“Cal apujar els salaris als investigadors o marxaran”

Vint anys com a pro­fes­sor, deu anys com a euro­di­pu­tat i deu mesos com a con­se­ller, que van ser un màster molt intens. I he de dir que dels deu anys de Par­la­ment Euro­peu vaig gau­dir-ne molt.

Les inde­pendències se les fa cadascú. Alguns euro­di­pu­tats em deien que aniríem més de pressa si les majo­ries eren molt clares. Per tant, hi ha feina a fer. Hem superat el 52% en les últi­mes elec­ci­ons i això és una bona línia. Crec que com que Madrid és una màquina de fer sepa­ra­tis­tes ani­rem a més, mal­grat nosal­tres. Recor­dem que la piu­lada de Char­les Mic­hel, ales­ho­res pri­mer minis­tre de Bèlgica, va atu­rar les càrre­gues poli­ci­als a Bar­ce­lona l’1-O. Més tard va acla­rir que amb aque­lla piu­lada la majo­ria de pri­mers minis­tres euro­peus hi esta­ven d’acord. També Merkel va inter­ro­gar Rajoy aquell octu­bre, i al compte de Twit­ter de l’ambai­xada ale­ma­nya a Brus­sel·les, on hi posen l’ordre del dia, un dels punts era “Cata­lo­nia”. Günter Oet­tin­ger, comis­sari ale­many des de fa deu anys, va dir que el fede­ra­lisme ale­many és una solució per a Cata­lu­nya. Però, és clar, això vol­dria dir recap­tar tots els impos­tos, ges­ti­o­nar totes les infra­es­truc­tu­res, les com­petències de super­visió finan­cera a la banca, els tri­bu­nals i la instància última, com hem vist a Sch­leswig Hols­tein. Cata­lu­nya no té res d’això, per tant som molt lluny del fede­ra­lisme ale­many.

En el meu últim lli­bre, Cata­lu­nya, potència logística natu­ral, faig una entre­vista a l’Anna Gener, l’alta exe­cu­tiva de Savills Aguirre New­man, que recorda que Madrid ha acon­se­guit cen­tra­lit­zar la banca, després de dècades de bus­car-ho, però que la banca és un sec­tor que s’eva­pora. I és que el hub tec­nològic del sud d’Europa ha nas­cut de manera natu­ral a Bar­ce­lona.

El més impor­tant del pro­jecte de pres­su­post és l’incre­ment de la dotació de Recerca i Uni­ver­si­tats, que repre­sen­tava un 5% del pres­su­post el 2010 i que l’any pas­sat només n’era el 4%. La Politècnica està com­pe­tint amb uni­ver­si­tats fran­ce­ses i ita­li­a­nes que tenen el tri­ple de pres­su­post i això és insos­te­ni­ble. Si no aug­men­tem el salari als nos­tres inves­ti­ga­dors, mar­xa­ran. I això no seria un gran pro­blema si hi hagués una estratègia de retorn. Pot ser bo sor­tir a fora per apren­dre encara més, però cal que puguin tor­nar.

Entre les coses de les quals estic més con­tent d’aquells deu mesos hi ha haver acon­se­guit, després de sis anys, cul­mi­nar la sig­na­tura amb Endesa sobre la pobresa energètica. L’empresa va posar 40 mili­ons per eixu­gar el deute de 35.000 famílies. Vam evi­tar 35.000 judi­cis, 35.000 con­ge­la­ci­ons de comp­tes ban­ca­ris i que aques­tes famílies molt precàries fos­sin expul­sa­des del sis­tema. També cele­bro haver cul­mi­nat, després d’estar atu­rat molts anys, el traspàs a Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat de Boí-Taüll. El Piri­neu català va ser l’únic a Europa obert l’hivern pas­sat. França, Itàlia, Aragó... tan­cats, i tot Europa esquiant aquí. Estic con­tent d’haver implan­tat el sis­tema de semi­o­ber­tura de comerços i de res­tau­ració, a mig camí entre el tan­ca­ment i l’ober­tura total que ha tin­gut un cost molt alt en vides a Madrid, per exem­ple... En deu mesos de con­se­ller cal aga­far el toro per les banyes, perquè si es tenen qua­tre anys al davant es pot caure en el “ja ho tro­ba­rem”. Em va fer feliç com­pro­var el poten­cial de les empre­ses cata­la­nes, com Ory­zite, com­pa­nyia de les Ter­res de l’Ebre que ha des­co­bert un subs­ti­tut del plàstic per a automòbils fet amb closca de l’arròs amb resina, cent per cent bio­de­gra­da­ble, que ha rebut un premi euro­peu. Pot­ser la indústria de l’automòbil serà clau per sal­var el delta de l’Ebre. Si ho acon­se­guim tin­drem més eines de pressió a l’Estat espa­nyol per tenir mesu­res i recur­sos per pro­te­gir-lo.

He tin­gut, junt amb el pre­si­dent Ara­gonès, reu­ni­ons amb res­pon­sa­bles d’un grup de bate­ries que mani­fes­ta­ven el desig d’ins­tal·lar-se a Cata­lu­nya. En la mesura de les nos­tres capa­ci­tats, vam ofe­rir totes les faci­li­tats, i ells ens deien que, si no era a Cata­lu­nya, per l’eco­sis­tema d’empre­ses i uni­ver­si­tats, que no ani­rien a cap altre ter­ri­tori de l’Estat, sinó a un altre país. Però quan ana­ven a Madrid a con­cre­tar fons euro­peus, els deien “ja veu­rem”...

No en tinc pro­ves, només dic que jo he tin­gut reu­ni­ons amb una empresa i que a Madrid els han donat allar­gues. Algú ha de res­pon­dre per això. Ara són el pre­si­dent Ara­gonès i el con­se­ller Tor­rent els qui han de rema­tar la feina. Ja que poden, ja que són deci­sius a Madrid, que facin com els bas­cos i que cobrin per avançat... Jo vaig voler-ho denun­ciar públi­ca­ment per dei­xar constància que havíem fet els deu­res. Vam ofe­rir fins a qua­tre emplaçaments, en qua­tre comar­ques dife­rents...

Tenim bones xifres de crei­xe­ment, però la pujada de preus de l’ener­gia pot dei­xar toca­des mol­tes pimes. Tenim, amb tot, una sor­tida: les cen­trals elèctri­ques rever­si­bles, espais que poden gene­rar salts d’aigua quan hi ha pun­tes de demanda. L’estany Gento, per exem­ple, va ser clau perquè Cata­lu­nya i Bar­ce­lona tin­gues­sin llum durant la Guerra Civil. N’hauríem de fer uns quants com aquest. Per­me­ten estal­viar i acu­mu­lar ener­gia, cosa que l’eòlica i la foto­vol­taica no són capa­ces de fer. A Flix hi ha el pro­jecte de la cen­tral elèctrica rever­si­ble més gran del món, equi­va­lent a una nuclear. Total­ment verda. A més, un cop ple­nes les bas­ses, ja no cal més aigua. Es cobri­ran amb foto­vol­taica flo­tant, que és doble­ment efi­ci­ent, perquè evita l’eva­po­ració de l’aigua, i aquesta les refresca i les fa el tri­ple d’efi­ci­ents. És un win-win-win-win.