Política

MARTA PONTNOU

ASSESSORA D'IMATGE ESPECIALISTA EN POLÍTICA

“La roba d’un polític ha de transmetre el que vol”

Pere Aragonès és una persona elegant i sempre fa el que ha de fer quan toca, és molt conscient de la importància de la imatge
No m’agrada parlar de guapos i lletjos, però algú que comunica bé i té una imatge global agradable té més possibilitats que el votin
Al pobre Pablo Iglesias se’l critica perquè sempre va malgirbat. Hi ha gent a qui sembla que li hagi caigut un armari a sobre!
La seva imatge és peculiar, fins i tot estrident, quan la política sol ser discreta. I assessora un partit com ERC, que sembla que governarà i dona una imatge seriosa. Com casa tot?
La meva imatge és la meva imatge, i és una marca personal que m’he fet jo. Si he de vendre que cadascú necessita identificar-se amb algun estil, aquest és el meu. El primer que em diuen tots els clients, polítics o no, és: “Jo no vull anar com tu, eh!” No, és que jo soc jo, aquest és el meu estil i l’he triat perquè vull que se m’identifiqui així, que quan vagi pel carrer sàpiguen que soc la Pontnou, malgrat que vagi amb mascareta i ulleres de sol. Perquè el meu tret diferenciador és el cabell i un tipus de roba més estrident. Aquesta és la meva manera de fer personal, però als clients els pregunto qui volen o què volen ser o representar ells i els adequo la roba al seu estil.
Vostè ha impartit classes fins i tot en un màster de moda, però tot això ho ha après en algun lloc? O és autodidacta?
No sé si és lleig dir-ho, però és autodidacta total. He treballat a la televisió des dels 16 anys, i ve d’una experiència de veure televisió i comunicar tota la vida.
Com ha acabat assessorant vostè ERC?
Ells buscaven algú i jo el 2016 em creuo amb una agència de comunicació d’ERC, a la qual passo un informe sobre el panorama polític estilístic dels partits, i en concret el seu. L’informe arriba a la direcció, els fa gràcia i tenim un enamorament sobtat amb la Marta Rovira. Hi va haver entesa entre el que ella necessitava i el que jo podia oferir. Hi ha com un enamorament perquè per primera vegada no troba algú que vol canviar com és, el seu caràcter i manera de fer, sinó que troba un estil que la millora, millora el que ella vol transmetre.
Ella ja tenia assessors?
No, no n’havien tingut mai. Bé, el que passa sempre: són aquelles coses de comunicació sobre les quals tothom opina.
I què li proposa, que l’enamora tant?
Doncs això: respectar-li l’estil, el caràcter i la manera de veure les coses que té, perquè va relacionat amb la manera com vesteixes, però alhora mirar de millorar-ho i potenciar-ho. Li faig unes propostes d’un tipus de roba i d’una manera d’expressar-se vestint en què se sent còmoda i veu que no va disfressada, sinó que l’empodera molt.
I després, en ple procés sobiranista per cert, eixampla el radi a tota la direcció…
Sí, ella n’està molt contenta, els resultats són molt bons i agafen confiança en mi. I faig una proposta per als consellers i entro a preparar-los, i després s’hi va afegint gent. És una cosa que suma molt, la gent s’hi sent molt còmoda, perquè els ajuda a millorar. Al final et venen i et diuen “Mira, jo tinc aquest problema” o “Faig això” o “Tinc aquestes rutines”, i sempre els faig propostes perquè se sentin millor.
Què transmet la manera de vestir en un polític? Tan important és?
És que ho transmet tot! Si et poses al límit, imagina’t que un dia Pedro Sánchez compareix en pijama, o porta una corbata molt estrident… Tothom en parlarà! Si vols passar desapercebut, també pots, però hi ha gent que faci el que faci sempre crida l’atenció. Al pobre Pablo Iglesias se’l critica perquè sempre va malgirbat. Tot el que porta ho porta malament: si va amb americana, el critiquen; si va amb corbata, també; si va amb texans, igual… És tot el que et poses, i ja no només les peces de roba, sinó com les portes! I hi ha gent a qui sembla que li hagi caigut un armari a sobre. A vegades algú diu “Quants diners ens hem de gastar?” Però no són els diners, és com et posaràs les peces.
Però l’estil d’una persona és innat, no?
No, es pot arribar a trobar. Hi ha gent que sense ajuda ho pot fer, hi ha qui es posa qualsevol cosa i ja li llueix, i n’hi ha que no, però es pot forçar. És com tot.
És a dir, a més de dir què s’han de posar, diu als polítics com ho han de portar…
És clar, i quan s’ho han de posar. Perquè no és el mateix posar-te una camisa de ratlles per fer una visita a la presó que durant una investidura o per anar a veure una escola. A més de tenir roba que t’afavoreix, que et queda bé i amb la qual et sents còmode, ha de transmetre el que tu vols transmetre en cada moment.
Si treballés per a un partit oposat, el PP o Cs, l’assessorament seria diferent, així?
És clar. Hauria de fer la mateixa feina de reunir-me amb l’agència que tingui de comunicació i que et facin una llista del que volen transmetre, quines idees té cadascú i cada persona, quin àmbit representa... Els que representen persones d’Olot en amunt no vestiran igual que els que en representen de Sevilla en avall.
Altres grups tenen estilistes com vostè?
Diria que és bastant nou. He conegut alguna assessora d’imatge que algun líder ha anat a veure puntualment, però no el que hauria de ser: que fos una cosa natural dins d’un gabinet. El que seria normal, que és el que s’estila als Estats Units i és el model de referència, és que hi hagués en l’equip de comunicació una persona dedicadaexclusivament a la roba.
Els Estats Units són el referent?
Els Estats Units són els que ho fan millor, només cal veure els presidents. I n’és un exemple molt clar la investidura de Biden, que va ser molt comentada perquè van fer un muntatge amb totes les dones, que són les que tenen més marge de vestuari, formant l’arc de Sant Martí. A veure, això no és casual, va ser una cosa acordada! No es va despertar la Jill Biden al matí i va dir “va, ara em posaré de blau”; la Michelle Obama, d’albergínia per recordar les dones sufragistes; la poeta, de groc; una altra, de lila; les filles… Allò va ser una posada en escena orquestrada per un assessor o assessora d’imatge.
Podríem veure alguna cosa similar el dia que es formi govern a Catalunya?
Si de mi depengués, faria venir un arc de Sant Martí també, és clar, perquè forma part del que volem comunicar. Necessitem un país unit, alegre i ben vestit, aquesta és la meva prioritat!
Què recomanarà a Aragonès si s’acaba sotmetent a un debat d’investidura?
Depèn del moment en què hi arribem. Primer de tot, ha de ser un vestit impecable, ja només per respecte a les institucions i al Parlament. Pots anar-hi amb texans, perquè molts parlamentaris hi van, i dels meus encara més, però tot mereix un nivell de coherència i respecte. De la mateixa manera que no et cap al cap que vagis en pijama o despullat al Parlament, doncs per mi s’hi hauria d’anar amb vestit sempre. El Pere ho farà, perquè és una persona elegant i sempre fa el que ha de fer en el moment que toca, i a més és superresponsable i molt conscient de la importància de la imatge que transmet, i que és tan important el vestit com el discurs i les gesticulacions, tot suma. L’únic joc que pots fer és amb l’estampat del vestit, que en clau de televisió és zero, perquè és imperceptible si té puntets o ratlles. Ja és el teu estil propi, això, per veure què vols lluir més en el tu a tu. I després hi ha les corbates. Hi ha gent que creu que és important l’estampat i el color pel missatge, però, per mi, posar tota la informació en un tros de tela de 5 centímetres d’ample i uns 40 de llarg em sembla una mica exagerat… La gent sempre hi busca significats: “No, és que portava una corbata vermella amb ratlles, i això recorda les èpoques de CiU” “És que si la portes verda diuen que és un missatge al rei d’Espanya...” A veure, és un tros de tela molt petit!
Em pensava que el verd donava un missatge per l’ecologia, o d’esperança.
No, perquè diuen que la gent, quan no podia dir Viva el rey de España, es posava una corbata per l’acrònim Verde, segons aquella de la Patricia Centeno. Llavors els nostres agafen por d’això, ens ha passat que se’ns ha criticat, però cal valorar la imatge global, no estem donant aquest missatge.
Els polítics han de dur sempre corbata?
Al Parlament, sí, per respecte a les institucions. En uns premis o una festa de nit, també. Hi ha moments que ho requereixen, perquè és una etiqueta, forma part dels formalismes. Que no hi va còmode? M’és igual. Si vols anar còmode, queda’t a casa amb pijama. Jo despullada vaig tan còmoda..., però oi que no hi vaig pel carrer? És el mateix; cada estadi de la vida, cada lloc i cada situació té un codi de vestuari. Ara, que poden anar algun dia sense corbata? Sí, si van de visita al territori, o a qualsevol lloc més informal.
I les polítiques? Faldilles o pantalons?
Això, per mi, és lliure; com se senti millor cadascuna. L’avantatge de les dones és que tenen més peces per jugar: poden anar amb pantalons, faldilles, granotes, amb americana o sense, camisa o sense… Ho sento, la vida és així d’injusta! Els homes han de dur vestit, i les dones tenim més opcions, no tot és americana o pantalons per anar arreglades. Poden portar un vestit impecable i fan goig igual.
Una mateixa persona s’ha de vestir diferent segons si és consellera o diputada?
En el cas de les dones, que és on es pot jugar més, no hi ha les mateixes necessitats com a consellera d’Agricultura, per exemple, que de Justícia. La d’Agricultura anirà a visitar la cooperativa de Pinell de Brai i farà una caminada per les vinyes, i és clar que no hi pot anar amb sabates de taló, mitges o faldilles; agafarà un vestuari correcte i formal, però adaptat on vagi. I la de Justícia, el mateix. I cadascú té unes necessitats, però després també hi ha el seu estil propi. És adaptar cadascú al que és i al que vol transmetre.
Entra en pentinats i complements?
Sí, però deixo que cadascú sigui molt lliure amb el look que té. Si algú vol anar amb el cabell llarg, o alguna amb el cabell curt, o si a algú li agrada barba, masclet, bigoti…, ho respecto. El que sí que els poso al davant sempre és la manera de millorar: si un vol anar amb el cabell llarg però sé que curt li pot quedar millor, perquè es veu menys antic, més fresc o més modern, li ho proposo. I ells trien.
Li fan cas normalment o costa?
Amb el temps he aconseguit que sí. Al principi no tant, potser pel meu aspecte físic, perquè també soc molt bèstia parlant, molt directa i molt clara, i no els dic mai el que volen sentir. Perquè tots els polítics, i fins i tot clients que tinc, com un director d’empresa, estan acostumats que la gent del seu voltant no els digui la veritat, sinó el que volen sentir. A un empresari, del seu departament no li dirà ningú “aquesta americana fot fàstic”. Tothom el primer que li dirà serà “vas molt bé”, i si algú hi posa un potser després, ja no compta. Però jo soc molt dura amb qualsevol client, sigui el vicepresident o el comercial d’una empresa.
A les empreses també deu ser important el vestit, per exemple a l’hora de tancar tractes…
Sí, moltíssim, i en altres cultures encara més. A la nostra hi estem tots una mica més acostumats, però tothom jutja per la imatge. Si passes per davant del districte judicial de l’Hospitalet i veus una senyora amb un abric llarg, un collaret, una bossa i unes sabates de taló i mitges, i al costat un senyor amb xandall i gorra, el primer que pensaràs serà “Mira, l’advocada amb el nano aquest que ha robat”. Mai penses “Mira, un advocat modern amb xandall que representa una senyora que ha robat cremes en uns grans magatzems”. Ho faig exagerat, però així t’adones que tots jutgem per la imatge. Per tant, si vas a tancar un tracte amb algú que va amb texans i una samarreta, no te’n refies tant com d’algú que va arreglat... Home, si ets Mark Zuckerberg o algú tan gran, ja saps que van casual, amb texans i samarreta, però allò és la seva marca, no és que vagi tirat. Però per això de tota la vida als bancs la gent ha anat arreglada, i els comercials igual, sempre amb vestit, perquè han de fer bona pinta per vendre.
Orgullosa especialment d’algun canvi?
De la Marta Rovira, sobretot. I la Diana Riba també ha fet un canvi molt bèstia.
Entenc que hi té molt bona relació.
És clar. És que amb tots els clients, siguin polítics o no, vas al més íntim: t’acabes posant a casa seva, a la seva habitació, als seus armaris, els toques la roba… Si hi connectes, hi acabes tenint una relació d’amistat, perquè és un àmbit molt personal.
Va a comprar roba amb els polítics?
Sí, però quan tenen tanta feina i van collats amb l’agenda, hi vaig jo i ja està.
Sola? Vol dir que hi confien molt, no?
Sí, a qualsevol client li ho ofereixo. Les primeres vegades han de venir amb mi, perquè he de saber quina talla tenen, els seus gustos, què els agrada i què no… I quan ho tinc apamat, faig la feina per ells.
Això no ho fa només en campanya, oi?
No, però molta gent ja no ho necessita, amb quatre ordres i l’armari renovat ja fan. I hi ha gent que no, que necessita l’acompanyament o que el vol.
Qui seria un exemple per a vostè d’un polític o política que va sempre elegant?
Ha de ser d’ERC? Perquè, és clar, als de la dreta els queden molt bé els vestits! Ara ja no hi és, però a l’Albert Rivera li quedaven que ni pintats, perquè se’ls feia a mida. Al Raül Romeva també li queda tot perfecte, i ell s’hi mira molt, en l’aspecte físic.
Un polític o política considerat guapo té més possibilitats que el votin?
No m’agrada parlar de persones guapes o lletges, estic en contra d’aquestes etiquetes. Guapos o lletjos comparat amb qui? On és el nivell? Què és un guapo? Algú que té la cara proporcionada? A algú que la gent troba lletgíssim jo el puc considerar guapo. És una imatge global: la manera de parlar, d’expressar-se, de vestir... Algú que comunica bé i té una imatge global agradable té més possibilitats, això sí. Potser l’Oriol Junqueras no és guapo, però té carisma. Més que guapo o lleig, jo valoraria un carisma sumat a una imatge.
La ministra Robles va dir fa uns dies que Felip VI és guapíssim i Sánchez, encara més. Els polítics han de parlar d’això?
No és normal, no. Si precisament estem lluitant perquè no se’ns etiqueti de grasses, lletges, baixes o el que sigui, si lluitem contra la grassofòbia, això també és una etiqueta sobre la imatge. Hauríem d’evitar-ho per no caure en els estereotips que no volem que ens fumin al cap.
També hi ha polítics, i algun dels seus, que s’han ficat amb d’altres per si la roba o els complements que porten són cars…
Això no es pot fer; tu no pots jutjar una persona per la pasta que es gasta en una cosa o una altra, perquè cadascú té unes prioritats. Potser vesteixes de Zara, però te’n vas cada dia a sopar al restaurant. Llavors és lleig opinar sobre si la gent es gasta els diners en roba o què és car i què no. És millor una americana d’una dissenyadora catalana, que costa 200 euros, però està feta amb matèria prima bona, a Catalunya i per empreses d’aquí, o prefereixes una americana de fast fashion de 25 euros al Zara, que no saps on l’han produït ni qui hi ha al darrere? El preu és relatiu i depèn de molts factors, el que hem de valorar és si volem consumir fast fashion (marques democràtiques com Zara, Bershka, Primark...) o volem un tipus de moda respectuosa amb el medi ambient, de teixits biodegradables i reciclables. O bé roba fabricada sota el criteri del comerç just, economia circular, empreses de proximitat o que produeixen amb persones amb risc d’exclusió social. Tots aquests factors tindran a veure amb el preu final d’una peça, per tant no és el preu que paguem, és si és just allò que paguem respecte com ha estatfabricat.
De les samarretes de la CUP, què n’opina? També és una marca, al cap i a la fi…
Sí, és una marca molt potent d’ells, però reivindicar i enviar missatges a través de les samarretes és per a gent que realment no té veu. Quan no tens representació parlamentària ni de cap tipus, anar amb una samarreta que reivindica, sortir a dalt del galliner, siguis de la CUP o del grup que siguis, ho trobo molt bé, perquè no pots reivindicar res. Ara, en el moment en què ja tens l’oportunitat d’enviar qualsevol missatge, una samarreta és redundant i crec que se n’està abusant, perquè tu ja pots dir “llibertat presos polítics”; no et cal una samarreta que ho posi. Les samarretes són per a la gent que no té micro.
Últimament també hem vist Pep Guardiola amb samarretes d’Open Arms.
Però ell no pot fer una llei per acollir refugiats, no pot fer més del que fa. Sap que si porta aquesta dessuadora algú de Manchester potser s’ho mirarà, buscarà què és i si aconsegueix que els comenci a donar pasta perfecte, però és evident que en una roda de premsa no pot començar a parlar d’Open Arms. Per tant ell comunica així.
Vostè es defineix com a assessora de llengua llarga i pocs eufemismes, i en fa gala a Núvol. Tot forma part de la imatge?
Simplement vull reivindicar les coses pel seu nom: si estem grasses, estem grasses, i si estem primes, primes. I la meva manera de comunicar és aquesta. Amb els articles, puc acabar d’expressar la meva idea de la Catalunya reprimida, la que no llueix, la que sempre demana perdó i no gosa mai celebrar res, no gosem anar més arreglats que un altre a una festa… En les columnes, poso l’altaveu a totes aquestes idees com a assessora d’imatge, per reivindicar-nos com a país ben vestit.
Per cert, vostè té una batalla especial per les talles infantils.
Sí, fent aquesta feina m’he adonat que a les botigues les talles no es corresponen amb els cossos reals que hi ha al carrer. Sempre ens ha passat des que hi ha consum de fast fashion que no hi ha tallatge per tots els cossos, ni homes ni dones. Quan t’ho trobes com una persona adulta, hi ha el comentari típic ‘d’aquí no hi ha talles per tu’, però no t’afecta, no passa res. Però ara tinc filles, i en concret una que està entrant a l’edat adolescent, i he passat per tots els estadis de comprar roba des de petita i t’adones que el tallatge no va d’acord amb els cossos dels nens i nenes, que avui dia són molt més grans que el número que penja de l’etiqueta. A nens i nenes de 10 anys una talla 13/14 no els entra perquè no estan actualitzades. A partir d’aquí el fast fashion el que fa és canviar-ho a roba adulta. Estàs forçant l’edat, i et trobes nenes petites sexualitzades perquè no troben talles per la seva realitat. Es posen talles petites de dona, a partir de la 32, nenes de 10 o 12 anys. Però la manera de confeccionar la roba de grans no és la mateixa: d’estampats, de formes, de color… no és el mateix una botiga de roba de nens que una d’adults.
Les obliguen a vestir-se com a dones quan encara són nenes…
Sí, sobretot tenint en compte el fast fashion, que és el que pot comprar la majoria de la gent, que va a marques democràtiques. Perquè pots dir ‘ves al Corte Inglés, que trobaràs fins a la talla 16!’. Sí, però em gastaré 50 euros en uns texans de criatura, i això no ho podem fer tots!
Això passa amb nens també?
Sí, els nens també pugen enormes. Et trobes nens de 12 anys que han d’anar a comprar roba d’adult, i potser hi ha un nen de 10 anys que encara té ganes de portar una dessuadora de l’Spiderman. Però com que fa 1,60 i pesa 52 kgs, no li va bé i ha de comprar-se una dessuadora llisa d’homes. Això passa moltíssim, i no te n’adones fins que no passes per aquest estadi. Jo reivindico que les marques facin un tallatge més ampli i s’actualitzi, fins i tot s’hauria de fer una llei perquè totes facin talles que es corresponguin amb la realitat.
Això també pot dur a frustracions...
És clar! Passa que les talles ens frustren i ens generen complexos. Si tens 40 anys i et diuen que no hi ha més talles, te’n vas a un altre lloc i no passa res. Però sobretot les nenes es comparen, perquè 3 o 4 quilos de més d’una fa que hagi de saltar de la secció de nenes a la de dones. I no els agrada, perquè ningú que pertany a un grup vol ser molt diferent als altres. Sobretot a les nenes els agrada ser com totes, no destacar. I que no trobin una talla fa que puguin tenir desordres alimentaris. Poden sortir d’una botiga i dir ‘avui no bereno’. A mi m’ha passat! A principi d’any la mestra els va fer fer una llista de desitjos secrets per al 2021 a sisè de primària, i més de la meitat de nenes van dir perdre pes. Associacions contra l’anorèxia i la bulímia ho han denunciat: el fet de no trobar talla pel cos és un factor que podria desenvolupar un trastorn alimentari. Totes aquestes malalties són de dones, així que des del govern de Catalunya cal proposar que s’unifiquin les talles i totes les empreses fabriquin un tallatge més ampli. Dir que a partir d’ara tot ha d’incloure des d’una 32 fins a una 50 i escaig, un mateix model ha de tenir totes les opcions. I deixar de separar la roba per gènere, entre nens i nenes.
No correspon a l’Estat això, o fins i tot a la UE?
El 2007 el ministeri de Sanitat va signar un acord amb dissenyadors i les marques de moda espanyoles per unificar les talles. I va anar mesurant senyores que en pavellons de ciutats importants, per unificar les talles a tot arreu i amb tots els dissenyadors... Doncs han passat 13 anys i no s’ha posat en pràctica, allà es va quedar. I això s’ha d’estandarditzar.

k

L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres
política

Collboni perd la moció de confiança, però anuncia una ampliació del govern

barcelona
rússia

Sis anys de presó per a una membre de Pussy Riot

barcelona
rússia

El Kremlin continua entossudit a culpar Kíiv de l’atemptat

barcelona
polònia

Destituït i investigat per espionatge el cap de l’Eurocos

barcelona
política

Podem es desdiu i no es presentarà al 12-M

barcelona