JUDIT ALCALÁ GONZÁLEZ
PSC
“Valoro la lleialtat i soc més d’escoltar que de parlar”
“L’any 2007 vaig entrar per primer cop a unes llistes, sense idea de política, i m’ha enganxat”
“Els meus fills estan acostumats des de petits que mai sigui a casa”
La família, el seu pilar
La Judit no és d’aquelles dones que sempre són a casa. Però això no vol dir que no adori la seva família per sobre de qualsevol altra cosa. No cal ser-hi present per estimar. Apoderar els fills, fer-los independents, és també estimar-los. I molt. Per això ha triat aquesta foto, a la platja, una de les seves passions, en què els seus tres fills encara eren petits. Ara han crescut i, assegura que, igual que el seu home, han estat els primers a animar-la, a confiar en ella i les seves capacitats perquè es dediqui al servei públic.
A mi m’importa Catalunya, m’importa Espanya i m’importa Europa, però sobretot m’importa Lleida
M’encanten les motos. Recordo que el meu primer vehicle va ser una vespa de color vermell
S’imaginava que arribaria al Parlament quan va entrar en política?
No, sincerament. Mai m’he plantejat arribar enlloc en política. Ha estat un dia a dia. A casa sempre m’han animat i sobretot els meus fills i el meu home, que m’han insistit que confiï en mi i en les meves possibilitats.
Quan va decidir dedicar-se a la política?
Va ser a partir d’una reivindicació per unes quotes a les escoles bressol de Lleida. Els pares ens vam unir i vam muntar les AMPA, que vaig presidir. L’any 2007 vaig tenir contacte amb l’Àngel Ros i em va proposar anar a les llistes. No tenia ni idea de política i la veritat és que m’ha enganxat.
Què espera d’aquesta etapa al Parlament?
Primer de tot disfrutar. Primer perquè m’agrada. I ho faré amb responsabilitat i molt respecte. Perquè tinc molt clar que som servidors públics i abans de les ambicions personals hi ha les del col·lectiu. I el que tinc molt clar és que una persona sola si no té un bon equip no funciona.
Com es defineix?
Soc una persona molt lleial, propera i empàtica. Espero aportar tots els coneixements, però sobretot la proximitat, el contacte amb la gent. Soc més d’escoltar que de parlar. Jo crec que la política ha de canviar, que els polítics del segle XXI primer han d’escoltar la gent del carrer i a partir d’aquí fer les propostes. A mi m’importa Catalunya, m’importa Espanya, m’importa Europa, però sobretot m’importa Lleida.
Lleida està una mica oblidada, amb aquest centralisme etern de Barcelona. Posar-la en el mapa és també un objectiu, suposo?
Totalment. És clar que ens costa menys a la gent de Lleida venir a Barcelona que a la gent de Barcelona anar a Lleida. I és cert que es desconeixen molts encants. Que es queden amb la muntanya, l’esquí, la natura, però les oportunitats que hi ha en aquest territori la gent les té com oblidades.
Continuarà vivint a Lleida?
Sí, i tant. Pujo i baixo. Vaig en cotxe, m’encanta conduir i m’encanten els cotxes. I també les motos.
Les motos?
Sí, recordo que el meu primer vehicle va ser una vespa de color vermell. I els meus fills el primer que han tingut ha estat una moto. I el meu home també. Tenim una moto grossa i una moto petita. La petita l’agafo de tant en tant i la grossa ja no perquè em falta agilitat i força. I ara la meva il·lusió és comprar-me una altra vespa. No sé si ho aconseguiré, però hi penso.
Diu que la seva família li dona suport. Com concilia la vida familiar i la pública, i més ara, que la feina li queda més lluny?
Bé, jo sempre m’he sentit molt lliure a casa. M’han deixat fer. A mi no m’agrada que em tinguin lligada, soc més de lligar jo. El meu home m’ha donat confiança i suport total. I els meus fills estan acostumats que la seva mare no ha estat mai a casa. Al revés, si un dia soc a casa pensen que no estic bé. Els meus fills són iguals. Tampoc no hi són mai. Jo no miro la tele. Soc una persona que no sé estar asseguda al sofà. I els meus fills tampoc.
Vaja, que si hagués de fer teletreball ho passaria malament? Què n’opina, d’aquesta tendència?
Jo crec que el teletreball, si està ben gestionat, ens permet compatibilitzar moltes coses. Ara bé, jo crec que moltes dones no ho porten bé. Perquè, a part de fer el dinar i el sopar, han d’estar connectades les 24 hores. Jo crec que el problema de les dones és que ens exigim molt més a nosaltres que els homes. Perquè sembla que hàgim de demostrar més que ningú. I crec que som nosaltres les que ens imposem aquestes responsabilitats tan grans. I hem de ser les primeres a dir que no cal que demostrem res. I també cal que ens donem més suport entre nosaltres.
Creu que és un bon moment per fer política, amb aquest distanciament evident de la ciutadania?
El que vull demostrar és que no totes les persones ni tots els partits són corruptes. I en segon lloc, que hi ha moltes maneres de fer política i la meva ha de ser d’acció, però a partir d’escoltar.
Com és el Salvador Illa en la distància curta?
És una persona molt propera, molt transparent i molt lleial.
Com a voluntària de l’associació Dret a Morir Dignament, què n’opina, de la llei de l’eutanàsia que s’acaba d’aprovar?
És un gran avenç per a la societat. Perquè la Constitució et marca una sèrie de drets i no recull el dret a morir. Jo vaig fer les pràctiques al Pades, l’atenció de suport al domicili, i allà veus les situacions familiars i les del mateix malalt, i jo crec que aquesta llei s’havia d’aprovar perquè és un dret que tothom ha de tenir. No obliga els professionals a fer-ho però empara els que vulguin fer-ho. Jo crec que hi ha hagut molts suïcidis que ara s’evitaran. Quan tens una malaltia terminal i saps que ja no et pots valdre per tu mateix, saber que tens aquesta opció t’allibera.
S’ha alegrat de l’indult als presos del procés?
Jo crec que és molt important que tothom pugui estar amb la seva família. I el que opino sobre aquest tema és que hem de girar full. Ja fa molt temps que patim a Catalunya i l’única manera és seure i parlar. S’ha d’obrir una nova etapa. Nosaltres ja fa temps que diem que s’ha d’apostar pel diàleg, pel pacte. Ja és important que s’hagin assegut el president Sánchez i el president Aragonès i que s’hagin compromès a treballar a partir de setembre, però jo crec que també és molt important poder obrir una taula de diàleg dins de Catalunya. El procés ens ha arribat a distanciar. Jo respecto les idees de tothom, però jo crec que hem de començar a oblidar aquest tema i parlar. Si tens un problema a casa primer ho has d’intentar resoldre a dintre abans de portar-ho fora.
Més enllà de les motos, quines són les seves aficions?
M’encanta l’esquí, tot i que és cert que és un esport molt car. No hi anem gaire perquè els meus fills practiquen altres esports federats i les competicions ens ho impedeixen. I a l’estiu m’encanta la platja. Ah! I m’encanta la música.
Quin tipus de música, el ‘reggaeton’?
M’hi he acostumat pels meus fills. Els qüestiono algunes lletres, però em responen que s’ha de poder parlar de tot... Però jo prefereixo la música romàntica... com el Sergio Dalma. Entre les meves aficions també hi ha gaudir dels meus amics. Visc en una casa a Lleida on hi ha una piscina i a l’estiu cada dia hi ha gent.
De la perruqueria a la política
La Judit Alcalá es va dedicar molts anys a la perruqueria i l’estètica. Inquieta, activa i molt sociable, l’any 2003 es va associar amb altres pares i van constituir les AMPA de les escoles bressol de Lleida. Aquesta implicació la va portar sense voler a la política. L’any 2007 l’alcalde de Lleida, Àngel Ros (PSC), amb qui havia negociat les quotes de les escoles bressol, li va proposar anar a les llistes i aquí va començar una carrera que l’ha portat al Parlament, on forma part de les comissions d’Interior i Afers Socials. Actualment és secretària d’organització i finances de la federació del PSC a les comarques de Lleida, el Pirineu i l’Aran. Entre les seves aficions hi ha l’esquí i la platja. Intenta no perdre’s mai l’Aplec del Cargol, però assegura que el que més li agrada és estar al costat de la gent i escoltar les seves peticions per transformar-les en projectes. Se sent catalana, espanyola i europea, però sobretot lleidatana, una terra que estima, i vol contribuir a donar-li més visibilitat. Com diu ella, “a la gent de Lleida li costa menys anar a Barcelona que als barcelonins anar a Lleida”. I aquesta dinàmica s’ha de trencar.
Judit Alcalá
Nascuda a Lleida ciutat fa 52 anys, Judit Alcalá està casada i té tres fills. És diplomada en treball social i voluntària de l’associació Dret a Morir Dignament.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
