor, exdiputat i exconseller

“El que ara ens cal és respecte, reconeixement i recursos”

Les polítiques ambientals les vam iniciar en el tripartit malgrat el boicot dels que ara intenten penjar-se medalles
Vaig votar l’1-O. Era un moment transcendent, s’havien acumulat forces, però es va desaprofitar i el país va anar a la deriva

Salvador Milà va ser el primer membre del PSUC i d’ICV a dirigir una conselleria, la de Medi Ambient i Habitatge, durant el període encapçalat pel president Pasqual Maragall. Actualment, és director de l’àrea de Presidència de l’Àrea Metropolità de Barcelona (AMB), en la qual s’encarrega de les competències de la presidència, en mans d’Ada Colau, i coordina les tasques que es porten a terme des de les vicepresidències i la relació amb l’Ajuntament de Barcelona.

Vostè va ser regidor de Mataró, conseller de la Generalitat i diputat al Parlament de Catalunya. Des d’on creu que ha pogut fer més feina?
A Mataró hi va haver una recompensa immediata, perquè era un període excepcional, el dels primers ajuntaments democràtics, i això et donava la possibilitat de tenir un programa i fer-lo. El període a la Generalitat, a la conselleria de Medi Ambient i Habitatge, també va ser important, perquè era la primera vegada que hi havia un govern d’esquerra després de 23 anys de pujolisme, i vaig gaudir molt obrint línies que després s’ha demostrat que eren les correctes, tot i els alts nivells d’incomprensió que es van generar en temes tan importants com habitatge, contaminació i aigua. Tota la feina feta, que llavors era objecte de gran escàndol, va valer la pena, i aquells que tant s’escandalitzaven ara s’atribueixen les medalles.
La limitació de la velocitat, l’agència de la natura, la contaminació de purins, la protecció de zones verdes... Tot arrencava llavors, però amb moltes crítiques. Creu que hi ha més consciència ara que el 2005?
La ciutadania està conscienciada, i això ara obliga alguns polítics a estar-ho, sí. Estic satisfet perquè ha quedat demostrat que les polítiques de fa quinze anys continuen sent vàlides ara. El 2005 ja estàvem alineats amb les polítiques que reclamava Europa, i ara Brussel·les ens penalitza per tot el que no s’ha fet. La contaminació dels aqüífers arribava a un 30% el 2005; ara està en el 70% perquè no s’hi van aplicar limitacions. Tots els dossiers de polítiques ambientals es van obrir en aquella època, però es boicotejaven.
Anem tard?
Hi ha més dificultats perquè s’han intensificat les problemàtiques socials en temes d’habitatge i s’ha incrementat la degradació ambiental. La Covid-19 també ha fet palesa la necessitat d’un canvi de model productiu que afavoreixi la proximitat del producte i que aposti per models ecològics, molt més saludables. És un model que s’ha popularitzat i que ha arribat per quedar-se, no és un simple ganxo electoral. Ara bé, la credibilitat ja és un altre tema i n’és un exemple l’agència de la natura, perquè, malgrat que tothom s’omplia la boca amb el projecte, han estat treballant-hi en contra interessos molt concrets, a través del caciquisme tradicional que han instrumentalitzat sectors de l’antiga Convergència, i també ERC, amb la seva batalla per guanyar cacics al territori.
Les crítiques a l’agència anaven més enllà de la gestió ambiental?
Sí, sí, és una tradició potent que ja la vaig viure, com a conseller. Hi ha interessos molt grans dipositats en determinats territoris que, a causa de la llei electoral, estan poc habitats però representen molts escons al Parlament. El 2004 vaig viure una batalla política important per agafar les regnes del territori a través del control de sectors tradicionals com la ramaderia, l’agricultura..., tot allò que són les estructures de poder al territori. Qui vol controlar Catalunya sap que l’hegemonia no se la juga a l’àrea metropolitana, que també, sinó als territoris de la Catalunya interior, i aquí la batalla entre l’antiga Convergència i ERC és ferotge. Hem arribat a veure delegats del govern que van en contra del seu propi govern. Si això hagués passat en l’època del tripartit, el Dragon Khan quedaria en res.
La lluita entre JxCat i ERC supera aquell Dragon Khan?
En termes negatius, sí. L’espectacle és terrible, perquè una cosa era tenir discrepàncies legítimes quan no hi havia costum de treballar en un govern de coalició, però hi havia programa i es feia. Ara no, ara hi ha models absolutament divergents que es mouen per aconseguir poder i no en funció dels problemes reals del país, que han quedat oblidats.
Va ser destituït pel president Maragall. No hi havia lluites partidistes aleshores o hi van pesar les pressions empresarials?
Tot això, sí, una mica de tot, però estic content perquè demostra que si no pots tirar endavant un programa, ni et pots arronsar ni pots renunciar a temes encara que et collin molt. Era un compromís que calia tirar endavant costés el que costés. També va coincidir amb una remodelació de govern i jo era la torna. Crec que caldria una anàlisi de les polítiques d’aquell període. Es va girar full amb relació a tot allò per entrar directament i ràpidament en el procés.
Després va anar al Parlament i hi va ser fins al 2015. Tal com va anar aquella legislatura, el van sorprendre els fets del 2017?
Em van sorprendre molt per la irresponsabilitat de la deriva que es va produir a partir de l’1 d’octubre. Aquella data era un moment molt transcendental per al país, hi havia motius reals i un sentiment transversal a Catalunya de descontentament pel tracte rebut de l’Estat a causa de la sentència de l’Estatut, els processos de centralització, l’agressivitat del PP, la retallada de recursos... Vaig votar l’1-O com un gran acte de mobilització i protesta per la situació i la repressió que hi havia, era una acumulació de forces i de mobilització brutal. El gran desastre va venir després, amb la declaració unilateral d’independència i la no convocatòria d’eleccions. Va ser una deriva a causa de la falta d’estratègia i de perspectiva que va tenir tot el govern de Puigdemont, i més quan va quedar demostrat que, darrere, no hi havia res.
Com se soluciona el problema enquistat de la falta de recursos?
Catalunya té recursos, no és veritat que no podem fer res. Tenim un pressupost que està al voltant dels 35.000 milions d’euros i la possibilitat de fer polítiques fiscals i d’anticorrupció, cosa que ens podria dotar de més recursos. A més a més, no tot es fa amb diners, hi ha d’haver una capacitat de planificació i regulació. Tenim aprovats tots els plans territorials i els plans sectorials d’habitatge, però no es desenvolupen. No tot és atribuïble al “Madrid no ens deixa”. El 2012 es va optar per una orientació reaccionària. Calen més recursos? És clar que sí, i s’hauria d’haver aprofitat el poder transversal que hi havia aleshores, el bloc de totes les forces polítiques, per negociar amb Madrid i obtenir més recursos, però es va intentar capitalitzar i emprar com a excusa per no fer res, aturar la política, consolidar les retallades, rentar-se’n les mans i assenyalar que la culpa era dels altres. En l’etapa del tripartit, teníem menys recursos i vam fer moltes més coses, perquè es negociava amb Madrid i amb Europa, i perquè llavors Catalunya tenia un prestigi que s’ha deixat perdre.
Europeista convençut, va intentar encapçalar la llista al Parlament Europeu, però va perdre les primàries. Com valora el paper de la UE ara?
Per primera vegada, Europa intenta portar a terme una política transversal amb una finalitat pròpia i amb un programa en funció d’uns objectius comuns per a tota la UE. Les condicions són bones, perquè no obliguen a fer una política determinada, com una temuda reforma de les pensions, sinó un gir que aposti per models ambientals, l’estalvi i l’eficiència, els drets humans..., i això és positiu. Podem albirar una política europea comuna.
Com veu el paper de Podem en el govern espanyol?
Amb capacitat de resistir i posant en l’agenda mesures que sense ells no serien possibles, tenint en compte que formen part d’un govern que, al cap de sis mesos de constituir-se, es va trobar de sobte havent de gestionar una pandèmia. Mesures com la renda de ciutadania i els expedients de regulació no s’haurien fet.
Hi ha capacitat d’aportar una solució al conflicte territorial?
L’actitud dels socialistes respecte al tema de Catalunya està influenciada per Catalunya en Comú i per Podem, que assumeixen la plurinacionalitat de l’Estat. Un govern del PSOE amb Ciutadans no seria el mateix. Ara tenim l’oportunitat d’aprofitar-lo fent propostes raonables i factibles en les properes eleccions que s’allunyin de la pura confrontació.
I quina seria una proposta factible?
Reconeixement, respecte i recursos. El 80% de la població està d’acord que Catalunya és una realitat nacional, històrica i cultural. Se li ha de respectar l’autogovern i les competències i ha de tenir recursos per tirar-les endavant. Som catalans en la mesura que som a Europa, i som a Europa en la mesura que som a Espanya. És com un joc de nines russes, i ara, com el 1936, el 1939 o el 1977, és el mateix: tu et realitzes com a país en la mesura que ets en una estructura estatal i tens possibilitat de ser a Europa, on fa quatre dies, per cert, érem una regió de les més respectades.
Amb referència a la independència, vostè sempre ha dit que els Reis Mags no existeixen; d’altres diuen que ja no hi ha marxa enrere...
Les formes institucionals que pugui tenir un estat no m’interessen, em preocupa el contingut. A mi el que m’interessa és que Catalunya tingui capacitat de fer polítiques de transformació social, ambiental i territorial, emmarcades en les directives europees, i que se’m respectin les competències i pugui millorar la situació de la població. Això és independència, federalisme, autonomia, república catalana...? Quin abús se n’ha fet, dels termes! Vull recordar que ni Macià ni Companys, ni tampoc ERC, tenien l’objectiu de la independència; ells sempre van apostar per una república catalana en el marc d’un estat federal. Recordem-ho! Ells van ser realistes, en el bon sentit de la paraula, perquè van saber fer una anàlisi concreta de la realitat i van acceptar un estatut a partir del qual podien avançar, perquè o et fots de lloros contra la paret o intentes avançar.
Com veu la situació amb noves eleccions a tocar?
De moment, tornem al dia de la marmota, i no entenc com és que ERC juga una altra vegada a la confrontació, perquè sempre hi acabarà perdent. És increïble que Puigdemont pugui dir per segon cop que, si guanya les eleccions, tornarà. Espero que la gent reaccioni i no entri en aquesta dinàmica. Em preocupa aquest plantejament cabdillista que percebo entre Puigdemont i Junqueras, en detriment de debats sobre els models econòmics i de país; em preocupa que es dibuixi un escenari polaritzat per independentistes d’esquerra i independentistes de dretes, i, més enllà, res.
És favorable a la repetició del tripartit?
Jo vull un govern d’esquerres al meu país i, si pot ser, que hi hagi Catalunya en Comú. Crec que s’ha d’anar a les eleccions explicant quines polítiques vols fer i crec que hi ha possibilitats si una majoria de la ciutadania aposta per avançar en temes socials i ambientals. Catalunya abans tenia veu pròpia a Europa, tenia respecte i es feia respectar, i ara, en canvi, en fugen com de la pesta. Cal recuperar aquesta situació. Fins a l’1-O, teníem totes les forces per forçar una negociació, però es van tirar de la moto. Si JxSí hagués convocat eleccions, hauria guanyat per golejada i tindria més força per negociar amb nosaltres darrere. S’ignorava quin era el camp de joc, els polítics no es van fer respectar i ara cal refer-ho tot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Sílvia Paneque tornarà a ser la cap de llista del PSC

GIRONA
argentina

Els insults de Milei a Petro provoquen una crisi diplomàtica amb Colòmbia

barcelona
Política

Mor Conxita Tarruella, històrica d’Unió

guerra a gaza

El TIJ ordena a Israel garantir l’entrada d’ajuda humanitària a Gaza

barcelona
Política

Mor Joe Lieberman, l’exsenador estatunidenc que volia acabar amb la violència dels videojocs

guerra a gaza

Els EUA critiquen la relatora de l’ONU per als territoris palestins ocupats

barcelona
guerra a europa

Rússia llança 28 drons i míssils contra Ucraïna en un atac dirigit sobretot al sud

barcelona
estat francès

Aproven una llei que castiga la discriminació capil·lar

barcelona

Banyoles aspira a organitzar el mundial de piragüisme marató del 2028

BANYOLES