Política

“I un dia de tardor vam decidir casar-nos”

Família, amics, companys de presó, funcionaris, jutges, policies o llibres també desfilen pels records de Cuixart

“Aquest lli­bre no és un die­tari, però està fet de die­ta­ris. De tros­sos de car­tes. De frag­ments de lec­tu­res. De con­ver­ses, també. Del temps que vius i que passa i que pot­ser pro­ves de rete­nir en un full de lli­breta, a l’ordi­na­dor, quan per fi en vam poder acon­se­guir (sem­pre sense inter­net). Fulls i fulls i fulls escrits a raig des d’on he pogut anar tra­ient i reta­llant i mirant d’orde­nar això que ha aca­bat pre­nent forma amb l’objec­tiu de com­par­tir els apre­nen­tat­ges adqui­rits des de la presó. Des de la presó, he dit. No pas de la presó. La presó no ense­nya res, només tanca.”

Entre la miríada de nor­mes que calia apren­dre a la presó, explica Cui­xart, hi havia el nom­bre de tele­fo­na­des men­su­als, de cinc minuts cadas­cuna, que li van ser un suplici al començament perquè, en els dar­rers moments de con­versa, li que­ien les llàgri­mes i només espe­rava que els éssers esti­mats no se n’hagues­sin ado­nat: “Comp­tar el temps que falta perquè sigui l’hora, pen­sar i ano­tar temes perquè mai no es fes el silenci, modu­lar la veu perquè no notes­sin res. Que jo estic bé, Maruja [la seva mare], que jo estic bé.”

El tracte per part de fun­ci­o­na­ris: “Els fun­ci­o­na­ris que avi­sa­ven els altres pre­sos que no ens par­les­sin. Això volien, suposo. Tenir-nos sols.” O l’edu­ca­dor de Soto del Real, que el va feli­ci­tar quan li va pro­po­sar dei­xar a la bibli­o­teca lli­bres seus. Fins que va saber que eren en català: “Los podríamos dar a Cáritas o algo así.” A la bibli­o­teca hi havia lli­bres en anglès, en polonès, en por­tuguès. Però també el bon record dels pre­sos comuns: “Jesús, Moha, Paco, Juan, Habibi, Sevi­lla, Rubén, Mau­ri­cio, Chacón... Durant molts mesos van ser la meva família, els meus amics. Els altres, venien i mar­xa­ven. Amb ells, m’hi que­dava. A dins. Són vin­cles que no obli­daré mai.”

O la decisió de casar-se i tenir un segon fill des de la presó estant: “Mai no hem dei­xat de fer plans amb la Txell. Som cons­ci­ents que no podem apa­mar el futur a curt ter­mini (ni a mitjà ter­mini tam­poc, segu­ra­ment), però fem plans. Qui se’l sap, el demà?” I les dar­re­res parau­les del lli­bre: “Si generéssim por i tris­tor, això tindríem. És molt millor esforçar-se a gene­rar (i, per tant, a reco­llir) entu­si­asme i espe­rança. Sem­pre enda­vant.”

LES FRASES

La nostra reclusió ha estat de cotó fluix comparada amb les condicions que han hagut de patir milers d’homes i dones tancats
«He decidit ser feliç. Perquè, a més, és bo per a la salut.» Ho va escriure Voltaire, i així ho sento [...], descobrir que a la presó també es podia ser feliç


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia