Macron elogia l’impuls modernitzador de Giscard

“Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.” La famosa cita d’El Gattopardo de Lampedusa resumeix a la perfecció el mandat de Valéry Giscard d’Estaing. França recordava ahir la figura de l’expresident mort dimecres a la nit, als 94 anys, fruit de “les seqüeles de la Covid-19”, segons va anunciar la fundació amb el seu nom. Si els homenatges oficials s’apressaven a exaltar el llegat “reformista” i “transformador” de Giscard d’Estaing, el seu pas per l’Elisi entre 1974 i 1981 va estar marcat pels contrastos dels setanta. Una dècada marcada per la tensió entre l’anhel de progrés social posterior al Maig del 68 i la contrareacció neoliberal que es consolidaria a principis dels vuitanta.

La defunció de Giscard d’Estaing no va resultar cap sorpresa. Després d’haver estat hospitalitzat al setembre, el seu estat de salut s’havia deteriorat en les últimes setmanes. El seu funeral se celebrarà en “la més estricta intimitat familiar”, segons va indicar la fundació de l’expresident centrista. Aquesta cerimònia en petit comitè, que tindrà lloc al poble d’Authon (centre-oest), contrasta amb l’enterrament d’estat de l’exmandatari Jacques Chirac –un rival històric–, que va ser acomiadat el setembre de l’any passat enmig d’una gran emoció nacional. De fet, Giscard va acabar com un dirigent poc estimat pels francesos.

Malgrat un sol mandat ple de clarobscurs –va perdre la seva reelecció el 1981 contra el socialista François Mitterrand–, ahir perduraven els elogis. “[Giscard d’Estaing] forma part de les nostres vides més del que pensem. Quaranta anys després d’haver estat president, tot allò que va aconseguir ens continua acompanyant”, va reivindicar al vespre el president Emmanuel Macron, que el 2017 va superar-lo com el cap d’estat més jove de la Cinquena República. “Va mirar el nostre país de cara, amb els ulls d’una nova generació que desitjava el progrés sense sacrificar la llibertat. Seguim els seus passos”, hi va afegir el dirigent centrista, que va anunciar que el 2 de febrer tindrà lloc un homenatge al Parlament Europeu, del qual l’exdirigent va ser un dels principals impulsors de la seva elecció per sufragi universal.

Admirador del nord-americà John Fitzgerald Kennedy, Giscard d’Estaing va ser escollit el 1974 amb una aurèola de modernitat. Només tenia 48 anys. La primera etapa de la seva presidència va estar marcada per l’adopció de mesures que suposaven un progrés en els drets civils i de les dones. Es va rebaixar la majoria d’edat als 18 anys i va aprovar-se el divorci per consentiment mutu. Durant el seu mandat, va crear-se una secretaria de la Condició Femenina i la legalització de l’avortament va ser una realitat.

Mentre França s’endinsava en les turbulències de les dues crisis del petroli, Giscard d’Estaing va erigir-se en un ferm defensor dels postulats del liberalisme econòmic. L’executiu va aprovar les primeres reformes de desregulació del mercat laboral. Per afrontar les dificultats econòmiques, va estrènyer els vincles amb el canceller alemany Helmut Schmidt, i van crear el sistema monetari europeu, un pas fonamental per a la posterior creació de l’euro. Però també d’una Europa marcada pel seu ADN neoliberal i l’ortodòxia alemanya, que tantes reticències genera entre els francesos.

Segons adverteix l’historiador Gérard Noiriel en el llibre Une histoire populaire de la France, “l’elecció de Valéry Giscard d’Estaing com a president de la República va suposar una frenada en sec de les reformes socials a favor de les classes populars”. De fet, fou el líder francès d’un període en què el camí del progrés va començar a separar-se del de la justícia social.