POL GIBERT I HORCAS
PSC
“Vaig entrar amb una motxilla de 30.000 vots”
“Per a la meva generació estaria bé que fos fàcil entrar i sortir de la política”
“Vaig entrar al PSC com un comercial i preguntant: «Què feu, com us organitzeu?»”
A PUNT PER ANAR A L’ESCOLA
Una de les coses que intenta no perdre’s mai és la rutina de portar la seva filla de tres anys a l’escola en bicicleta. Anar al parc i jugar amb ella és una de les seves vies de desconnexió, com també anar a córrer sempre que pot. Va fer-ho amb la Joventut Atlètica de Sabadell (JAS) i ara s’escapa pel riu Ripoll. “Ment en blanc, disfrutar i mirar el cronòmetre”, explica. Intenta fer-ho dos cops a la setmana si l’agenda li ho permet i porta les vambes i una muda per fer-ho per la platja quan és al Parlament.
El món va molt ràpid i els processos institucionals més lents. I el decalatge, als joves [...], ens frustra una mica
Hi ha un pim-pam-pum tertulià que fa mal, amb una política de consum de curta mirada
Va entrar en política jove però tard. Com s’hi va interessar?
En l’entorn familiar, el meu pare havia sigut del PSUC, de CCOO..., de tot el paquet complet de l’espai de l’esquerra de la Transició i post-Transició amb una vinculació política forta. Jo vaig començar a implicar-me en el moviment estudiantil quan feia la carrera i en acabar vaig buscar on continuar amb aquest compromís de defensa de drets. Vaig fer una anàlisi dels partits, per veure en quin perfil encaixava, i vaig anar a petar al PSC, a les joventuts i al partit.
Va entrar al PSC preguntant?
A porta freda, com un comercial, i preguntant: “Què feu, com us organitzeu?” Era l’any 2008 o 2009.
Una època complicada per al PSC.
Sempre dic [riu] que quan vaig arribar tot va anar malament. Vam perdre la Generalitat, el govern de l’Estat... Va ser entrar i començar el desastre, inclús en l’àmbit europeu.
Què el va convèncer?
El projecte internacionalista. Soc de vocació europeista i tenir companys arreu del món que pensessin igual m’atreia molt. I l’altra cosa és la vocació de defensa de la classe treballadora, els valors tradicionals de l’educació i la salut pública, l’estat del benestar.
Entra jove i puja ràpid. Fa el salt directe a diputat abans d’estar en el món local. Com ho va fer?
Vaig entrar en una posició de distància orgànica. Treballava i tenia una vida civil, i és el març del 2015 quan molts companys em demanen que em presenti de primer secretari de les Joventuts a Catalunya. Hi havia eleccions després de l’estiu i el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, en una escola de formació de les Joventuts al juliol anuncia públicament que volia incorporar un jove entre els deu primers de la llista en un esforç de renovació perquè algú parlés el llenguatge dels joves. I vaig anar de número 9 i vaig entrar de diputat.
Ho va dir en públic i vostè no sabia res?
És una persona amb molta capacitat, intel·ligent, i s’ho va fer anar bé. És el seu estil directe de fer les coses. Em va comentar que buscava algú del meu perfil i les Joventuts em van proposar.
I què el va sorprendre del món de la política?
Aquesta capacitat que tenim de representar molta gent. Jo vaig entrar al Parlament amb una motxilla de 30.000 vots al darrere de les persones que han confiat en mi per representar-los. És una responsabilitat. Un orgull, però també una càrrega pesant, d’haver d’estar a l’altura. Però està bé poder canviar coses, estar a primera línia on hi ha els problemes, discutir amb el teu oponent polític i arribar a acords. Això últim encara ens costa, en la política catalana, però estic orgullós de dir que en l’àmbit juvenil hi hem arribat. La negativa és la lentitud de les transformacions, que els acords costen d’implantar, la reacció als problemes del dia a dia o conflictes laborals és molt lent... El món va molt ràpid i els processos institucionals van més lents. I aquest decalatge, als joves, acostumats a ritmes més ràpids, ens frustra una mica.
Ara que ja és veterà al Parlament, ha evolucionat el seu funcionament?
Vaig entrar en un moment molt dur, amb el procés, i que semblava que els acords podrien ser molt complicats, i s’hi va arribar a alguns en altres àmbits. Hi havia una generació jove políticament responsable i amb ganes de teixir acords que s’ha anat perdent. Ha entrat gent nova amb perfils diferents, molts no acostumats a la cultura política, i hi ha un pim-pam-pum tertulià que fa mal, amb una política de consum de curta mirada que només genera un tuit. Fa mal perquè l’espai per a la representació i el xou en política és minso i el gran espai és el de la proposta, l’acord, la negociació, que és la important. Quan algú em diu que al Parlament sempre ens estem fotent hòsties, jo els dic que això és una hora i mitja cada quinze dies i que la resta del temps estem en comissions, que no és la part vistosa, però és la important on s’arriba a acords.
Algun acord de què se’n senti orgullós per la seva contribució?
El valoro perquè era quan el PP governava a l’Estat: va ser per demanar la revisió del sistema de garantia juvenil.
Fins on vol arribar en el món de la política?
No hi penso gaire, no m’obsessiona fer carrera política. Estic còmode i m’agrada el que faig.
S’hi veu molts anys?
Mai. És difícil preveure els escenaris. Per a la meva generació estaria bé que fos fàcil entrar i sortir. Dedicar una època al servei públic, després a una altra cosa i tornar al cap de vint anys. Que fos permeable. Ara porto sis anys al Parlament i dos a l’Ajuntament de Sabadell.
Per què sent diputat va entrar a l’Ajuntament?
Vam patir la crisi arran del cas Mercuri i jo feia vida al partit en l’àmbit nacional, on em vaig formar a la seu de Nicaragua. A Sabadell el partit gairebé desapareixia, els resultats van ser molt dolents i buscaven una generació de sabadellencs per tornar a armar el partit. Van considerar que era un bon perfil per fer de portaveu de la gestora. Vam trobar una magnífica candidata, que és l’alcaldessa actual, la Marta Farrés, i em va demanar de seguir fent el camí plegats. Sempre he tingut admiració i respecte per la política local, que és de trinxera constant i contacte molt directe, sense horaris i absorbent, però té la part molt satisfactòria que pots canviar coses. És més tangible.
Se senten a dir coses pel carrer pel cas Mercuri o ja ha passat a la història?
Mai m’he sentit dir res. Fa deu anys i ha plogut moltíssim. Dels deu regidors d’ara, nou no han tingut experiència de gestió política. Sabadell té un govern molt solvent, que executa, i el partit s’ha refundat. És un moment bo.
Com s’imagina la Sabadell del futur?
Molt més verda, amb un espai públic rehabilitat, amb aigua... És una ciutat de tradició industrial que està en risc, però s’ha de fomentar que evolucioni digitalitzant-la, recuperant el Ripoll com a referent de la nova economia, fent que la Gran Via sigui un eix del coneixement amb el campus de Salut de la UAB a l’Artèxtil. L’altre repte és que sigui equilibrada i igualitària.
Em fa un vaticini de la taula de diàleg?
En política catalana els auguris o les perspectives més enllà d’una setmana són difícilment imaginables. És una eina molt útil i un símbol d’una nova etapa. Vam tenir un fracàs col·lectiu com a país i ens ha portat a perdre en molts sentits. Hem d’asseure’ns en una taula aquí i allà. No veig alternativa, perquè la que hi havia no ha funcionat.
Desmitificant el polític
És d’una generació acostumada als canvis. Va treballar el 2010 a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) a l’àmbit d’Euromed estudiant vincles comercials i econòmics amb el Marroc, Algèria i Tunísia. Després al departament de màrqueting de la farmacèutica Almirall i en la gestió d’un portal d’internet. Assegura que no és dels “sectaris” que diuen que per dedicar-se a la política has d’haver passat abans pel món privat, sinó que depèn del perfil. Té clar que s’ha de desmitificar el món de la política, que “és dura, molt mal vista i retribuïda”. Explica que en entrar al Parlament li van donar un mòbil i un ordinador que “amb prou feines funcionaven” i has de compartir taula en un despatx per a tres diputats i tenen assignat un tècnic per a cada quatre. “Ni assessors ni cotxes oficials”, no es cansa de dir, i considera que “fan falta recursos tècnics” per fer bé la feina, com sí que els tenen a les oficines del Parlament Europeu.
De la política se n’escapa una setmana a l’estiu anant a una casa de la família de la seva parella al Pirineu aragonès, a Arcusa. Fa un temps no tenia cobertura ni wi-fi, una enorme desconnexió, que també li havia provocat algun maldecap en èpoques de crisi política.
Pol Gibert
Neix a Sabadell el 1987. Diplomat en ciències empresarials i màster en relacions internacionals per la UAB. És portaveu del PSC a la comissió d’Empresa i Treball.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
