Política

RAQUEL SANS

Diputada d'ERC

“La política està pensada i dissenyada per homes”

“Vaig entrar en la política pel 20 de setembre del 2017”

“La feina real de la política no es veu”

“Sabia que volia ser periodista des dels 10 anys”

De la Colla Joves Xiquets de Valls.
Aquesta és una imatge de Sans del 2011 amb companys i companyes de la Colla Joves Xiquets de Valls, a la qual pertany des que va néixer. Hi participa com a castellera, i el seu interès per aquest món l’ha dut a codirigir el documental El somni de Pau Casals. 25 edicions del Concurs de Castells. Ha escrit El gran llibre dels castells i és una de les autores de l’estudi Els castells des d’una perspectiva de gènere. El paper de les dones a les estructures de poder de les colles castelleres.
La conciliació és un engany de la societat per la qual només preguntem a les dones
Més d’un 90% de l’oferta audiovisual a Catalunya és en castellà. El català a les plataformes és residual

Vallenca de nai­xe­ment i tar­ra­go­nina d’adopció, Raquel Sans ve del món del peri­o­disme i és dipu­tada per ERC des del 2018.

El fet d’haver tre­ba­llat en diver­sos mit­jans li dona un ‘plus’ a l’hora d’exer­cir com a dipu­tada i de comu­ni­car?
Sí, sense cap mena de dubte. El fet d’haver-hi tre­ba­llat i enten­dre totes les dimen­si­ons de la comu­ni­cació et dona un avan­tatge a l’hora d’escriure una inter­venció, de plan­te­jar-la, d’expli­car-te... També per saber com són les ruti­nes de pro­ducció dels mit­jans i enten­dre què és el que busca el peri­o­dista, que no pots fer res­pos­tes que durin deu minuts sinó que han de ser cur­tes. També et donen un avan­tatge quan t’estan bus­cant el titu­lar, perquè això ho notes i t’és més fàcil iden­ti­fi­car què estan bus­cant amb una deter­mi­nada pre­gunta.
El seu pas pels mit­jans ha estat poli­facètic.
Sabia que volia ser peri­o­dista des dels deu anys, quan els Reis em van por­tar una gra­va­dora. De totes aques­tes eta­pes, em quedo el peri­o­disme local. La soci­e­tat no és prou cons­ci­ent de la feina que fa el peri­o­disme local des del punt de vista d’expli­car la rea­li­tat de cada ter­ri­tori, de crear comu­ni­tat, de fer cohesió. És el peri­o­disme de veri­tat, el de par­lar amb la gent i expli­car les seves històries i què hi ha dar­rere de les coses. I et per­met sor­tir del peri­o­disme de decla­ra­ci­ons, que crec que aporta poc a la soci­e­tat.
La política actual sem­bla massa ins­tal·lada en les decla­ra­ci­ons.
La feina real de la política no es veu, malau­ra­da­ment. La feina que fas per arri­bar a con­sen­sos, per conèixer els pro­ble­mes de la gent, impul­sar lleis, fer pro­pos­tes de reso­lució, pre­sen­tar moci­ons..., això no es veu. De les dotze hores que pots estar un dia dedi­cant-te a la política que­darà el titu­lar de la frase del que has dit al faris­tol, i mol­tes vega­des sap greu, perquè la feina que no es veu és la que fa que això val­gui la pena.
Què la va dur a fer el salt a la política?
El 20 de setem­bre del 2017. Mai havia pen­sat que podria dedi­car-me a la política ins­ti­tu­ci­o­nal. Jo tre­ba­llava a comu­ni­cació de la Dele­gació del Govern a Tar­ra­gona i amb el dele­gat del govern a Tar­ra­gona, Òscar Peris, vam anar a la seu d’Eco­no­mia perquè esta­ven dete­nint com­panys meus –nosal­tres penjàvem de Vice­pre­sidència i Eco­no­mia–. Hi havia el dipu­tat Fer­ran Civit, que em va dir que neces­si­ta­ven una pre­sen­ta­dora perquè això no se n’anés tant de les mans. Vaig estar molt en con­tacte amb Jordi Sànchez. Jordi Cui­xart, i quan els van dete­nir vaig deci­dir que era el moment de fer un pas enda­vant i assu­mir ris­cos.
Al Par­la­ment vostè tre­ba­lla, entre d’altres, a la comissió d’Igual­tat i Femi­nis­mes. A les xar­xes soci­als fa molta difusió de la copa mens­trual.
L’he des­co­bert als 40 anys i em sem­bla una autèntica bar­ba­ri­tat que ningú parli d’un ele­ment que can­via la vida i fa la mens­tru­ació més fàcil. Al llarg de la nos­tra vida mens­tru­a­rem més de 5.000 vega­des. Crec que política­ment ha estat un tema silen­ciat, ama­gat. Les dones polítiques tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de posar a l’agenda política i mediàtica temes que fins ara no hi eren. Volia començar a usar la copa per poder-ho expli­car a les meves filles.
Quina edat tenen?
Tinc una nena que farà vuit anys i bes­sons que en faran tres. La gran ja em fa pre­gun­tes sobre política. La nit de les elec­ci­ons no se’n volia anar a dor­mir perquè volia saber el resul­tat, i l’endemà em dema­nava expli­ca­ci­ons. És molt interes­sant par­lar amb els nens perquè t’ado­nes com n’és d’inin­tel·ligi­ble la política mol­tes vega­des.
Com com­pa­gina la política amb la família?
La con­ci­li­ació és un engany de la soci­e­tat per la qual només pre­gun­tem, mol­tes vega­des, a les dones. També tinc com­panys que tenen tres fills i sem­bla que no en tin­guin. Ningú els ho pre­gunta. La con­ci­li­ació és molt com­pli­cada espe­ci­al­ment per als que venim de lluny. La política està pen­sada i dis­se­nyada per homes i això es fa molt evi­dent en la neces­si­tat de ser pre­sents a actes a tota hora, qual­se­vol ves­pre, caps de set­mana. Crec que això no és la part més impor­tant de la política i segu­ra­ment és la que més des­gasta.
Fa anys que es parla de la reforma horària.
És un tema que hem de situar a l’agenda i anar-ne par­lant. Els res­pon­sa­bles polítics hem de ser exem­ple. A l’àmbit de femi­nis­mes d’ERC, que lidero, no fem reu­ni­ons més tard de les 5 de la tarda. L’exe­cu­tiva naci­o­nal comença com a molt tard a les 5, la reunió de la per­ma­nent es fa al matí. Hem inten­tat intro­duir can­vis per fer la política con­ci­li­a­ble amb la vida.
Quin és el gran repte que té el femi­nisme? En què pot inci­dir la política?
Tre­ba­llo com a per­sona i com a política per la presa de consciència que exis­tei­xen desi­gual­tats que són estruc­tu­rals. Mol­tes vega­des el patri­ar­cat ha emmas­ca­rat aques­tes desi­gual­tats i fa enten­dre que hi ha coses que són nor­mals, com que el 93% de les excedències per cura d’infants o per­so­nes depen­dents les assu­mei­xin les dones, amb les con­seqüències que té en l’aspecte sala­rial i de jubi­lació.
Com s’ima­gina el traspàs de Roda­lies?
S’ha de fer un traspàs com­plet, de la infra­es­truc­tura i dels recur­sos neces­sa­ris. Però hem de replan­te­jar el model de roda­lies del país, tenim molts ter­ri­to­ris que estan pràcti­ca­ment inco­mu­ni­cats amb Bar­ce­lona i entre ells. Jo soc d’un ter­ri­tori espe­ci­al­ment dam­ni­fi­cat: Tar­ra­gona és l’única capi­tal on no arriba l’alta velo­ci­tat. Dema­nem que es pla­ni­fi­qui la línia de mer­ca­de­ries per l’inte­rior. Les mer­ca­de­ries peri­llo­ses pas­sen per la costa, on viu el 80% de la població, i la coin­cidència amb el trànsit de pas­sat­gers fa que tri­guis més per anar a Bar­ce­lona que fa 20 anys.
Què hau­ria de can­viar amb la reno­vació de la cúpula dels mit­jans de comu­ni­cació públics?
La rea­li­tat dels mit­jans públics dels anys vui­tanta no té res a veure amb la rea­li­tat dels mit­jans del 2021. Els últims deu anys el pano­rama audi­o­vi­sual s’ha digi­ta­lit­zat i s’ha glo­ba­lit­zat. Aquest con­text de glo­ba­lit­zació és el que està por­tant tots els estats a actuar per pro­te­gir la seva sin­gu­la­ri­tat lingüística. El que hem cone­gut de l’avant­pro­jecte de la llei de l’audi­o­vi­sual espa­nyola ens espanta molt perquè ignora per com­plet la diver­si­tat lingüística de l’Estat. Em pre­o­cupa molt, perquè més d’un 90% de l’oferta audi­o­vi­sual a Cata­lu­nya és en cas­tellà. El català a les pla­ta­for­mes, que cap­ten més públic infan­til i juve­nil, és resi­dual. El que no s’obliga per llei el mer­cat no ho regula sol. Si no garan­tim una mínima oferta en català, cada cop serà més mar­gi­nal.

Amb els castells a la sang

Rosa M. Bravo

Sans té dues fotografies al seu despatx: una dels seus fills i una altra d’una actuació castellera de la Jove Xiquets de Valls, a la qual està vinculada des que va néixer. “M’he fet gran dins la colla, dins dels valors castellers, i crec que és dels majors aprenentatges vitals que he tingut”, explica. “He après a treballar amb gent molt diversa amb un objectiu comú. Fer castells t’ensenya que després de cada caiguda et tornes a aixecar i que un dia pots ocupar un lloc superdestacat i l’endemà quedes embarassada i ets l’última de la fila. També aprens que ets una peça més dins de l’engranatge.” Uns aprenentatges que sens dubte està aplicant a la política. Sans va col·laborar en un estudi sobre el paper de la dona al món casteller, que conclou que la seva introducció a les estructures de poder es va produir molt tard en un espai totalment masculí. La diputada es confessa apassionada dels viatges, disposada sempre a fer les maletes. L’últim la va dur amb la família a Estocolm i Copenhaguen. El seu refugi és la casa de la mare, i sempre intenta trobar temps per fer ioga dos cops a la setmana. També per llegir novel·les, el que ara mateix resulta més complicat.

Raquel Sans Guerra

Rosa M. Bravo

Nascuda a Valls el 1980, ha treballat, entre altres mitjans, a Diari de Tarragona, El Punt i TV3. És vicesecretària general de dones d’ERC i participa en diverses comissions parlamentàries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia