Política

FRANCESC TEN

JUNTS PER CATALUNYA

“A mi el que m’ha portat a la política deu ser la cultura”

“Soc el petit de cinc germans i vaig créixer a rebuf del seu activisme”

“Considero un valor treballar en pobles petits, i un gran aprenentatge polític”

FASCINACIÓ GITANA
Des de l’anterior legislatura, Francesc Ten forma part de l’intergrup del poble gitano, però molt abans de ser-ne membre i fins i tot d’haver entrat en política, va sentir-se atret per un campament que va trobar a Shiraz, durant un viatge familiar a l’Iran l’any 2000. “M’interpel·la molt, la cultura gitana, la part més folklòrica, però també la que promouen les associacions, sobretot les de dones que treballen per la integració amb molta feina de barri”, assegura. “Aquí els exòtics érem nosaltres”, diu de la fotografia que ha escollit.
Seguir vinculant Junts a la vella Convergència és una mala eina dialèctica. Allò del 3% ha fet molt de mal
Sembla que només se’ns exigeix autocrítica als independentistes, i a l’altre costat en faltaria molta

Poeta, actor i cap de Publicacions de la Universitat de Girona, ara en comissió de serveis, Francesc Ten va entrar en la política activa el 2014, com a assessor de cultura a l’ajuntament de l’aleshores alcalde de Girona, Carles Puigdemont. Nomenat delegat dels serveis territorials de Cultura el 2016 pel conseller Santi Vila, va oferir-se per anar a les llistes del 21-D, en un moment, diu, “d’emergència nacional”. Ha passat també per la política municipal a Tortellà (Garrotxa).

Tenia experiència política abans del procés?
A mi m’ha marcat molt ser el petit de cinc germans. Per tant, vinc d’una família de classe mitjana-baixa, treballadora, de la qual jo era el petit, i la influència dels germans grans, que van viure l’activisme dels setanta, és molt important. Vaig créixer a rebuf d’aquest moviment familiar: els esplais, els grallers del poble, l’escola de cobla, el Mijac... tot això formava part d’una participació en el fet col·lectiu, encara que no fos obertament política.
I quan comença a participar-hi a través dels partits?
Va ser a través de Carles Puigdemont, que el 2014 em va demanar de col·laborar en temes culturals, quan ell era alcalde. Després, amb el procés ja avançat, Santi Vila em va nomenar delegat territorial de Cultura a Girona. Recordo que li vaig dir que hi havia dos inconvenients: tenia un viatge previst al Senegal ja pagat i no era de cap partit. I ell em va respondre: “No t’ho he pas demanat.”
Com va ser l’ experiència al capdavant de Cultura?
Em va agradar molt. Va ser de les èpoques que més he disfrutat. Em vaig fer un fart d’anar amunt i avall amb el cotxe per conèixer territori, per parlar amb la gent. Però quan vaig sortir elegit el 2017, vaig haver de deixar el càrrec. Algú va dir que em van destituir pel 155. No és veritat, no va anar així. Va ser perquè l’acta de diputat era incompatible amb la direcció de Cultura.
Ajudi’m a desmentir la idea que un diputat, un cop té l’acta, es dedica a viure bé.
Ostres, et juro que no! Aquest és el discurs fàcil. Els plens són només el que es veu, però després hi ha les comissions, i jo estic a les de Cultura, Educació i la CCMA, que vol dir estar en relació amb aquell sector i participar en actes, i a part hi ha la feina de partit. Potser no caldria dir-ho, però no desconnectes mai.
Encara és regidor de Tortellà?
No, a les últimes municipals ja no vaig sortir. El porto malament, el fracàs en la política municipal. En unes eleccions anava de cap de llista, i no va anar bé, i en les segones formava part de la candidatura i encara va anar pitjor. En canvi, considero un gran valor treballar en pobles petits, i un gran aprenentatge per fer política, perquè has de tocar de peus a terra i parlar amb la gent per veure com pots ajudar-la. Ara intento contribuir-hi fent d’enllaç entre el Parlament i les comarques de la Garrotxa i Girona.
Li sap greu que pesi més la seva faceta d’actor de teatre i televisió que la de polític?
A mi m’agrada. Vaig sortir en algunes sèries televisives, però també vaig fer d’actor en muntatges de teatre independent, que és allò que la sala La Planeta ens ha ensenyat a valorar a tots, i de rapsode, que m’agrada molt. M’hi sento molt connectat, al teatre, vinc d’aquest món, i fins i tot et diré que no he llençat la tovallola i que algun dia voldria fer un muntatge de poesia.
Va a teatre habitualment?
Sempre que puc. Però en aquest món tan convuls en què vivim costa molt planificar. Sempre tinc una lluita entre la política i la cultura, amb la qual he de fer equilibris. Però ho necessito: no m’entenc a mi mateix sense. A mi el que m’ha portat a la política deu ser la cultura, perquè si no potser no hi hauria entrat.
Què diria a la gent que encara vincula Junts a la vella Convergència?
És una estratègia, una arma contra nosaltres. I a més a més una mala eina dialèctica. Podrien trobar-nos moltes altres pegues, però que vagin tirant d’aquesta pertany a la part més fosca de la política. Encara l’altre dia un diari qualificava l’Elsa Artadi de “postconvergent”. No ha estat mai convergent, ella. Va ser del PdeCat i poc temps. Però val més no donar-hi més corda. Els nostres votants ja ho tenen clar i saben que la postconvergència en el sentit negatiu no està incorporada a Junts. Tot allò del 3% ha fet molt de mal.
Alguns diuen que la corrupció va amb el poder.
Èticament no entra en el plantejament que m’han ensenyat a casa. El meu pare va ser regidor a Calella i, pobre home, s’hi va fer més ruc que ric, com deia la meva mare. Entrar en política per enriquir-te embolcallant-te amb la bandera a mi no m’entra. La postveritat, deixem-nos d’orgues, és la postmentida. I tenim l’obligació de vigilar-la molt, perquè si no ets rigorós i no actualitzes el discurs ni el contrastes, en aquest món salvatge d’algoritmes i populismes, acabarem fent-nos molt de mal. Tots hem de fer autocrítica, perquè el país està com està. Però només se’ns exigeix autocrítica als independentistes, i potser a l’altre costat també en falta molta.
Cert independentisme divulga la idea inflexible que no hi ha d’haver ni oblit ni perdó.
No ho comparteixo, és un lema horrorós. Josep M. Esquirol es preguntava, en la sessió inaugural dels cursos de Cristianisme i Justícia, què ens fa humans, i citava Nietzsche, que sosté que som humans perquè prometem, perquè adrecem una mirada al futur, perquè sentim que hi ha un demà. Per Hannah Arendt, en canvi, allò que ens fa humans és el perdó, que és l’intent d’esmenar la irreversibilitat del passat. Tot això fa que no em senti còmode amb un lema que nega el perdó, a totes dues bandes. Sense aquestes reflexions, la vida política seria molt més feixuga, molt grisa, molt administrativa.
L’independentisme és el gran esdeveniment de la política al país dels últims 40 anys?
Gran part de la política pivota sobre això. Per tant, o s’aborda el conflicte territorial o costarà de sortir d’aquest bucle. I sortir-ne depèn de tractar el tema de l’autodeterminació, amb un referèndum, amb un procés sincer, i de resultes d’això, l’amnistia, encara que no és l’objectiu primer. Quina proposta té l’Estat per començar a resoldre el problema?, i no només els partits polítics espanyols, sinó els poders de l’Estat, que hem vist que manen molt. En el món d’avui, això passa per donar la veu a la gent, que és la força de la democràcia.

Viatger i lector

La família política li ha sortit viatgera. El sogre, el ceramista Joan Carrillo, va arrossegar tres anys seguits tota la parentela a recórrer l’Iran, Egipte i Nova York, i alguna cosa se li deu haver encomanat, perquè just abans de la pandèmia va viatjar a l’Uzbekistan amb la dona, Dana Carrillo, i els dos fills, de setze i dotze anys. Ha estat també a Tunísia, Turquia i el Senegal, però la feina de diputat l’ha fet tornar, almenys temporalment, més sedentari. Porta pitjor no tenir més temps per a la lectura, sobretot de poesia i, cada vegada més, d’assaig. “A mi les trames no m’han interessat mai gaire”, admet mentre es treu de la cartera el butlletí de Cristianisme i Justícia: “Sempre hi trobo coses interessants. Tracten temes com ara la veritat segrestada, la postveritat, la poètica d’Aristòtil. Me’l regalaven, però el vaig trobar tan bo, que m’hi vaig subscriure. M’alimenta l’esperit, de la mateixa manera que també me l’alimenta un bon poema.” Entre els autors que l’interessen, destaca Ferran Sáez i Josep M. Esquirol. L’últim llibre que ha llegit és Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, de Carme Junyent.

Francesc Ten i Costa

Francesc Xavier Ten (Calella, Maresme, 1968) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Girona. Ha estat delegat territorial de Cultura (2016) i és diputat per Junts des del 2017.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El Congrés convalida el decret que prorroga la rebaixa d’impostos de la llum

Madrid

La secretària general del Parlament nega “rotundament” les “acusacions” de l’ex-lletrat major

Barcelona

Aragonès reprèn demà l’activitat presencial després de donar negatiu de Covid-19

Barcelona

Alegría afirma que “no hi ha debat” sobre el compliment del 25% en castellà

Madrid

Artadi presenta la seva candidatura a les primàries per ser alcadable de Junts a Barcelona

Barcelona

Arxiven la causa contra 7 persones investigades pels talls a la C-17 i la C-25 a Osona durant les protestes postsentència

Vic

Gairebé la meitat de les condemnes del TEDH a Espanya els últims 40 anys són per vulnerar el dret a un judici just

Brussel·les

El Constitucional rebutja els recursos per recusar els magistrats Arnaldo i Espejel

Barcelona

El Parlament presentarà recurs al Suprem contra la retirada de l’escó a Juvillà

Barcelona