Política

Oriol Junqueras

Exvicepresident del govern de la Generalitat i president d’ERC

Un camí irreversible

La força democràtica que hem acumulat encara no és suficient per batre la formidable aliança conservadora que s’oposa i s’oposarà a la República Catalana

Quan era un marrec ja era independentista. Em reconec fent una enquesta als veïns del barri sobre la independència de Catalunya a partir del referèndum sobre la Constitució Espanyola del 1978. Suposo que hi devia tenir molt a veure l’ambient que es respirava en el si d’una família republicana. A la meva enquesta, els independentistes vam guanyar. Encara que a l’hora de la veritat la Constitució Espanyola va tenir un ampli suport a Catalunya. El meu entorn més proper no era exactament representatiu del conjunt del país, tot i que probablement els veïns van voler ser condescendents amb aquell nen que els preguntava entusiasmat sobre la independència de Catalunya.

Els independentistes érem extraparlamentaris. La situació no va canviar fins que ERC va anar refent-se i recuperant l’esperit que el va fer néixer que l’independentisme no va irrompre al Parlament de Catalunya. Ara ja, com una força inequívocament independentista però que volia i tractava de sentir-se hereva d’aquella ERC dels presidents Macià i Companys i de tot el que ells van representar, de la suma de sensibilitats radicalment democràtiques amb un ideari progressista i republicà fins al moll de l’os. Durant anys i panys ERC va cavalcar en solitari al Parlament com a única força política republicana i independentista. Mai no ens vam rendir malgrat ser una minoria i vam combatre unes regles del joc autonòmic que definien un país dual a partir d’un repartiment de papers entre CiU i el PSC, que també era territorial i que en algun moment semblava que volia confrontar les comarques amb la capital, la regió metropolitana amb la resta del país.

Som i hem estat partícips d’aquesta progressiva evolució del país que va fer entrar en crisi tant el món convergent com el socialista, sobretot a partir de l’intent ambiciós de reforma de l’Estatut que va ser el darrer intent d’encaix amable de Catalunya a Espanya. I nosaltres, independentistes, no només hi vam participar, en vam ser el motor. Com va acabar ja ho sabem. Sense aquell desengany de bona part d’una societat catalana que creia de veres que l’Estat podia canviar i reconèixer Catalunya com a nació, l’independentisme no hauria eclosionat amb la força amb què ha irromput els darrers anys, amb una acceleració de la història tal vegada imprevisible.

És amb posterioritat a aquella reforma de l’Estatut que ja va ser escapçat a les Corts espanyoles el 2006 que es va anar generant una creixent onada de caràcter sobiranista. Les consultes populars van fer pedagogia arreu del país del dret a decidir, un dret que va anar amarant amplis sectors de la societat i de la política catalana. Tant va ser així que el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, considerava el 2012 absolutament normal que Catalunya pogués organitzar i celebrar un referèndum d’autodeterminació, encara que amb posterioritat no només se’n va oblidar sinó que no va dubtar a anar de bracet amb tota la dreta espanyolista contra l’exercici del dret a decidir de catalanes i catalans.

La voluntat d’exercir el dret a decidir en un referèndum d’autodeterminació es va concretar unilateralment l’1 d’octubre després de multitud d’ocasions d’intentar arribar a un acord amb el govern espanyol per pactar-ne la celebració. Una jornada que va ser una victòria esclatant.

Tres anys després d’aquell referèndum èpic comptem amb una experiència i un bagatge com no hem tingut mai. Som més que mai i coneixem l’Estat i la seva democràcia i límits millor que mai. Però també hem après que la força democràtica que hem acumulat encara no és suficient per batre la formidable aliança conservadora que s’oposa i s’oposarà a la República Catalana.

Tan important és saber què vols fer com saber com ho has de fer i què necessites per poder-ho fer. Aquí rau el quid de la qüestió. No és tant una qüestió de voluntat com sobretot de capacitat.

Raül Romeva ja va fer una feina ingent en publicar Esperança i llibertat, un llibre en què reafirma el seu compromís amb l’exercici del dret a decidir, amb la democràcia, que s’ha de concretar en un referèndum d’autodeterminació que sigui reconegut internacionalment. Aquest estiu hem estat treballant amb la Marta Rovira en una proposta política que analitza virtuts i mancances del moviment independentista a partir dels aprenentatges del referèndum de l’1 d’octubre i de tot el que va seguir, incloent-hi la declaració d’independència del 26 d’octubre que va ser votada al Parlament. L’hem titulat Tornarem a vèncer. I com ho farem, que modestament creiem que és un exercici honest i sincer de com sumar per fer inevitable un referèndum d’autodeterminació amb prou complicitats i participació perquè la comunitat internacional n’hagi de reconèixer el resultat. El primer pas és superar el cinquanta per cent del vot repetidament en totes i cadascuna de les eleccions. No és un requisit suficient però sí imprescindible. El primer pas per materialitzar allò que no va ser possible fa tres anys. No serà un camí planer, ni probablement lineal. Però si d’una cosa estem segurs és que si aquesta és la voluntat de la societat catalana, si es manté en el temps i suma prou complicitats, serà irreversible i més d’hora que tard reeixirà la voluntat sobirana de la ciutadania de Catalunya. Això és, la República Catalana.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Barcelona aprova el pla urbanístic que permetrà ubicar el nou CAP Raval Nord a la Misericòrdia

Barcelona

Dos regidors de la CUP investigats pel tall del Tsunami a la Jonquera desobeeixen i es neguen a entrar al jutjat

figueres

Sturgeon vol un referèndum d’independència a Escòcia “en la primera part” del pròxim mandat

brussel·les

Capella acusa el Suprem de “canviar el sistema” per basar el debat sobre el tercer grau en “pensaments ideològics”

barcelona

L’acord ERC-PSOE atia el vesper fiscal

madrid

El PDeCAT no vota els comptes i espera Sánchez

madrid

El pacte d’ERC amb el PSOE amplia l’escletxa amb JxCat

Barcelona

Imputen quatre menors més, de 13 i 14 anys, per la decapitació de Paty

París

Merkel no vol esquiadors en plena pandèmia

Berlín