“Potser no donaré gaires titulars, però sí moltes explicacions”

En el moment que se sap que hi haurà govern, jo estic en converses amb l’equip de comunicació del president per parlar una mica de quin és el model de comunicació que haurà de seguir l’executiu. I a mi se’m trasllada que volen una comunicació institucional molt propera i clara, diferent de la que s’estava fent. En el marc d’aquestes converses se’m diu que el president vol que jo sigui la portaveu, i després és el mateix president el que m’exposa que el millor perfil per ocupar el càrrec és el meu. Va ser una absoluta sorpresa. A partir d’aquí es va obrir el debat sobre què volien exactament de mi com a portaveu i com plantejava jo exercir aquest rol. I tot això ho vam tancar el cap de setmana passat.

A mi se m’ha traslladat que és així. Després que el president ho fes públic he rebut trucades d’altres membres del govern felicitant-me.

Jo això ho tinc molt clar, i a més des de ja fa molts anys, però més important que això és que sigui el govern que tingui clar quin perfil de portaveu seré. I això sembla que tothom ho té assumit i que el model està consensuat. I com ho faré? Doncs hi haurà una portaveu que potser no donarà gaires titulars, però sí moltes explicacions. Òbviament estem parlant del govern de la Generalitat, i això implica que hi ha un espai de comunicació política pura i dura. Com ara expressar reaccions davant d’un determinat fet. I això ja hi serà. Els membres del govern tindran, segur, el seu espai per expressar aquesta posició. Però quan surti la portaveu, ho farà per parlar amb una veu única i amb un missatge cohesionat.

No vulguem fer comparacions ni buscar resultats a curt termini, perquè aquest és un model propi que encara no ha començat a caminar. Ens hem de ressituar. No serà un periodisme de declaracions i de tall de veu. Som conscients que les nostres reunions coincideixen amb el Consell de Ministres, i sé que se’m demanarà la posició del govern sobre una determinada cosa que s’hagi dit allà. Però si aquesta és una cosa que acaba de passar, no hi haurà reacció. Perquè la realitat és que no pot haver-hi reacció davant d’un fet que acaba de succeir. I aquesta serà la resposta. Perquè, què és millor? Donar una resposta fiable i que respongui a una veu única del govern, encara que això demani esperar un cert temps, o vendre un relat que no serà cert?

Jo crec que no. Seran rodes de premsa molt importants perquè allà s’explicarà què ha acordat el Consell Executiu. Però no ho podem concentrar tot aquí. Seria antinatural. Hem de buscar altres canals i fórmules per fer arribar el missatge. Però si el que s’espera és que els dimarts la portaveu doni resposta a totes aquestes expectatives que estem creant, ens equivocarem. Aquí no és on es farà tota l’acció comunicativa del govern, tot i que se’n farà.

Sobre això, faig un prec. Demano, sisplau, que no se m’etiqueti políticament, perquè el que jo estic fent és desenvolupar, amb molta alegria i orgull, un paper molt important, que és el de ser la portaveu del govern. I explicaré què fa, de quina manera ho fa i per què. I no parlaré en nom de cap partit, ho faré en nom del govern.

Més que això, i més enllà de la necessitat que hi hagi de veritat una acció de govern conjunta, que estic convençuda que hi serà, ha de ser capaç de tenir el relat complet de totes les parts. Només depenem orgànicament de Presidència, però som un equip de tot el govern. Per tant, tocarà aconseguir tota la informació, amb profunditat, de què s’està fent a tots els departaments. I aquí serà clau la col·laboració dels directors de comunicació, que tindran la seva estratègia i autonomia. Però hem d’anar a l’una en els temes que són transversals.

Serà una part molt important. El rol més conegut, i que més transcendirà a l’opinió pública, serà quan comparegui en roda de premsa. Però això només serà una part molt petita de la meva feina. Perquè haurem de gestionar tota la comunicació del govern, ordenar-la i construir un relat que sigui cohesionat i, sobretot, coherent. No pot ser que al matí sortim a explicar una cosa, i que l’endemà diguem el contrari. I, a vegades, i en general, a les institucions falta coordinació en aquest àmbit, ja que cada departament actua com un compartiment estanc. De fet, això també passa als mitjans, on un mateix convidat el pots tenir en tres programes diferents, perquè no s’ho han parlat.

És cert que hi ha moltes coses a explicar, i el que cal trobar és la millor manera de comunicar-les. Jo faig el símil amb el cinema, on estrenes de cop cinc pel·lícules i després t’estàs setmanes sense retocar la cartellera. Quan, potser, el més raonable seria esglaonar aquestes estrenes. Doncs amb les institucions és igual. Hi ha coses que cal comunicar just en el moment, però si hi ha qüestions més atemporals cal repartir-les i distribuir-les en el temps.

Les filtracions són disfuncions, i encara més en comunicació institucional. Ja en la primera reunió vaig demanar que calia ser curós amb la informació a l’hora de fer-la pública. Si hi ha d’haver un relat coherent i cohesionat, les filtracions no ajuden. Però no és que no ajudin el govern, sinó que la imatge que rep la ciutadania tampoc és positiva.

La veritat és que sí. Ha estat la feina que m’ha vist créixer personalment i professionalment, i tota l’experiència que pugui tenir la vaig aprendre allà. Va ser on vaig aprendre a caminar, anar en bicicleta i a fer tombarelles. De fet, últimament havia tingut l’oportunitat de poder marxar i fer el salt a un altre lloc, però no vaig voler fer-ho. Als Mossos he estat molt feliç.

El moment potser més dur per als Mossos va ser el període que va des de la imputació fins al judici al major Trapero, perquè era un judici a tot el cos. Durant tot aquest temps, i fins que no hi va haver la sentència que va certificar que els Mossos havien fet el que tocava, el cos va haver de fer front a un desprestigi molt i molt dur.

El protocol de crisi estava molt preparat, i ja havíem tingut l’oportunitat d’activar-lo en tres casos diferents. Allò va ser excepcional, per la projecció que va tenir tant internament com externa, però era un model de comunicació que ja estàvem fent servir.

En l’aspecte personal moltíssim, i en el professional vaig entendre que una piulada s’ha d’entendre. No s’ha de poder treure de context. Si pot induir a error és que no està ben feta.