Política

Cristóbal Montoro

Exministre d'Hisenda

“Convertim els fons europeus en enfrontament en lloc de celebrar-los”

Amb el FLA se m’acusa de rescatar Catalunya. És que ens rescatàvem a nosaltres mateixos. Si feia fallida hi anàvem tots al darrere
És clar que hi ha espai per als sentiments i ho passes molt malament quan veus entrar a la presó polítics que tu has conegut i tractat

Conversador infatigable i irònic, Cristóbal Montoro (Jaén, 1950)

ha fet més pressupostos que ningú i ara gaudeix compaginant l’agenda d’avi i la d’analista econòmic atent, i entre les dues agendes atén aquest diari a l’hotel Princesa Plaza.

Quan li fan una moció de censura i el nou govern viu dels seus pressupostos: té l’orgull del llegat o li fa ràbia i voldria demandar-lo per drets d’autor?
Pressupostos i alguns alts càrrecs! El pressupost és l’expressió comptable de tota la política del govern. I, és clar, si arriba un nou govern i governa amb el pressupost de l’anterior vol dir que està acceptant la política de l’anterior. És una anomalia democràtica perquè se suposa que el canvi és perquè té majoria a la cambra. I si qui aspira a president el dia de la moció de censura t’anuncia que no tocarà el pressupost, és de nota. Vaig aplaudir Pedro Sánchez i no em vaig posar dempeus de miracle. No sé què em va frenar! [Riu.] Si va dir que ni tan sols ho pretenia, això vol dir que el pressupost està bé. Què canvies, doncs, les persones? I el pressupost està viu tres anys: el 2018, el 2019 i el 2020. Era la casella de la prepandèmia i ara hi hem de tornar, la del creixement sense desequilibri i retornant el deute. La llei d’estabilitat del 2012 també va ser molt criticada, i el govern no l’ha tocat.
Recordant el pressupost seu del 2012 amb l’amnistia fiscal i la pujada de l’IVA, li fa enveja veure ara la ministra María Jesús Montero amb els fons europeus?
La situació era molt diferent. El 2012 el problema era la reducció de l’endeutament. I comprovem que l’Estat funciona: que pot sortir als mercats i pagar tipus cars, però hi surt i paga proveïdors. Per les dificultats financeres, Catalunya havia de recórrer als bons patriòtics perquè els mercats els tenia tancats. I l’Estat respon amb mecanismes excepcionals de liquiditat. Ara tots estem fent polítiques diferents i, com a europeista, ho celebro. Perquè els fons que rep Espanya provenen d’un deute mancomunat: per primera vegada a la UE tots els estats es posen d’acord a emetre un deute mancomunat. És un pas fonamental en la integració europea. El que passa és que el debat a Espanya s’empetiteix quan el govern s’ho apunta com un mèrit seu i l’oposició no se sap el que diu, en lloc d’estar celebrant que són fons de tots i que van sobretot als països que més hem patit. En lloc de celebrar-ho, ho convertim en un enfrontament polític.
Esperanza Aguirre el caricaturitza com si fos un ministre socialista confiscador que només sabia apujar impostos.
Quan m’incorporo al PP, el 1993, soc jo qui introdueix el programa de rebaixes d’impostos. Juraria que jo hi era. [Riu.] I en la campanya electoral de 1993, Aznar em proposa anar de diputat al Congrés i m’encarrega que redacti el programa econòmic, així que el redacto jo. Altres hi eren abans, però les idees de rebaixes d’impostos i d’estabilitat pressupostària no s’havien introduït. És fàcil de constatar si es llegeix el programa electoral. Però ningú llegeix els programes electorals! [Riu.] I quan vaig a les llistes de Rajoy el 2008 i perdem, em quedo a fer posició, no com altres que van a les llistes i si no es guanya fan el seu camí professional. I el programa del PP del 2011 no proposa abaixar impostos. Vam dir que no els apujaríem. I els vam haver d’apujar per les circumstàncies que ens trobem. No hi va haver cohesió interna, és evident que dins el PP hi havia crítica contínua i molt poc apropiada. Com quan se’m diu que financem Catalunya de forma especial respecte a Madrid. Al fons de pagament a proveïdors, hi van anar totes menys Galícia. També hi va anar Madrid! I era voluntari! I després vam idear el fons de liquiditat autonòmic (FLA) i se’m va acusar de rescatar Catalunya. És que ens rescatàvem a nosaltres mateixos, era una part del nostre territori i com a estat no podies permetre que fes fallida o hi anàvem tots al darrere. Al FLA no hi van tots perquè s’instal·la la idea que allò és un rescat, quan el que fa el FLA és garantir pagaments a proveïdors en sanitat, educació i serveis socials, i reestructurar el deute i estalviar la càrrega d’interès. El 2015 vam haver de crear el fons de facilitat financera, ja que FLA sonava malament.
Fons “de liquidació” autonòmica, el va anomenar Artur Mas en un lapsus.
Sí. L’inici del procés sorgeix com a alternativa a la recuperació, que era el que calia fer. I no al revés, no començar per reivindicar el que no tenies. Estàvem en una crisi i l’Estat no tenia recursos. En les tensions polítiques pròpies d’una crisi tan severa, alguns prefereixen adoptar posicions polítiques diferents en lloc de fer-hi front com a objectiu prioritari. En la crisi es comprova que la marca de l’Estat sí que pot acudir als mercats: el 2012 hi va i hi obté a tipus d’interès elevats del 6% i pot fer de prestador últim a la resta. No envaïa competències: el que feia era garantir els pagaments de la comunitat. Hi havia comunitats que, tenint accés al mercat, recorrien sense complexos a l’Estat per evitar tipus d’interès alts.
I del FLA passa al FLA reforçat i acaba a la cuina de les arques de la Generalitat a mesura que s’acosta l’1-O del 2017.
El FLA reforçat l’adoptem quan es forma un govern independentista, quan Artur Mas s’aparta perquè és vetat i neix un govern que no està en el procés, sinó que té un evident objectiu independentista. La resposta va ser incrementar els controls del FLA: obligar a informar de l’execució del total del pressupost de la Generalitat. No canvio res, sinó que es crea l’obligació d’informar el Ministeri d’Hisenda sobre què fa cada mes amb aquell pressupost perquè no hi hagi desviacions a objectius polítics. I el 2015 al govern català allò li sembla normal, no recordo ni que protestés. Podia haver recorregut als tribunals, i res. Era un control més, una espècie de garantia, es va acceptar. Fins que arriben les lleis del setembre del 2017...

I arriba l’1-O i l’Estat estrena el 155.

Es passa a una intervenció de control: la Generalitat no podia habilitar cap pagament sense el segell del Ministeri d’Hisenda espanyol. Això no ho havíem fet mai i ho vam aprendre a fer. Era una actuació extraordinària basada en la llei d’estabilitat pressupostària. I, ja amb l’article 155, permetem a la Generalitat anar al Suprem i el Suprem resol que la llei permetia intervenir i que el garant últim de prestar els serveis públics a tot el territori és l’Estat. Durant la intervenció del 155, amb el sistema SII, podia seguir les vendes a Manresa o Terrassa gairebé en temps real i analitzar setmanalment si el novembre del 2017 hi havia recuperació. I veia com en plena tensió de l’1-O baixaven les vendes i com més tard es recuperaven els nivells anteriors del setembre. El 155 és la convocatòria d’eleccions anticipades. I la retirada del 155 té gràcia: coincidia amb la nostra sortida del govern el juny del 2018 i es ven com a concessió. I ha de sortir Pere Aragonès a dir: “Escoltin, no ens venguin com a nou el que ja està acordat en el procediment.” Però com que els del govern de Sánchez són grans venedors i magnífics publicistes, i el tema no era fàcil d’entendre...
El sistema de finançament és la caixa de Pandora que no té mai solució?
Cal dir que la LOFCA no obliga a canviar el sistema cada cinc anys sinó a fer-ne una avaluació, no és cert que el sistema va caducar el 2014. Ara sí que es podria reformar perquè comences a superar la pandèmia i es tanca el 2021 amb la recaptació en màxims històrics. Però ho veig molt difícil. Al febrer hi ha eleccions a Castella i Lleó, com a molt tard a la tardor hi ha les d’Andalusia. Com ha d’anar algú a eleccions dient que està satisfet amb el finançament que li donen? Això seria commovedor! [Riu.] És impossible. Serà molt difícil pel calendari polític del 2022 i del 2023 amb autonòmiques al maig, així que ara és complicat, tot i que objectivament tens els recursos. La distribució de recursos seria molt polèmica. Si ara hi ha fins i tot polèmica per uns fons europeus, que és la primera vegada que això passa, i són portats als tribunals per la distribució. Estem en un moment molt tens de la política i molt poc propici per fer canvis de profunditat.
Va seguir publicant les balances fiscals, però el 2015 ja es va queixar que l’independentisme les utilitzava en favor seu per argumentar el dèficit històric.
L’escàner està bé però és parcial. Sovint s’identifica que la balança és la capacitat econòmica d’un territori, la capacitat de finançament que té l’administració, i és un error que comet fins i tot la societat civil i les organitzacions empresarials a Catalunya que cometen aquest error quan reclamen més finançament. Si tens capacitat d’oferir saldos territorialitzats, ho has de fer amb metodologia seriosa i participació de les comunitats i dels estudiosos però sense confondre’s, això no és el dèficit que tenen Catalunya i Madrid. Una cosa és tenir un fons de garantia per a les menys desenvolupades però això no vol dir que Madrid financi Andalusia. És una forma de veure-ho com si no fóssim un mercat interior. Que ens va bé que a Alemanya li vagi bé, ho té tothom clar, però aquí no. Si Madrid va millor és que m’està traient la sang. I si Madrid va pitjor, el mateix. O dir que els catalans financen els extremenys i tots els nens a Extremadura poden tenir un ordinador a classe i els catalans, no. És com el debat a la UE de si els alemanys financen els del sud, i no és cert.
Aquí hi ha un Madrid-Barça fiscal.
En fiscalitat i en tot! I a la premsa us hi recreeu. M’agrada llegir la premsa catalana, també l’esportiva com a esportista passiu que soc, i llegeixo “la caverna de Madrid”. [Riu.] Si agafa el pressupost de la Comunitat de Madrid, la despesa és molt més baixa que la de Catalunya. I es fa la simplificació que a Catalunya es gasta més en identitat i a Madrid, no, però això no és així i són simplificacions. Madrid gasta menys perquè renuncia a ingressos i diu que així fa l’administració més eficient. En números rodons, Catalunya gasta 28.000 milions i Madrid en gasta 20.000. Dir que la fiscalitat és el fet diferencial català... No dic que no hi hagi certa deslocalització que és absorbida per Madrid. Però es debat d’harmonització i es dona un valor a l’impost de patrimoni i al de successions i donacions que no tenen. Són 3.000 milions en una recaptació total de 250.000 milions. El gran impost és el de la renda. És la ciutadania amb el vot la que decideix si cada política pressupostària i fiscal és correcta o no.
Hi ha un complex d’inferioritat català que ve a dir que els bascos del PNB sí que negocien bé, com si CiU i ara ERC estiguessin en primer curs del PNB.
[Riu.] Sempre es comparen i és normal, però no n’hi ha per a tant! He estat en els dos governs: Rajoy i jo som els únics dos membres del PP que hem estat en els dos [1996-2004 i 2011-2018] del principi al final. I en el primer era en minoria i ho havíem de negociar tot amb els catalans perquè amb CiU sumàvem, i fins al 2000 ho vam negociar tot. Jo negociava amb ells fins i tot les comes dels decrets! Ningú m’ha de dir a mi el que és negociar amb un català! Amb aquella CiU vam fer una negociació que després es redueix a la foto del Majestic però que incloïa estabilitat pressupostària, presons, Mossos. I allò no tenia res a veure amb el fet d’entrar a Maastricht. I vam fer una política completa i negociant fins a l’últim euro amb CiU. I ens en vam anar en orris el PP i CiU? No. Es va promoure el major creixement i creació d’ocupació i es va entrar a Maastricht. Que la negociació es rebaixa quan tenim majoria absoluta el 2000, sí, però també pel PNB. La comparació ignora part de la història que hem fet.
Un concert econòmic català és factible?
No. El tenim al País Basc i Navarra, les Canàries tenen un règim que no té IVA. Però generalitzar-ho a un territori gran i de circumstàncies diferents... Estendre això seria un assaig sense garanties.
La llista de morosos és una creació seva. De debò crea moral fiscal?
I tot negociat amb el PSOE. I sí que dona moral fiscal. La publicació té els seus inconvenients, però és aixecar parcialment la informació que té l’Agència Tributària i és per mostrar que cal complir amb les lleis tributàries.
I les regularitzacions del rei emèrit, l’han sorprès?
Un ministre d’Hisenda en això no té gaire a dir... És una situació tan excepcional fer això. Més val tard que mai.
Com a ministre viu moments salvatges. Tracta Oriol Junqueras als Consells de Política Fiscal i un dia el veu al diari entrant a la presó. I per motius diferents veu Rodrigo Rato també a la presó. Hi ha espai per als sentiments en política?
Sí, és clar que hi ha espai per als sentiments. En aquests casos ho passes molt malament, són casos que t’arriben i més quan són persones que has conegut i tractat. En l’última etapa, marcada per les crisis i que té de positiu veure que les institucions funcionen, he vist coses que m’hauria agradat no veure. La part humana et dol molt i es passa molt malament, m’hauria agradat que molts esdeveniments fossin diferents. Personalment, ha estat molt més exigent l’etapa del govern de Rajoy que la d’Aznar. I amb la covid, a més, tinc pèrdues com ara la de José Folgado, amb qui gairebé m’he criat.

Amb Aznar i Rajoy

Cristóbal Montoro (Jaén, 1950) no es negava mai a explicar una llei o aclarir un decret més enllà de la roda de premsa. “I no amb els directors sinó amb els redactors a peu d’obra, els que fan les cròniques i han d’explicar-ho bé”, deia amb senzillesa i predicada fins i tot amb majoria absoluta. Cervell econòmic d’Aznar i Rajoy –secretari d’estat (1996-2000) i ministre d’Hisenda (2000-2004 i 2011-2018)–, es resisteix a fer memòries perquè dubta que es llegeixin. “Estant a la Ser, surt una sentència del motiu pel qual ens fan fora i a l’estudi se’m diu: «Rajoy no ha dit encara per què no va dimitir la tarda de la moció de censura.» Si ho relata al llibre! I el de Rajoy és un best seller. L’han comprat i ningú l’ha obert!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El judici a Roger Torrent i membres de la seva mesa serà del 12 al 15 de juliol

barcelona

Joan Carles I precipita el retorn aquest dissabte després de 20 mesos fora

madrid

El rang legislatiu per protegir el català encalla el consens

BARCELONA

Nova investigació de gran abast a l’independentisme

barcelona
Política

Quan les porres perseguien les sotanes

barcelona

Sense alternativa a l’OTAN

ESTOCOLM / KÍIV

McDonald’s se’n va de Rússia

MOSCOU

Macron nomena una dona primera ministra

París

Johnson visita Belfast i aposta per reformar el protocol d’Irlanda del Nord

belfast