Política

MARTA ROVIRA MARTÍNEZ

Doctora en sociologia

Entre l’èpica i la festa popular

Doctora en sociologia i codirectora del documental ‘Forjadors de la Diada’ (2008). És professora associada del departament de sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona @roviramartinez
Els èxits de l’ANC en les convocatòries dels darrers anys poden fer pensar que té el patrimoni de la manifestació de la Diada

L’11 de setembre de 2011, fa tot just deu anys, es van manifestar unes 50.000 persones. Era força gent, però la xifra quedava lluny del que seria la manifestació de l’any següent, el 2012, que la delegació del govern a Catalunya va xifrar en 600.000 persones i els organitzadors, en més d’un milió. Érem als inicis d’un procés polític que va culminar l’octubre del 2017. Però cal recordar que, abans de l’anomenat procés, la manifestació de la Diada ha servit sempre com a termòmetre de la dinàmica reivindicativa de l’independentisme a Catalunya. Fins i tot quan la Diada ha estat institucionalitzada, fins i tot quan des de la societat civil se li ha volgut donar un caràcter festiu i familiar (com la Festa per la Llibertat, que organitza Òmnium). De fet, la història de la Diada és plena de moments èpics ja des dels seus inicis. L’any 1901, a la tradició recent inaugurada de portar branques de llorer a l’estàtua de Casanova, s’hi afegeix la manifestació en protesta per la detenció d’un grup de joves. La manifestació era convocada per la Unió Catalanista i hi assistiren entre 10.000 i 15.000 persones. I ja el 1905 es crea una comissió unitària d’entitats i partits que organitza una concentració multitudinària. El 1906 un grup de dones organitza una col·lecta per fer una corona de bronze que tindrà un gran èxit. La commemoració es converteix aleshores en una festa en què participen famílies, escolars, corals...

Així, una de les característiques que la commemoració de l’Onze de Setembre manté al llarg dels anys (quan no és prohibida) és que reuneix en el seu si tot un espectre d’entitats, partits i, sobretot, visions i interpretacions diverses i sovint en conflicte sobre la mateixa commemoració i les reivindicacions que s’hi signifiquen. Històricament, la commemoració va adquirir un cert caràcter institucional a través de l’Ajuntament de Barcelona i de la interpretació d’Els segadors a càrrec de la banda municipal. Però el mateix any en què l’estàtua de Rafael Casanova va ser situada al lloc on va caure ferit, al baluard de Santa Eulàlia, el 2013, els sectors més radicals del jovent catalanista, liderats per l’associació Els Néts dels Almogàvers, van decidir iniciar un nou espai commemoratiu al Fossar de les Moreres, on “no s’hi enterra cap traïdor”. El mateix esquema de disputa reivindicativa es reprodueix des de finals dels anys setanta, dividint la commemoració entre un sector més institucional que porta corones de flors a l’estàtua de Casanova, i un sector radical independentista al Fossar de les Moreres.

Així doncs, la lluita per l’apropiació de la Diada ve de lluny. I aquest és un dels perills que es poden assenyalar també de la Diada d’enguany. La commemoració de l’Onze de Setembre ha estat un espai de disputes entre visions diferents sobre el fet nacional català (autonòmiques o sobiranistes). I en el si mateix de l’independentisme aquesta disputa ha estat de vegades especialment cruenta. Per això cal repensar novament la Diada com un espai reivindicatiu amb diferents visions. Els èxits de l’ANC en les convocatòries dels darrers anys poden fer pensar que té el patrimoni de la manifestació de la Diada. Això podria portar, precisament, a un procés que empetitís la mateixa manifestació i la seva estratègia reivindicativa, deixant sense representació les altres propostes que avui l’independentisme planteja per sortir de l’atzucac en què es troba.

L’altre perill és que, després d’anys de sumar xifres, la manifestació de la Diada només es vegi com un termòmetre per mesurar la força puntual de l’independentisme (una força que no ha tingut la resposta que es podria esperar d’un estat democràtic). Perquè més enllà de les xifres concretes, els èxits de la Diada han servit per solidificar la reivindicació independentista, sumant-hi participants nous, que s’acosten més al que és el conjunt divers de la societat catalana. I això ens indica la importància de la commemoració de la Diada al carrer com a espai de socialització política i de trobada ciutadana. En aquest sentit, és important que la commemoració de la Diada no es redueixi a la manifestació, ni que la manifestació es redueixi a un sol eslògan, ni a una sola proposta reivindicativa, si aquesta no és clarament unitària. Per això, i tenint en compte el context actual de l’independentisme, considero que el repte més interessant per a les entitats independentistes seria el d’incorporar el debat estratègic en el si de la mateixa commemoració.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
EN DIRECTE

Ple del Congrés

Barcelona

Rufián diu que el govern espanyol “ha captat el missatge” d’ERC sobre la Llei audiovisual

Madrid

Cunillera reivindica la taula de diàleg com “el millor camí per acostar posicions”

Barcelona

La fiscalia demana 1 any i 8 mesos d’inhabilitació per a Torrent per desobediència

BArcelona

Justícia i sindicats acorden la prejubilació dels funcionaris de presons als 60 anys

Barcelona

Loppacher creu que l’Estat fa una interpretació “restrictiva” de l’obligatorietat d’exigir el 6% en llengües cooficials

BARCELONA

Ribera reclama als països del nord “respecte” a les propostes d’Espanya i França contra l’augment del preu de l’energia

Brussel·les

Lastra afirma que els PGE “no estan en risc”

Madrid

Asens avisa el PSOE que “després de negociar amb ERC” la llei audiovisual “haurà d’asseure’s amb Unides Podem”

ACN / Madrid