Política

MICKEY MCKINNEY

GERMÀ D’UNA VÍCTIMA DEL ‘BLOODY SUNDAY’

“Cinquanta anys després, encara busco justícia”

“El temps no juga a favor nostre”

“Sento ira cap al govern britànic; no hi confio ni hi podré confiar mai”

“El Diumenge Sagnant va inflamar el conflicte i va fer incrementar el nombre d’allistaments a l’IRA”

UNA PERSONA NORMAL
Mickey McKinney és el germà de William McKinney, una de les catorze víctimes del Diumenge Sagnant. És el quart de nou germans d’una família catòlica de classe obrera de Derry. Persona humil i treballadora, té 70 anys i continua treballant com a taxista. Ha lluitat tota la vida perquè es faci justícia per l’assassinat del seu germà. Tenia 20 anys aquell 30 de gener del 1972 i el William, 27. Explica que coneixia totes les víctimes, o bé personalment, o bé les seves famílies, que tothom es coneixia dins de la comunitat catòlica i que hi havia una forta discriminació contra ells. El 1993, va ser un dels impulsors de la campanya per portar davant de la justícia els culpables d’aquella massacre i que va forçar la investigació oficial cinc anys més tard. Ara combat la decisió de la fiscalia nord-irlandesa de no processar els veterans de l’exèrcit que van disparar.
Els soldats van declarar com a testimonis i van canviar les versions diversos cops
Si Johnson força una amnistia per als militars que van participar en els fets, el desafiarem

Tal dia com avui del 1972, Mickey McKinney va anar amb uns amics a la marxa convocada a Derry contra l’empresonament de catòlics sense càrrec que va acabar de manera tràgica. Vivia a Creggan, un complex d’edificis de protecció oficial amb 5.000 persones construït als afores de la ciutat, a la zona de Free Derry, on habitava la població catòlica. A Creggan va començar la marxa. A les tres de la tarda.

Què recorda d’aquell dia?
Recordo que vam començar a baixar des del turó de Creggan cap a William Street. Allà ens vam trobar un gran nombre de barricades de l’exèrcit contenint la marxa. Es va produir el primer disturbi, res seriós. Llançaven pedres als soldats. Ens van desviar a Free Derry Corner.
El seu germà William era amb vostè?
No. Ens vam separar al començament. En Willie era documentalista aficionat. Tenia una càmera Sony Super8. Li agradava gravar esdeveniments. Havia enregistrat diverses protestes i marxes com ara els disturbis del 1968. L’últim cop que el vaig veure estava assegut dalt d’un arbre buscant una bona posició per gravar. Les seves imatges han aparegut en diversos reportatges sobre el Diumenge Sagnant.
Però ell no es dedicava a això...
No. Era la seva afició. Ell treballava com a maquetador a la impremta del diari Derry Journal.
Va anar a la marxa perquè la volia gravar o per protestar?
La volia gravar, però també volia protestar per tot el que estava passant, per l’empresonament de catòlics sense càrrecs.
I un cop a Free Derry Corner, què va passar?
Havia perdut els meus amics. Vaig pensar a tornar a buscar-los. Quan era a Glenfada Park, van començar a disparar gas lacrimogen. I vaig sentir els primers trets a William Street.
I després?
Després em vaig reunir amb la meva xicota. Estàvem sota els efectes del gas. L’exèrcit va obrir foc contra la gent. No havia vist res semblant abans. La gent corria i cridava. Va ser una bogeria. I vam anar a casa de la meva tieta, a 200 metres, per fugir dels trets, per protegir-nos. Ens hi vam quedar fins que van cessar. Llavors vam anar a casa de la mare de la meva xicota, a Creggan. A les sis de la tarda vam anar a missa. I després, a casa meva.
I què va passar a casa?
Em vaig sorprendre de veure-hi el capellà. El dia abans van disparar contra dues persones de Creggan, que estaven hospitalitzades, i vaig pensar que per això hi era. A casa, la mare estava asseguda en una cadira plorant, consolada pels veïns. El meu pare em va dir que en Willie era mort. El van matar a Glenfada Park. I es va posar a plorar.
Com va reaccionar la gent?
Amb ira i frustració. El govern britànic va dir l’endemà que tots els que havien mort eren pistolers i membres de l’IRA i que volien posar bombes, inclòs el meu germà. Va ser un encobriment total. Era tot mentida. Aquesta informació va ser donada per l’ambaixada britànica a Dublín. Tres dies després, van incendiar l’ambaixada com a protesta.
Per què creu que van enviar els paracaigudistes a Derry?
Potser per donar-nos una lliçó i treure’ns del carrer. Per espantar-nos. La marxa havia estat continguda abans de disparar.
El Diumenge Sagnant va atiar el conflicte a Irlanda del Nord?
El va inflamar. El nombre d’allistaments a l’IRA es va incrementar després del Diumenge Sagnant. El 1972 va ser l’any en què hi va haver més morts, uns 350. Hi havia una forta discriminació contra els catòlics en clau electoral i laboral, i en tots els àmbits.
La investigació Widgery va ser una farsa?
No va servir de res i va durar només 21 dies. Quan el primer ministre Heath va ordenar al president de la Cort Suprema, Lord Widgery, la investigació l’endemà, li va dir que tingués present que no només s’enfrontaven a una guerra allà, sinó també a una guerra de propaganda.
Hi havia declaracions de soldats que després van canviar.
Els soldats van canviar les declaracions diversos cops. Van declarar com a testimonis, no com a sospitosos.
Dur per a les famílies...
Estaven en una posició terrible, desolades per la pèrdua de fills, marits i germans. No estaven ben representades legalment. La vista es va celebrar a Colraine, a 50 quilòmetres de Derry, en una zona unionista.
I el 1993 van crear el grup Campanya de Justícia.
Reclamàvem repetir la investigació Widgery, una declaració completa d’innocència de les víctimes i processar els responsables. Vam fer una campanya pel territori per recaptar fons.
I van forçar la investigació Saville, engegada per Tony Blair.
Sí.
En va quedar satisfet?
Saville va fer una declaració d’innocència i va dir que els trets van ser injustificats. També que una de les víctimes, Gerald Donaghy, podia dur bombes. No en vaig quedar satisfet.
Es va portar a judici el “soldat F”, que va matar Jim Wrath i el seu germà, però se li van retirar els càrrecs.
Sí, les resolucions de Saville ens van donar base legal per dur-lo davant la justícia. Però el juliol passat la PPS [la fiscalia nord-irlandesa] va concloure que no hi havia prou evidències i va aparcar la causa. Llavors vam desafiar la fiscalia i vam dur la decisió al Tribunal Suprem. Estem esperant sentència.
Què espera que passi?
Que dictamini al nostre favor i segueixi el judici al “soldat F”.
Què sent quan mira enrere?
El mateix que fa 50 anys: tristor, perquè allò no hauria hagut de succeir mai. Sento ira cap al govern britànic. No hi confio i no hi podré confiar mai. I encara busco justícia. El temps no juga al nostre favor. Ens fem grans i no ens en queda gaire.
El govern de Johnson vol frenar qualsevol judici a veterans...
Vol forçar una amnistia que abasti tots els esdeveniments durant el conflicte d’Irlanda del Nord. Però si ho fa, el desafiarem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
estats units

Trump rebutja respondre a la Fiscalia de Nova York sobre els seus negocis

Nova York
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

Kíiv no confirma atacs a Crimea, on arriben aires bèl·lics després de vuit anys

Leópolis
alemanya

Scholz podria veure’s en un compromís per un escàndol bancari segons mitjans alemanys

Berlín
noruega

Noruega manté oberta l’opció de retallar la venda d’electricitat a Europa

Copenhaguen
conflicte bèl·lic a l’est d’europa

El G7 demana Rússia que es retiri de la central de Zaporíjia

Berlín
estats units

Trump serà interrogat a Nova York en una investigació civil sobre els seus negocis

Nova York
tensió a l’estret de taiwan

Pequín adverteix que no acceptarà cap “iniciativa separatista” a Taiwan

pequín / TAipei
tensió a l’estret de taiwan

Pequín conclou els seus jocs de guerra al voltant de Taiwan

taipei / pequín
Estats units

Els candidats de Trump s’imposen a les primàries republicanes

washington