CARLOS CARRIZOSA
CIUTADANS
“Em sento supercatalà perquè ho visc sense dogmes”
“Sempre he lluitat contra els abusos, i el nacionalisme, per mi, ho és”
“Ciutadans va néixer perquè calia un partit que trenqués el bipartidisme i actués”
“Era una reforma innecessària que radicalitzava la societat”
Els fills: passió i oxigen
Carrizosa, amb els seus tres fills, que ara tenen 25, 23 i 19 anys, durant l’estiu del 2003 a Cantàbria. Amb ells li agrada passar els moments de lleure quan no té un llibre entre les mans. Dos d’ells estudien dret, un ja va pel màster i l’altre l’acaba de començar. Assegura que el dret ha estat molt present en les converses a casa seva, sobretot pel que fa al sentit de justícia i equitat, un leitmotiv que creu que els seus fills han adquirit. “Sempre he lluitat contra els abusos, i el nacionalisme, per mi, ho és.”
Abans eren les religions i ara, els corrents polítics; l’objectiu comú és agrupar i uniformar per controlar
Tothom que em coneix sap que en la distància curta soc una persona afable, cordial i respectuosa
El diputat Carlos Carrizosa és diputat del Parlament de forma ininterrompuda des del 2012. Va entrar com a fidel escuder d’Inés Arrimadas i ara dirigeix la formació taronja, que a Catalunya va passar de 36 a 6 diputats en les últimes eleccions.
Es va acostar al partit de Ciutadans des de la seva feina com a advocat per fer feina jurídica, però què el va empènyer a mirar cap a la política?
Em vaig apropar a la política cap al 2006, quan es parlava de la reforma de l’Estatut. Considerava que no hi havia cap partit polític que representés una part dels catalans, i en aquell temps va sortir el manifest dels intel·lectuals que més tard va irrompre com a partit polític amb el nom de Ciutadans de Catalunya. Vaig assistir a alguns dels seus actes i m’hi vaig enganxar a través de la sectorial jurídica, i vaig treballar-hi per col·laborar en la causa.
Què no li agradava?
Maragall havia deixat de representar bona part dels catalans i el PP era un partit escarxofat que formava part de l’establishment i només intentava ser acceptat. Faltava una nova política que, a més a més, eliminés el bipartidisme i el seus vicis i que plantés cara a un nacionalisme molt consolidat sota el guiatge de Jordi Pujol.
Un cop dins, el món de la política era el que s’esperava?
Hi vaig arribar amb un perfil molt tècnic i, tot i que ràpidament vaig entrar en l’executiva, vaig trigar més temps a involucrar-me políticament. El partit va començar a generar molta riquesa de propostes des d’una perspectiva ideològica de centre i liberal, i cada vegada m’hi anava involucrant més.
El 2006 ja pensava que la reforma de l’Estatut acabaria malament?
La reforma de l’Estatut del 2006 gaudia de menys suport que el del 1979. Era una reforma innecessària que radicalitzava la societat, i això va quedar clar el 2010, quan la sentència del TC va declarar inconstitucionals diversos articles i apuntava que d’altres, si bé eren constitucionals, calia interpretar-los bé. Aquell estatut ja va intentar trencar les costures i la sentència va posar negre sobre blanc, però va començar la deriva. Els fets del 2017 s’anunciaven des de feia temps. Pujol va empedrar la política catalana del que va ser el ressorgir d’un nacionalisme que més tard esdevindria independentisme.
José Montilla va ser escollit president de la Generalitat, no li va invalidar aquesta creença de l’hegemonia nacionalista?
Montilla semblava que s’havia de fer perdonar algunes coses, i va ser ell qui va continuar amb els tripartits. Les polítiques dels socialistes sempre han consistit a deixar-se doblegar el braç amb els postulats i els dogmes del nacionalisme. Per això crec que a Catalunya no ha existit una veritable oposició intel·lectual i política al nacionalisme fins que va sortir Ciutadans. Al PP no li va interessar enfrontar-se amb el poder, que estava en mans del nacionalisme, i els socialistes no volien ser un soci incòmode per poder pactar amb ERC. Mai es van impugnar els dogmes del nacionalisme, i crec que la utilitat social i política de Ciutadans va ser quan bona part de la societat es va sentir representada per unes persones que accedien a la política des de la vida civil i no des dels antics partits i que, a més, deien el que pensava la majoria social. Ningú es vol moure de l’etiqueta que representa ser un bon català en els termes que ens diu tot el panorama mediàtic.
Què és ser un bon català?
És que jo poso l’accent en la persona i en la ciutadania. El nacionalista català pensa que Catalunya és seva i que dir segons quines coses et converteix en traïdor, en botifler o un inadaptat. Tot aquest atac a qui s’atreveix a impugnar alguna cosa forma part de la idea nacionalista que ha existit tota la vida. El nacionalisme és intervencionista com ho és l’esquerra radical; volen una societat uniformada amb una identitat col·lectiva i els individus que quedem al marge dels seus postulats som els heretges moderns. Abans hi havia grans religions i ara hi ha grans corrents polítics, però tot és el mateix: intentar d’agrupar ideològicament les persones per controlar-les.
I vostè, com viu o com se li representa la catalanitat?
La visc encantat de la vida, la meva catalanitat és font de satisfacció perquè la visc sense dogmes i de la manera més sana que hi ha, em sento supercatalà pensant que ningú altre m’ha d’explicar què és ser català. M’agrada ser-ho, però tampoc me’n sento orgullós; vaig néixer aquí, però això no és cap merit. M’agrada la cultura catalana, però no m’agrada exhibir etiquetes on sembla que a tothom li hagin d’agradar els castells, ballar sardanes i beure ratafia, i si no, comets sacrilegi.
La societat catalana és molt diversa. Per què continuen posant el focus en aquesta ficció?
No, no, quan se’ns diu que nosaltres el posem aquí, no es té en compte que hi ha una majoria, l’oligarquia que ostenta el poder mediàtic, polític i econòmic a Catalunya, que ho fa i ho converteix en dogma. Si ens queixem de les imposicions culturals i ideològiques de la majoria, bé que n’hem de parlar. Ells preferirien que estiguéssim callats, com en el tema del català, però no. A Catalunya hi ha una anomalia, una llengua oficial com el castellà no pot ser vehicular a l’escola.
Si Catalunya no fomenta o impulsa la seva llengua, qui ho ha de fer?
Defensar-la i promocionar-la sí, però sense anul·lar ni ocultar l’altra. Ens rebel·lem contra la idea que el castellà és una imposició lingüística. Hi ha gent que viu la catalanitat amb conflicte; jo, en canvi, no, perquè puc dir allò que molta gent no pot dir.
Després de 15 anys en política, quin es el moment més satisfactori i quin el més decebedor?
Hi ha un moment ambivalent, el del cop del 2017. Va ser un dels moments més tristos i tensos que he viscut al Parlament. Van voler abolir de cop les nostres lleis en nom de la democràcia. A mi se’m va trencar tota la innocència política que tenia, però a la vegada tinc la satisfacció que aquest mateix dia vaig poder fer visible l’atropellament que estàvem vivint.
Continuen enrarides les relacions entre els diputats?
Les relacions són cordials perquè la gent, en línies generals, sol actuar de forma correcta. Jo no em sento còmode en el conflicte, però no en fugiré si algú el busca.
No sé si és per les seves reaccions polítiques, però té fama d’antipàtic
Sí, ho sé, però tothom que em coneix sap que en les distàncies curtes soc una persona afable, cordial i respectuosa; però també és veritat que si em busquen m’hi torno.
Com s’escapa de la duresa de la política?
Les meves vies d’escapatòria són la lectura i els fills, amb qui intento fer escapades, anar al cine o veure una pel·lícula plegats a casa. Són els que em faciliten la descongestió del dia a dia de la política.
Entre llibres
La lectura és per a Carrizosa una pràctica que li permet descongestionar-se del dia a dia de la política, però els llibres que s’emporta a les mans són d’allò més variat. Amb tot, destaquen els assajos i temes relacionats amb la història antiga, la història natural i l’evolució humana. “Em desconnecto i em porten a una altra vida”, admet. Picoteja d’aquí i d’allà, i aquesta setmana s’ha comprat Història íntima de la Humanitat, de Theodore Zeldin. Literatura, poca, però entre les seves lectures també inclou un dels grans clàssics: Shakespeare. “El trobo grandiós”, explica el diputat de l’autor a qui se li atribueix “la invenció de l’humà”, en paraules del crític Harold Bloom, per la construcció de personatges plens d’arestes que evolucionen i es construeixen a mesura que s’escolten ells mateixos.
Carlos Carrizosa
Barcelona (1964), llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, és membre de Ciutadans des del 2006. El 2011 va anar de 2 a les municipals i el 2012 va entrar com a diputat al Parlament.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
