Política

2010

‘Som una nació, nosaltres decidim’

El 10 de juliol més d’un milió de persones van omplir el centre de Barcelona contra la retallada de l’Estatut, una demostració de força sense precedents que va empetitir els actes de la Diada

La poli­tit­zació de la justícia ve de lluny. Deu anys enrere, el 2010, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ja s’havia con­ver­tit en el braç judi­cial de la política. Els par­tits majo­ri­ta­ris, el PP i el PSOE, es repar­tien els seus mem­bres i la maquinària pre­te­sa­ment inde­pen­dent de l’intèrpret suprem de la Cons­ti­tució mal fun­ci­o­nava seguint els esti­ra­bots polítics. Qua­tre anys va neces­si­tar per pro­nun­ciar-se sobre el nou esta­tut impul­sat pel tri­par­tit (el PSC, ERC i IC-EUiA), un text que, sense fer cap tren­ca­dissa, només inten­tava encai­xar les aspi­ra­ci­ons d’una part impor­tant de la soci­e­tat cata­lana amb una lec­tura més oberta del text cons­ti­tu­ci­o­nal del 1978. El nou esta­tut era vigent des del 2006, després d’haver estat reta­llat pel “ribot” d’Alfonso Guerra a la comissió cons­ti­tu­ci­o­nal del Congrés i ser apro­vat per les Corts espa­nyo­les, pel Par­la­ment i pel poble català en un referèndum en el qual la mei­tat de les per­so­nes amb dret a vot es van que­dar a casa. En aque­lla con­sulta, la decisió d’ERC de dema­nar el “no” va esquer­dar el pri­mer tri­par­tit per la decisió de Mara­gall de fer fora els con­se­llers repu­bli­cans.

L’Esta­tut reta­llat con­ti­nu­a­ria pel pedre­gar amb la reco­llida de sig­na­tu­res i la pre­sen­tació d’un recurs d’incons­ti­tu­ci­o­na­li­tat per part del PP i altres recur­sos del defen­sor del poble, Enri­que Múgica, i d’Aragó, La Rioja, Múrcia, les illes Bale­ars i la Comu­ni­tat Valen­ci­ana. Van pas­sar qua­tre anys fins que el 2010 el TC va decla­rar incons­ti­tu­ci­o­nals 14 arti­cles, entre altres la con­dició del català com a llen­gua pre­fe­rent a l’admi­nis­tració i als mit­jans públics.

La reacció no es va fer espe­rar i el 10 de juliol 1.100.000 per­so­nes, segons la Guàrdia Urbana, van col·lap­sar el cen­tre de Bar­ce­lona en una mani­fes­tació orga­nit­zada per Òmnium Cul­tu­ral amb el lema Som una nació. Nosal­tres deci­dim. El PSC va pres­si­o­nar fins a l’últim moment per can­viar-lo, però a l’hora de la veri­tat tant el pre­si­dent Mon­ti­lla com l’expre­si­dent Mara­gall es van posar a la capçalera al cos­tat de l’expre­si­dent Pujol. Aquesta mani­fes­tació, con­si­de­rada com el punt d’arren­cada del procés, seria l’acte més mul­ti­tu­di­nari cele­brat fins aquell moment a la història de Cata­lu­nya. Res a veure amb els de la Diada d’aquell any –15.000 per­so­nes a l’acte de la Ciu­ta­de­lla i entre 9.000, segons la Guàrdia Urbana, i 30.000, segons els orga­nit­za­dors, a la marxa inde­pen­den­tista de Bar­ce­lona–. Cal­dria espe­rar fins al 2012 per a l’esclat de les grans mani­fes­ta­ci­ons de l’11 de Setem­bre. L’única polèmica la va pro­vo­car el pre­si­dent Mon­ti­lla quan, en el seu dis­curs de la Diada, va aler­tar con­tra “la pulsió sepa­ra­dora”. Eren a tocar les elec­ci­ons del 28-N, la der­rota del PSC i l’arri­bada d’Artur Mas a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat.

CRONOLOGIA

28 de juny. El Tribunal Constitucional fa públic el veredicte contra l’Estatut de Catalunya. El text íntegre de la sentència es coneixerà el 9 de juliol.
5 de juliol. Els ajuntaments del Port de la Selva i Vilafranca del Penedès inicien una campanya per declarar-se “moralment exclosos de la Constitució Espanyola”.
10 de juliol. El centre de Barcelona queda col·lapsat per una manifestació de més d’un milió de persones.
5 de setembre. Alcaldes i regidors sobiranistes signen al monestir de Sant Pere de Rodes un manifest per promoure, des del municipalisme, un referèndum sobre l’autodeterminació.
4 d’octubre. El president Montilla signa el decret de dissolució del Parlament i convoca eleccions.
28 de novembre. Victòria de CiU als comicis.
16 de desembre. Constitució del nou Parlament.
23 de desembre. Artur Mas, investit 129è president de la Generalitat.
EL PROTAGONISTA

José Montilla

Milita al PSC des del 1978, on va ser secretari d’organització i primer secretari. Ha estat batlle de Cornellà, president de la Diputació de Barcelona, diputat, ministre d’Indústria, parlamentari, president de la Generalitat (2006-2010) i senador. L’any 2010 va haver d’afrontar l’adversa sentència del TC contra l’Estatut.

OPINIÓ

Fem balanç del procés?

José Montilla
El balanç del procés és clarament negatiu, més enllà de l’autoestima i l’entusiasme que s’hagi pogut generar

La celebració de la Diada Nacional és un bon moment, a parer meu, per reflexionar sobre això que col·loquialment coneixem com “el procés” o, més concretament, el camí cap a la independència de Catalunya. És coneguda la meva opinió contrària, com és igualment coneguda la meva actitud de respecte cap als que en són favorables.

Després de vuit anys de “procés institucionalitzat”, durant els quals el govern del país ha centrat els seus esforços a assolir la secessió, quins són els resultats? Hem millorat el nostre autogovern? Hem resolt els problemes relacionats amb finançament, delimitació competencial, infraestructures, reconeixement institucional,...? Disposem de noves aliances a Catalunya, a Espanya o a Europa, per assolir aquests objectius?

Crec que no. El balanç del procés és clarament negatiu, més enllà de l’autoestima i l’entusiasme que s’hagi pogut generar en sectors importants de la societat catalana. Dirigents polítics condemnats. Altres que han marxat a l’estranger. Una societat creixentment dividida, sotmesa a una tensió antipàtica que en aquests moments genera un enorme cansament. Pèrdua de tremp i lideratge econòmic...

No és el moment de canviar d’estratègia? Som molts els que estem compromesos amb una millora de l’autogovern, que necessita canvis profunds del nostre ordenament jurídic. Canvis que només poden arribar amb un altre procés: el d’una negociació política sobre les reformes en l’arquitectura territorial que Catalunya –i Espanya– necessiten.

Aquest canvi d’estratègia, que hauria de liderar el govern, era necessari abans de la pandèmia. Però ara, enmig de la gravíssima crisi de salut pública i de les seves greus seqüeles, és ja inajornable. Res és avui més prioritari.

No demano que ningú renunciï a les seves ambicions, al seu projecte polític... Però ara, la causa més patriòtica no és altra que ajudar a superar el cataclisme generat per la Covid. Tenim el nostre teixit productiu molt, molt afectat. El patiment social, especialment entre els sectors més febles de la nostra societat, és molt gran. Ens hem de centrar en les tasques sanitàries i, també, en les de la recuperació econòmica, ajudant els que han perdut la feina o el negoci, aprofitant per dibuixar millor el futur de la nostra economia, gestionant amb eficàcia els ajuts financers que ens proporcionarà la Unió Europea, encertant en la definició dels estímuls econòmics... Per fer això, cal un govern que governi. I crec que és una evidència que no ho pot fer un govern presoner de les querelles internes i subordinat al dictat de persones que no formen part del mateix govern.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia