Política

ENRIC PUJOL

DIRECTOR DEL MUSEU MEMORIAL DE L’EXILI (MUME)

“L’exili és una constant històrica; ara n’hi ha”

Fer pedagogia i reflexionar sobre els exilis històrics és una de les línies del treball de la nova direcció del museu, a punt de fer quinze anys

L’emplaçament permet teixir complicitats transfrontereres

Quan més s’ha reflexionat, quan més exilis hi ha hagut, ha estat amb la globalització La memòria és un element clau sobretot en el context d’involució democràtica actual
Volem donar a conèixer el Mume més enllà del territori pròxim i del públic compromès
El paisatge ajuda molt a entendre la història. Ser aquí té sentit simbòlic i historiogràfic

Enric Pujol i Casa­de­mont (Figue­res, 1960) és doc­tor en filo­so­fia i lle­tres, en l’espe­ci­a­li­tat d’història, per la UAB i ha exer­cit també de peri­o­dista. Pro­fes­sor de la UAB ads­crit al depar­ta­ment d’història moderna i con­tem­porània, forma part del con­sell científic i pedagògic del Mume des del 2009. Un dels grans cen­tres d’interès de la seva tra­jectòria ha estat la temàtica dels exi­lis i la Guerra Civil, amb la publi­cació de nom­bro­sos lli­bres i comis­sari de diver­ses expo­si­ci­ons. Del 2004 al 2005 va ser direc­tor de la Casa de la Gene­ra­li­tat a Per­pinyà.

Podem dir que és un dels pares fun­da­dors del Mume.
Del 2000 al 2007, amb en Jaume San­taló vam ser els comis­sa­ris i vam fer el pro­jecte museològic i muse­ogràfic. Però la ini­ci­a­tiva és de caràcter muni­ci­pal, de l’alcalde de la Jon­quera Jordi Cabe­zas. En el tom­bant de segle hi havia una demanda i una pressió social molt impor­tant en relació amb l’exili. I ens vam embar­car en un pro­jecte ambiciós, amb vocació inter­na­ci­o­nal: es va bus­car ajuda econòmica euro­pea, també socis trans­fron­te­rers i vam tre­ba­llar de manera molt òptima amb l’arqui­tecte Rafa Cáceres i l’escenògraf i dis­se­nya­dor Ignasi Cristià. Vam poder fer una ins­tal·lació de pri­mer nivell que ara seria impen­sa­ble. La clau va ser l’Ajun­ta­ment, molt valent en aquells moments, i tro­bar la fórmula per poder-ho ges­ti­o­nar.
Quin balanç en fa?
No és un museu ter­ri­to­rial, sinó que és un museu amb una dimensió naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal. En l’àmbit català la idea és sor­tir dels murs del museu i poder ofe­rir un ser­vei, una infor­mació arreu, de Cata­lu­nya i més enllà. Hi ha molt pocs museus d’exili al món. Hi ha molts ele­ments memo­rialístics cen­trats sobre­tot en els grans trau­mes d’Europa. Par­lem dels camps de con­cen­tració, del nazisme, el fei­xisme, els gulags... Específic de l’exili, hi ha Israel i et diria que el Mume. L’objec­tiu és l’estudi del feno­men de l’exili, par­tint de l’exili més pròxim, que és del 1939. Però és el punt de referència. La idea és que es pugui ana­lit­zar el feno­men de l’exili com una cons­tant històrica de Cata­lu­nya però també en l’àmbit inter­na­ci­o­nal. Per això l’expo­sició per­ma­nent fa el repàs de l’exili, des de la Guerra Civil fins al final de la dic­ta­dura amb el retorn del pre­si­dent Tar­ra­de­llas. A través de les expo­si­ci­ons tem­po­rals, con­ferències, jor­na­des, hem inten­tat donar aques­tes direc­trius: l’exili cons­tant històric de la huma­ni­tat, que és con­dició sobre­tot del segle XX, que és quan més exi­lis hi ha hagut, i també del XXI. En defi­ni­tiva, l’exili és una cir­cumstància de la con­tem­po­raneïtat perquè quan més s’ha refle­xi­o­nat, quan més exi­lis hi ha hagut, ha estat amb la glo­ba­lit­zació: dues grans guer­res mun­di­als, les grans revo­lu­ci­ons, la des­co­lo­nit­zació... L’exili sem­pre l’ente­nem de moti­vació política, reli­gi­osa, i ho dis­tin­gim de les migra­ci­ons soci­o­e­conòmiques.
Quan pen­sem en l’exili sem­pre pen­sem en el del 1939.
El feno­men de l’exili, en el cas català, que ha estat tan impor­tant, ha permès tenir més sen­si­bi­li­tat i veure com en dife­rents moments històrics hi ha hagut exi­lis de grans dimen­si­ons. Des de la guerra dels Sega­dors, però sobre­tot a par­tir del 1714, quan hi ha un exili molt impor­tant de l’elit política als domi­nis austríacs, que són del pre­ten­dent que perd. La idea és fer peda­go­gia en aquest sen­tit ja que en el mateix segle XX hi ha tots els exi­li­ats de la dic­ta­dura de Primo de Rivera, entre els quals hi ha en Macià, que lide­rarà el com­plot de Prats de Molló. Aquest exili serà clau per al canvi de règim, de la República, de l’any 1931. S’ha estat tre­ba­llant, des de l’inte­rior, però també hi ha hagut un exili repu­blicà, des de fora. El pres­tigi d’en Macià prové de Prats de Molló: gua­nya les elec­ci­ons perquè és un mite pel que ha fet a l’exili.
Em fa pen­sar en l’actu­a­li­tat.
Encara ara tenim exi­lis. Perquè l’exili és una cons­tant històrica i en aquest sen­tit és una línia de tre­ball que voldríem reforçar de cara al futur.
Comenta la peda­go­gia que s’ha de fer amb els exi­lis històrics. Quins altres objec­tius es marca?
Sí, això seria una direc­triu: apro­fun­dir en una línia que, de fet, ja s’inclou en el text fun­da­ci­o­nal. Volem reforçar-la, abor­dar els exi­lis històrics a par­tir de mos­tres tem­po­rals, con­ferències, jor­na­des. El fet de com­me­mo­rar quinze anys també ens per­met fer balanç del que s’ha fet i d’on volem anar. És també una opor­tu­ni­tat i un bon moment per fer-ho.
El Mume ha de ser en el lloc, física­ment, on ha d’estar. Però no és Girona ni Figue­res. El repte és atraure el visi­tant de pas?
L’emplaçament, la situ­ació del Mume, té un perquè molt pro­fund: la Jon­quera va ser una de les grans vies de pas d’aquest dar­rer exili, el del 39, perquè encara hi ha gent que l’ha vis­cut de forma directa o indi­recta. Estar a la Jon­quera per­met també tei­xir iti­ne­ra­ris amb l’altra banda de l’Albera, on hi ha també llocs rela­ci­o­nats amb l’exili. El ter­ri­tori et per­met fer uns recor­re­guts trans­fron­te­rers. El pai­satge és evo­ca­dor, t’explica mol­tes coses. Quan veus la platja d’Arge­lers prens consciència de la situ­ació. El pai­satge ens ajuda molt a enten­dre la història que hem pas­sat. Estar al ter­ri­tori té molt de sen­tit, no només simbòlic i ètic, sinó també his­to­ri­ogràfic i pedagògic. La con­tra­par­tida és que no estàs en una ciu­tat i no hi ha aquell pas­sa­vo­lant que se’l troba pas­se­jant: has de venir expres­sa­ment.
Des­taca que el pai­satge explica molt bé la història. El Mume ha incen­ti­vat aquest turisme de memòria històrica?
En rigor és un museu memo­rial, d’expli­cació, no de fons, tot i que en tenim molts. Però sí que és cert que l’existència d’una ins­ti­tució sí que fa que tin­gui un efecte, el de cen­trar un ter­ri­tori en una temàtica deter­mi­nada, i també ha faci­li­tat que sor­gis­sin altres ini­ci­a­ti­ves. En el cas de les matei­xes rutes és molt dife­rent fer-les sense museu o aca­bar-les aquí. El Mume també està vin­cu­lat amb Agu­llana, muni­cipi amb el qual, també per ini­ci­a­tiva de l’ales­ho­res alcalde Alfons Quera, es va sig­nar un con­veni per fer-hi una expo­sició per­ma­nent, en unes dependències que hi ha a la plaça, cen­trada en l’exili cul­tu­ral. També a l’altra banda han sor­git ini­ci­a­ti­ves com Ribe­sal­tes, una gran ins­tal·lació de l’Estat francès, amb una inversió molt gran, que inclou no només els repu­bli­cans sinó també tota la depor­tació jueva. La nos­tra idea ha estat sem­pre anar coor­di­nats. Aquesta direc­triu trans­fron­te­rera des del prin­cipi ja hi era i es tracta de reforçar-ho. És un altre dels grans rep­tes. I en aquesta línia, tor­nant a la qüestió de l’emplaçament, que per una banda és molt just i útil i per l’altra té limi­ta­ci­ons, un dels rep­tes és jus­ta­ment donar a conèixer el Mume més enllà del ter­ri­tori pròxim. Els visi­tants que­den admi­rats del nivell. Ho equi­pa­ren amb un museu d’una capi­tal.
El públic com­promès el tenen.
Hi ha un públic impli­cat, vin­cu­lat a la temàtica, per­so­nal o fami­liar. Per la funció pedagògica tenim també mol­tes esco­les, ins­ti­tuts i uni­ver­si­tats que venen. És un museu memo­rial que estu­dia el feno­men just perquè es con­tin­gui perquè els exi­lis són d’una actu­a­li­tat can­dent.
Amb l’última pedra Stol­pers­teine a Figue­res publi­cava un arti­cle en què recor­dava que sense memòria no hi ha futur.
Una per­sona sense memòria no pot regir-se; a un poble li passa el mateix. Els poders públics s’hi han d’impli­car. La memòria és un ele­ment clau sobre­tot en soci­e­tats democràtiques, que són espe­ci­al­ment fràgils, i no són dona­des per sem­pre més. Ara hi ha una situ­ació democràtica a pre­cari, cal que llui­tem per apro­fun­dir-la i sobre­tot per defen­sar-la perquè sem­pre es pot anar enrere. En l’àmbit euro­peu s’han dis­pa­rat totes les alar­mes. Tor­nen posi­ci­ons auto­ritàries, pre­o­cu­pants, de qüesti­o­na­ment democràtic, ele­ments regres­sius, es van reta­llant lli­ber­tats..., assis­tim a una invo­lució gene­ral. Ara és més impor­tant que mai la memòria.
Pensa que la memòria històrica hau­ria de ser matèria into­ca­ble del joc polític? Exempta del repar­ti­ment de càrrecs?
El gran repte és que exis­teixi aquesta memòria. En aquest país, en altres èpoques, s’ha qüesti­o­nat i en altres rea­li­tats es qüesti­ona que això s’hagi de fer. Veig posi­tiu que l’admi­nis­tració es pre­o­cupi per fer polítiques de memòria i afi­nada a la història, no sub­jec­tiva. Perquè es regeix pel nivell històric i pels valors democràtics. Hi ha d’haver un com­promís de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques: hi ha agre­dits i agres­sors; vícti­mes i bot­xins. Ara hi ha un rela­ti­visme i un nega­ci­o­nisme dels fets que és el més perillós en aquest con­text euro­peu de repressió democràtica. Que no se sacri­fi­qui la memòria. La Gene­ra­li­tat ha estat pio­nera a l’Estat. Però gai­rebé 50 anys després de la mort del dic­ta­dor encara hi ha coses que no hem resolt. No s’ha anul·lat encara el judici a Com­panys. Com és pos­si­ble! La res­pon­sa­bi­li­tat de les admi­nis­tra­ci­ons és molt alta. El més pre­o­cu­pant és que no exis­teixi. I no és una situ­ació hipotètica, pot pas­sar. I no és el mateix fer-ho des d’instàncies de govern, amb recur­sos, que fer-ho des de la pre­ca­ri­e­tat, que és molt meri­tori, des de la soci­e­tat civil.

Ve de la plana ante­rior



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.