Sense treva a la vista

Els dies pre­vis a la inves­ti­dura de Pere Ara­gonès, fixada per al 21 de maig, ERC i Junts es van entes­tar a donar prou pis­tes quela legis­la­tura seria de tot menys plàcida. Junts, a tall d’exem­ple, va arri­bar a aban­do­nar la taula de nego­ci­ació. ERC va avi­sar que explo­rava un pacte amb la CUP i els comuns men­tre que Junts es va com­pro­me­tre a cedir-li els qua­tre vots que li eren neces­sa­ris per tan­car el cer­cle de la inves­ti­dura. Esquerra es va mos­trar par­tidària de gover­nar en soli­tari o repe­tir les elec­ci­ons. Junts va rec­ti­fi­car, només dos dies després d’asse­gu­rar que no boi­co­te­ja­ria la inves­ti­dura d’Ara­gonès, i va comu­ni­car que no cedi­ria els qua­tre vots. Man­ca­ven encara deu dies per al ple. La tensió crei­xia. La CUP va arren­car eri­gint-se com a pont entre les dues parts, amb l’acord d’ERC i Junts de tor­nar a nego­ciar. El dilluns, 17 de maig, es reve­lava que Pere Ara­gonès i Jordi Sànchez s’havien tan­cat en dues pro­pi­e­tats pri­va­des dels afo­res de Bar­ce­lona durant el cap de set­mana, des­llo­ri­gant la crisi. Nai­xia el “pacte de les masies”. ERC i Junts ence­ta­ven una nova etapa.

La con­vo­catòria de la taula de diàleg, el 15 de setem­bre a Bar­ce­lona, va pro­vo­car un bon dal­ta­baix entre els socis, amb la legis­la­tura en marxa, quan només havien trans­cor­re­gut 111 dies de l’inici del nou període. El motiu? Les dis­crepàncies al vol­tant de quina havia de ser la dele­gació cata­lana en aquest espai. Junts va desig­nar qua­tre mem­bres, entre ells dos expre­sos polítics (Jordi Sànchez i Jordi Turull), i només un con­se­ller de l’actual exe­cu­tiu (Jordi Puig­neró). ERC, amb el pre­si­dent Ara­gonès al cap­da­vant, va vetar la pro­posta al·legant que es trac­tava d’una taula de diàleg entre governs, no un fòrum de par­tits. La bona sin­to­nia que es volia trans­me­tre en els ini­cis de la legis­la­tura va sal­tar pels aires en un tres i no res. Ni Junts ni ERC es van moure de la seva posició ini­cial i el front català s’hi va asseure debi­li­tat, amb l’absència dels de Car­les Puig­de­mont. Les decla­ra­ci­ons dels uns i els altres van anar pujant de to fins que s’arribà a par­lar de des­lle­ial­tat. El xoc estava ser­vit. Els dos par­tits, mal­grat tot, es van con­ju­rar perquè les diferències a l’entorn d’aquesta qüestió no afec­tes­sin la gover­na­bi­li­tat. Un cop més, el pacte s’aguan­tava d’un fil.

El 2 d’agost estava con­vo­cada la reunió bila­te­ral entre el govern espa­nyol i la Gene­ra­li­tat per trac­tar diver­sos assump­tes rela­ci­o­nats amb les inver­si­ons pen­dents al país. Unes hores abans, en una reunió secreta, s’abor­dava de manera específica l’ampli­ació de l’aero­port del Prat. En nom del govern català hi va par­ti­ci­par el con­se­ller de Junts Jordi Puig­neró. Després de la tro­bada es va anun­ciar un impor­tant acord per inver­tir-hi 1.700 mili­ons d’euros que dona­ven llum verd a una ter­mi­nal satèl·lit que per­me­tia allar­gar uns 500 metres la ter­cera pista de l’aero­port. El pro­jecte va néixer envol­tat de polèmica perquè amb l’exe­cució s’envaïa la Ricarda, un espai pro­te­git per la xarxa euro­pea Natura 2000. Ara­gonès va cele­brar l’acord i va agrair la bona feina a Puig­neró, però va mati­sar que l’acord era només “un punt d’inici i no pas una entesa defi­ni­tiva”. Ales­ho­res van aparèixer algu­nes veus d’ERC qüesti­o­nant l’anunci –i sumant-se així a altres par­tits i a les enti­tats eco­lo­gis­tes– i la bona sin­to­nia es va torçar. El 8 de setem­bre, el govern espa­nyol va anun­ciar que sus­pe­nia el pro­jecte per la falta de con­sens amb la Gene­ra­li­tat. L’anunci no va atu­rar la gran mani­fes­tació del 19 de setem­bre con­tra la pos­si­ble ampli­ació. Dipu­tats d’ERC hi van ser pre­sents. El govern va tor­nar a tron­to­llar, sense arri­bar a ensor­rar-se.

L’objec­tiu de la inde­pendència és com­par­tit però no hi ha manera de traçar un camí comú per arri­bar-hi. Les dues for­ma­ci­ons tran­si­ten per vies paral·leles i el punt de coin­cidència no es divisa a l’horitzó. Al Congrés dels Dipu­tats, les diferències estratègiques es fan evi­dents dia rere dia. Men­tre Esquerra pacta el seu suport al pres­su­post de Pedro Sànchez, Junts pre­senta una esmena a la tota­li­tat dels comp­tes. I ho apro­fita per fer una crida a la uni­tat de l’inde­pen­den­tisme a Madrid; però, ara per ara, els dos par­tits, pel que fa a aquesta qüestió, són com l’aigua i l’oli. Serà difícil que es visu­a­litzi una estratègia con­junta a Madrid. Con­fron­tació ver­sus prag­ma­tisme. Dos par­tits amb un objec­tiu comú però que tenen dife­rents rumbs.