Política

ARCADI OLIVERES

economista i activista social

“Soc un privilegiat gràcies a la família, l’escola i l’entorn”

El capitalisme és criminal, genera destrucció, malviure, pobresa i mata; evidencia la decadència moral i social d’Occident
Vivim en un món que objectivament podria superar tots aquests problemes, si hi hagués voluntat

Els telèfons no paren de sonar, tant el fix com un mòbil senzill que Arcadi Oliveres du a la butxaca. Són molts els amics, companys i coneguts que li han expressat estima i respecte des que fa quatre setmanes va anunciar que té un càncer terminal. Amb l’ajut de la família, aquest professor d’universitat vol prendre part activa en aquesta fase de la vida amb la mateixa energia i el mateix esperit de protesta que ha demostrat en els últims 75 anys.

Com es troba?
Bé. Ahir li deia a la família que jo, que soc home optimista, mai no m’he sentit tan feliç com en aquestes últimes setmanes. Estic envoltat de molta estima, amb amistats de fa vint i fins i tot setanta anys, que em telefonen, i amb tota aquesta gent que m’envien floretes en un mur virtual de les lamentacions, com jo l’anomeno, i que el meu fill es va inventar per poder rebre en vida frases d’estimació i que jo llegeixo cada dia. Com dic a la família, em fan viure una mena d’eufòria artificial.
Com li agradaria ser recordat?
No massa diferent de com soc: una persona que ha intentat ser honesta i coherent tota la vida i que, per sort, gràcies a les circumstàncies de la vida, ha pogut fer el que li agrada, que no sempre és senzill en aquest món. No he tingut pas grans èxits ni polítics, ni personals, ni artístics, però sí que crec que algunes militàncies han acabat reeixint. Per exemple, aquesta setmana commemorarem el 20è aniversari de la tancada d’immigrants a l’església del Pi. Saber que des d’aleshores hem aconseguit que 1.300 persones tinguessin papers a la butxaca no deixa de ser una petita satisfacció.
Són temps de memòria?
No, no especialment, perquè sempre m’ha agradat fer memòria de les coses. De fet, em diuen que és un dels meus vicis, que ja data de la meva joventut. Ara potser també m’hi veig obligat perquè amb el meu fill, que està esperant una filla que es dirà Aila, estem gravant tot de contes, anècdotes i batalletes, les mateixes que he explicat als altres nets, per tal que ella també pugui conèixer el seu avi. És un exercici de memòria, però res que m’obsessioni.
Quan pren consciència de la necessitat de batallar?
En aquest sentit, i en d’altres també, he estat un privilegiat. Aquesta voluntat de canviar les coses em va venir donada de forma natural per tres factors que van ajudar a definir-me: la família, l’escola i l’entorn. La família era, com tantes altres, de classe mitjana, grisa, de la Barcelona de la postguerra, però amb inquietuds, i la del meu pare era la llengua. Em prohibia llegir el TBO o Pulgarcito. Em deia que aquesta no era la meva llengua i anava a l’armari on tenia amagat els Patufets de la República i me’ls oferia. Aquest ja va ser un primer element de transformació. A més a més, com a víctima de la Guerra Civil, odiava la guerra i, a més de catalanista, era un pacifista furibund i a casa no hi podia entrar ni una figureta de cowboy, ni d’indis ni cap soldadet de plom, i això també em va marcar. La mare era una militant veïnal que amb d’altres veïns lluitaven perquè les illes de l’Eixample deixessin de ser emprades com a magatzems i van aconseguir recuperar com a jardinet infantil l’illa on vivíem. D’altra banda, si bé l’escola era franquista i religiosa, en el meu cas vaig anar a parar als Escolapis del carrer Diputació amb un planter de professors molt peculiars com Francesc Botey i Lluís Maria Xirinacs. Cap als anys 1958 i 1959 ja recordo participar en seminaris sobre marxisme, sindicalisme, lluita de classes, promoguts pels mateixos escolapis. Això va ser una sort. I finalment vaig créixer en l’època de la lluita antifranquista. Tots tres elements van facilitar que acabés sent aquest rondinaire [riu].
Sempre parla d’aquestes “caramboles” de la vida que, de fet, contrasten amb un fort activisme.
Sí, però no és merit meu, perquè si no hagués caigut en aquesta família, ni en el barri, ni l’escola, la cosa hauria sigut diferent.
Com valora el moment actual, les darreres manifestacions, l’escenari polític?
Potser no massa diferent del que estem acostumats a viure. Ja són molts anys en diferents àmbits i és clar que hi ha hagut moments millors i pitjors, però hi ha una cosa que no canvia: la voluntat dels poders econòmic, militar i polític de no fer cas a ningú, d’arrasar-ho tot i a tothom i de fotre’s de la gent. Us asseguro que això no ha variat mai. Ara serà pel cas Hasél o tants d’altres, però riure-se’n de la gent no canvia. Recordem què passava amb els universitaris de fa quaranta anys, els sindicats obrers... La història es va repetint, si bé en formes diferents, perquè el poder sempre és egoista i trepitja tant com pot sense escrúpols i amb l’aquiescència de molta gent.
Com ha lluitat contra això?
Prenent consciència individual i col·lectiva, no deixant-me temptar per les petites mirades simpàtiques que ens llança el capitalisme en el món de consum i en els petits plaers diaris, mirant com funciona aquest planeta... Si la vida m’ha servit per a alguna cosa és perquè m’ha permès analitzar la situació, com funciona, i pressionar per canviar-la. No pot ser que en un món amb tants milions d’habitants, on tothom podria viure bé amb una renda ben distribuïda, tanta gent visqui malament. No pot ser que en una terra abundant de recursos la gent es mori de gana. No pot ser que, amb els coneixements científics que hi ha, encara la gent es mori de gana, pesta, sida i fam. No pot ser, de cap manera. I per això cal generar un esperit de protesta i tirar-lo endavant, associar-se i, finalment, i sobre tot, actuar sense por i des de la no-violència. I algunes coses van reeixint.
Ara es parla més de la violència de les últimes manifestacions que del motiu de les protestes.
Convé distingir entre la violència exercida contra les persones i contra les coses. Contra les persones, no cal dir-ho, n’hi ha i s’ha vist perfectament en les actuacions policials. Cal dir, i que quedi ben clar, que la policia sempre, sempre sempre, actua de manera il·legal. Violència contra les coses? Per orígens i tradició no m’agrada, crec que l’acció sempre ha de ser no-violenta i així ho he intentat, però estic convençut que continuarà havent-n’hi.
Vostè sempre ha estat activista social, però fa uns anys va posar un peu en la política de partits impulsant Procés Constituent.
Sí, volíem amalgamar totes aquelles persones que no estaven d’acord amb el sistema, en el sentit ampli del terme, perquè enteníem que hi ha elements bàsics, com la defensa dels drets humans, l’economia social, els immigrants, la natura i el rebuig de la guerra, que haurien de ser presents en totes les manifestacions polítiques. Pensàvem que no hi hauria d’haver ni un sol partit polític que admetés la guerra i l’exèrcit, la banca o el rebuig dels immigrants. La idea no va ser admesa ni pels partits d’esquerra. Utopia? Era una utopia, però ho volíem així. No era gens fàcil, però no crec que fracassés, ja que alguna d’aquestes idees s’ha anat filtrant en altres moviments que avui en dia porten la protesta i les reivindicacions al carrer, com les marees blanques i els moviments estudiantils, dels pensionistes, l’habitatge.
Hi veu recorregut?
Amb aquesta forma que havíem previst nosaltres, no. Però sorgiran noves formes, sí, perquè aquest món és inaguantable. La destrucció, el malestar, el malviure, la pobresa que genera aquest capitalisme, la pandèmia, sobre la qual no he pogut meditar gaire perquè m’ha agafat tard..., tot això no es pot aguantar, especialment perquè vivim en un món que objectivament podria superar tots aquests problemes, si hi hagués voluntat.
Com a analista, creu que la situació va empitjorant?
Sí. Jo sempre he seguit els informes elaborats per organitzacions no governamentals i especialment els d’Oxfam Intermón, que el 2019 advertia que hi havia 26 persones amb la mateixa fortuna que la meitat del planeta. Atenció: 26 tenien un patrimoni personal que equival al que tenen 3.800 milions de persones, que és la meitat de la humanitat! I la xifra de milmilionaris va pujant. És una greu errada. Però, a més a més, la segona errada greu és que a tots aquests els alimentem tu i jo cada vegada que anem a comprar al Zara, a aquest impresentable personatge que es diu Amancio Ortega. La situació va empitjorant perquè el 2017 la xifra dels que posseïen la meitat de la fortuna del món era de 47.
Hi ha alternativa al sistema?
El capitalisme és criminal i no té salvació possible, és insalvable i s’ha de destruir. Jo soc partidari del que se’n diu l’economia social i de mercat o bé el cooperativisme, amb experiències d’èxit com la cooperativa Mondragon, al País Basc. Ho vaig poder comprovar el 1983. Eren 57.000 treballadors, hi feien electrodomèstics, i vam anar amb companys de la facultat per estudiar aquell esperit cooperatiu que es basa en el principi que no hi ha amo ni treballador, tots estan situats en la mateixa roda: si no treballes no ets amo i no ets amo si no treballes. Amb els anys van tenir una crisi greu i havien de reduir un 30% la despesa i van optar per reduir-se tots un 30% el sou en comptes de fer fora un 30% de la plantilla. Aquest és el sistema que cal tirar endavant. A Catalunya teníem una bona mostra de cooperatives durant la República.
Què considera prioritari?
M’hauria agradat continuar treballant el concepte de capital. Jo solia preguntar als alumnes si pensaven que cobrarien la pensió el dia de demà i el 90% tenien la percepció que no, i jo els deia que la cobrarien i fins i tot més elevada que la d’ara fent un càlcul molt senzill: a Espanya hi ha un enorme frau fiscal, m’he dedicat a estudiar-ho, però si ens poséssim d’acord en no cometre frau i els diners es destinessin a pagar pensions, les actuals pujarien un 80%. Però, atenció, d’aquest frau fiscal els primers responsables som nosaltres, perquè en lloc d’anar a la fusteria del barri anem a Ikea, que és un dels principals defraudadors fiscals, i aleshores per estalviar-nos tres euros cavem la nostra pròpia tomba.
Per què no penetra aquest missatge?
Cal una bona educació, però ara les caixes i els bancs ensenyen educació financera als estudiants, és a dir, a estafar i especular, i això no pot ser.
I enmig de tot aquest escenari, vostè sempre amb esperança?
Sí, hi ha d’haver esperança. Aquest és un dels records que m’agradaria deixar. Una frase que he dit tantes vegades que la gent ja se’n riu però que és obligatòria: no tenim dret a perdre l’esperança ni tenim dret a tenir por.
Com a cristià, la religió li és d’ajuda?
Sí. Soc creient una mica heterodox, certament, però sí, em reconforta, soc creient en el sentit més cristià del terme que recullen els evangelis.
Vostè també ha estat un ferm defensor de la immigració.
Sí, per mi són molt importants valors com la solidaritat, la defensa de l’ètica, el respecte per la natura i, en definitiva, un gran respecte per la dignitat humana. El món és de tots, no tenim dret a tancar la porta a ningú, i qui més qui menys ha estat emigrant. Alemanya no va tancar les fronteres i va ser la crisi del petroli del 1974 la que va regular les migracions a través del mercat de l’oferta i la demanda, que en aquest cas va servir. De tancaments de fronteres, cap ni un, perquè la història demostra que no han funcionat.

El bo i millor de les ‘Paraules d’Arcadi’

Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar, de l’Editorial Angle, és el darrer llibre que recull la visió d’aquest professor nascut el 1945 sobre temes tan amplis com la democràcia, els diners, el capitalisme, els presos polítics. Ell està especialment satisfet de les primeres pàgines del llibre, el pròleg, que han escrit els seus dos nets, de 12 i 9 anys, als quals ha donat una última ordre: “Heu de venir a veure’m cada cap de setmana.” I així ho fan. “Ells m’han ensenyat a estimar més que mai.” Paraula d’Arcadi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
GIRONA

Dani Cornellà serà el cap de llista de la CUP a la demarcació

GIRONA
política

Ara Més se suma a la coalició d’ERC, Bildu i BNH per a les europees

barcelona
còrsega

L’Assemblea aprova el projecte de reforma per a l’autonomia

barcelona
POLÍTICA

ERC tria els representants de la Selva, Gironès i Pla de l'Estany per a la seva llista

GIRONA / SANTA COLOMA
política

Ajornat el judici contra Jové, Salvadó i Garriga per la campanya electoral i no per la llei d’amnistia

barcelona

Refer la llei d’enjudiciament

Madrid

Turquia, mediadora per interès

Istanbul
Brigid Laffan
Presidenta de l’European Policy Centre

“Les guerres a Ucraïna i Gaza definiran el futur d’Europa”

Barcelona
Susanna Bazán López
Cap de l’oposició a Porqueres (Junts per Porqueres)

“Hi ha una mala gestió de govern i falta transparència”

Porfqueres