Política

Pau, pau, pau...

Casals va ser el primer veritable solista de violoncel i va provocar un abans i un després en la història d’aquest instrument

Catalunya i els catalans encara no som prou conscients de la magnitud universal del mestre

Va ser l’escrip­tor vienès Ste­fan Zweig (1881-1942) qui, en un cone­gut assaig, va voler-se apro­xi­mar a dife­rents Moments estel·lars de la huma­ni­tat (1927). A través d’una prosa clara i nítida, Zweig va aple­gar alguns d’aquests moments, com ara la cai­guda de Cons­tan­ti­no­ble (1453), la cre­ació d’El Mes­sies de Händel (1741), la der­rota de Napoleó (1815) i el viatge de Lenin cap a Rússia (1917). Per Zweig, no hi havia cap dubte: “Cadas­cun d’aquests moments estel·lars va mar­car un rumb durant dècades i segles.”

Alguna cosa sem­blant va pas­sar-li a Pau Casals (1876-1971), una tarda del 1886, quan el pare del músic, que li havia com­prat un vio­lon­cel de mida nor­mal, va loca­lit­zar en una lli­bre­ria de vell, a prop del moll de Bar­ce­lona, un exem­plar de les Sis sui­tes per a vio­lon­cel de Johann Sebas­tian Bach (1685-1750) en l’edició de Fri­e­drich Grützmac­her (1832-1903) publi­ca­des, a Leip­zig el 1867, per l’edi­to­rial C.F. Peters.

Aque­lla tro­ba­lla no va ser una més. Ni per a un Pau Casals de 10 anys, ni tam­poc exten­si­va­ment per als vio­lon­cel·lis­tes que l’han seguit al dar­rere. Tal­ment com si d’un qua­dern de bitàcola es tractés, aque­lles dan­ses, agru­pa­des en sis sui­tes encapçala­des del cor­res­po­nent Pre­lude, van pro­por­ci­o­nar-li ja no tan sols la des­co­berta d’un excels reper­tori, sinó un autèntic mes­tratge per a la recerca de l’excel·lència, la tro­ba­lla d’un camí per explo­rar i acos­tar-se als mis­te­ris que hi ha al dar­rere d’una música que, usant els ter­mes de Wil­frid Mellers, sem­bla que l’home creï una dansa de i per a Déu.

Que aque­lles sui­tes, tro­ba­des en una lli­bre­ria de vell, van for­jar la per­so­na­li­tat de Casals no ens n’ha de que­dar cap mena de dubte. Tant és així que, per sem­pre més, van que­dar com una obra canònica per als vio­lon­cel·lis­tes, ja no tan sols en un sen­tit tècnic o pedagògic, sinó per al des­per­tar d’una consciència artística, sem­pre, però, que vagi acom­pa­nyada de tre­ball i més tre­ball.

I és que, de la mà d’aque­lla obra, Casals va ser el pri­mer veri­ta­ble solista de vio­lon­cel. O, si ho voleu, el fun­da­dor d’aquest immens per­fil musi­cal. Tot fun­da­dor reque­reix, però, un lli­bre fun­da­ci­o­nal. I, en el cas de Casals, ho van ser aques­tes Sis sui­tes per a vio­lon­cel, de què la recu­pe­ració s’eri­geix com un impor­tant capítol en la història de la recepció de la música de Bach i que s’afe­geix al con­junt de l’ope­ració cul­tu­ral esde­vin­guda, al llarg del segle XIX, per a la recu­pe­ració del lle­gat bachià.

Ser el fun­da­dor d’aquest nou per­fil de solista de vio­lon­cel, o el que és el mateix pro­vo­car un abans i un després en la història d’aquest ins­tru­ment i, per extensió, en la història de la música per haver con­tribuït a la recu­pe­ració d’aquesta obra bac­hi­ana són eixos, al nos­tre parer, molt més impor­tants que els que roma­nen, malau­ra­da­ment, en l’ima­gi­nari col·lec­tiu de Cata­lu­nya sobre el músic ven­dre­llenc.

Ser el pro­ta­go­nista del famós epi­sodi de l’“I am a Cata­lan” amb què va ini­ciar el seu dis­curs a les Naci­ons Uni­des el 24 d’octu­bre del 1971, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Naci­ons Uni­des, com­post per ell mateix, o creure, equi­vo­ca­da­ment, que Casals sigui l’autor d’El cant dels ocells, una cançó tra­di­ci­o­nal nada­lenca que el músic del Ven­drell va popu­la­rit­zar a l’exili, no fan justícia a l’enver­ga­dura i potència de la seva per­so­na­li­tat musi­cal. Sense negar que això sigui cert, no ho és menys que Casals és molt més que tot això i ens inse­reix dins una mag­ni­tud uni­ver­sal de què, pos­si­ble­ment, encara no hem aca­bat mai de ser del tot cons­ci­ents.

És per això que avui, amb gran encert, la fun­dació que porta el seu nom no ha vol­gut pas­sar per alt el cin­quan­te­nari d’aquell moment estel·lar de la huma­ni­tat que van eri­gir Casals en l’estel que és i amb un mis­satge cons­tituït pel seu nom de pila: pau, pau, pau...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.