Política

XAVIER RIUS SANT

Periodista especialitzat en ultradreta

“És a Catalunya on aterraran a Vox més ultradretans”

Cal recordar que Gallego Burgos (Vox), quan era regidor del PP al Prat de Llobregat, ja deia “Primer els de casa”
Sánchez-Camacho, que havia estat a les grans regularitzacions d’Aznar, sacseja anys després la immigració

Entre­vis­tem el peri­o­dista fre­e­lance Xavier Rius Sant arran de la publi­cació del seu nou lli­bre Els ultres són aquí. De Pla­ta­forma per Cata­lu­nya a Vox.

En el lli­bre queda clar que la ultra­dreta pren força elec­to­ral con­tra la immi­gració quan la comu­ni­tat islàmica vol obrir les pri­me­res mes­qui­tes.
A l’Estat espa­nyol hi havia una ano­ma­lia res­pecte a altres països euro­peus. Les dues for­ces emer­gents de finals del segle XX, ultra­dreta i eco­lo­gis­tes, no tenien càrrecs públics aquí. Mai hi ha hagut un dipu­tat verd que s’hagi pre­sen­tat per una força exclu­si­va­ment eco­lo­gista. Tam­poc ultra. Hi havia els fran­quis­tes que eren al 20-N i tots bara­llats amb tots. És Josep Anglada, a Vic, el pri­mer que ho acon­se­gueix amb Pla­ta­forma per Cata­lu­nya (PxC). El 2003 són qua­tre regi­dors, a Vic, Man­lleu, Cer­vera i el Ven­drell; el 2007 són dis­set regi­dors, però fan el salt a Vic i al Ven­drell com a segona força política, i el 2011 acon­se­guei­xen sei­xanta-set regi­dors.

Però el dis­curs és con­tra la immi­gració magre­bina.

Per això creix molt a Vic i al Ven­drell. La immi­gració islàmica hi és més visi­ble. Una altra llen­gua i una altra religió... Jo explico que a les mares magre­bi­nes, com que no par­len l’idi­oma d’aquí ni tre­ba­llen fora de casa, se les veu a la porta de l’escola cada dia fent tertúlia entre elles. Se les veu més i Anglada ho sac­seja. Però, o perquè va tocar sos­tre o per les bara­lles dins de PxC, la immi­gració va sor­tir de l’agenda política pel procés a Cata­lu­nya i al baròmetre del CIS ja no era ni el segon ni el ter­cer tema que pre­o­cu­pava més. Es va desin­flar, afor­tu­na­da­ment.
Vostè recorda les pri­me­res decla­ra­ci­ons con­tra els immi­grants de Marta Fer­ru­sola, Duran i Lleida o Heri­bert Bar­rera.
La de Fer­ru­sola pro­ba­ble­ment era més clas­sista (“No hi haurà cate­drals, hi haurà mes­qui­tes”) i la del Bar­rera era més per motius de llen­gua (“Amb tants immi­grants, el català des­a­pa­rei­xerà”). Per això, quan mor Bar­rera, Anglada, acom­pa­nyat d’August Armen­gol (cap de llista de PxC al Ven­drell), va a la cape­lla ardent del Par­la­ment. Tot­hom està incòmode i per­plex i ell recorda davant dels mit­jans el que havia dit Bar­rera.
Després García Albiol uti­litza la immi­gració per ser alcalde a Bada­lona i el PP d’Alícia Sánchez-Camacho li fa cos­tat.
Ini­ci­al­ment Xavier García Albiol era una rara avis. Té un mag­ne­tisme per­so­nal, com Anglada; tre­pitja els car­rers i els bars i sac­seja la qüestió. Però cal recor­dar que Gallego Bur­gos [el dipu­tat de Vox que aquesta set­mana ha insul­tat des de l’escó el pre­si­dent Ara­gonès], quan era regi­dor del PP al Prat de Llo­bre­gat, ja deia “Pri­mer els de casa” i escri­via al but­lletí muni­ci­pal que els immi­grats que havien arri­bat el dia abans en pas­tera l’endemà tenien un pis cedit per l’Ajun­ta­ment. Però quan García Albiol comença el seu dis­curs, Espe­ranza Aguirre i Ana Bote­lla, a Madrid, s’espan­ten. A Madrid hi ha molts roma­ne­sos i els ciu­ta­dans euro­peus poden votar a les muni­ci­pals i les euro­pees i ser ele­gits. A Madrid el PP es volia gua­nyar la comu­ni­tat roma­nesa i també tota la comu­ni­tat lla­ti­no­a­me­ri­cana, i dema­nen a García Albiol que pari. Però el PP de la Sánchez-Camacho s’hi apunta (“Zapa­tero regu­la­ri­zará un millón de immi­gran­tes, un millón de pro­ble­mas”), però sobre­tot els fun­ci­ona a Bada­lona.
Vostè recorda que Sánchez-Camacho és al govern d’Aznar durant la major regu­la­rit­zació de sen­se­pa­pers.
Va ser sub­di­rec­tora gene­ral al Minis­teri de Tre­ball i després dele­gada espa­nyola a l’Orga­nit­zació dels Estats Ame­ri­cans i a l’Orga­nit­zació Inter­na­ci­o­nal del Tre­ball. És el moment que l’Aznar fa les regu­la­rit­za­ci­ons. Pujol expli­cava que els empre­sa­ris se li quei­xa­ven que con­trac­tar immi­grants a través del con­tin­gent no fun­ci­o­nava. Abans que entrés en vigor l’obli­ga­to­ri­e­tat del visat per viat­jar de l’Equa­dor a Espa­nya, cada dia arri­ba­ven a Bara­jas tres o qua­tre avi­ons amb ciu­ta­dans equa­to­ri­ans, la majo­ria dones i famílies sen­ce­res. Hi va haver una ter­cera regu­la­rit­zació excep­ci­o­nal per a 75.000 equa­to­ri­ans. Era una con­tra­dicció que Sánchez-Camacho, que havia estat en les grans regu­la­rit­za­ci­ons, sac­segés anys després la immi­gració com a eina elec­to­ral.
Vostè com­para El Ejido i Guis­sona com dos models antagònics de ges­ti­o­nar el feno­men.
Guis­sona té dues par­ti­cu­la­ri­tats. Quan vaig escriure el lli­bre Xenofòbia a Cata­lu­nya (2011), l’alcalde de Guis­sona m’expli­cava que, per exem­ple, els veïns de Cer­vera havien aban­do­nat el nucli antic i dei­xa­ven habi­tat­ges amb bai­xants, cale­facció, fines­tres... tot enve­llit, que aca­ba­ven llo­gant a famílies magri­bi­nes. Pri­mer deien “No cal arre­glar” i, després, “Estem envaïts”. És el que passa ara a Man­resa. Però Guis­sona té la par­ti­cu­la­ri­tat que hi ha BonÀrea, que és l’amo, que és el que deci­deix que no hi pot haver cap bloc només d’una comu­ni­tat o que no és bo que hi hagi homes immi­grats sols i afa­vo­reix que els pares rea­gru­pin la seva família.
Però això també ho podrien fer els pro­pi­e­ta­ris agrícoles d’El Ejido.
Allà, quan un tre­ba­lla­dor ja té el ter­cer permís, el de llarga durada, el que fa és fotre el camp. I en venen altres d’igual­ment pre­ca­ris. L’alcalde d’El Ejido deia: “Los inmi­gran­tes son bue­nos a las ocho de la mañana, pero a las siete de la tarde que se vayan a dor­mir al autobús o donde sea.” En canvi a Guis­sona deien: “S’han de fer pisos”, i tru­ca­ven a l’Artur Mas: “Escolta, s’ha de fer habi­tatge públic.” Volien escola, cen­tre de salut. Si no fas aquesta política d’inte­gració, gene­res el sen­ti­ment que els immi­grants ens ho pre­nen tot i ens enva­ei­xen.
Vostè plan­teja la diferència d’una PxC que explota la immi­gració com la ultra­dreta euro­pea i d’un Vox que, en canvi, quan apa­reix explota el dis­curs patriòtic espa­nyol.
Per això em xoca alguns dels que són a Vox, com la Mónica Lora, exse­cretària gene­ral de PxC i exre­gi­dora de Mataró, que mai va votar con­tra la cele­bració del Dia de l’Orgull Gai, con­tra la immersió lingüística –“No som inde­pen­den­tis­tes però volem que Cata­lu­nya tin­gui més finançament”–. Vox agafa la ultra­dreta amb un dis­curs molt vis­ce­ral d’“España es una y no cin­cu­enta y una”. El salt el fa sobre­tot Vox quan Ortega Smith té l’espai lliure. Abas­cal crea la Denaes i amb l’Ortega posen algu­nes que­re­lles, una per una xiu­lada a l’himne espa­nyol en una copa del rei al Camp Nou, no recordo l’any... Però per ser acu­sació par­ti­cu­lar et dema­nen 20.000 o 30.000 euros de fiança, i ho aca­bava aca­pa­rant sem­pre Manos Lim­pias. Quan des­ar­ti­cu­len Manos Lim­pias pel fet de ser una xarxa d’extorsió, l’Ortega Smith té l’espai lliure i comença a com­parèixer pre­sen­tant que­re­lles i com a acu­sació par­ti­cu­lar i va gua­nyant la quota de tele­notícies. Per mi això va ser fona­men­tal. Amb les mani­fes­ta­ci­ons con­tra l’avor­ta­ment d’Hazte Oir i amb les de les vícti­mes del ter­ro­risme, no en tenien prou. Ortega Smith ha picat pedra i fan el salt a Anda­lu­sia en unes elec­ci­ons en què no es parla de la cor­rupció sinó de Cata­lu­nya.
Els fun­da­dors de Vox són ex PP.
A Madrid són ex PP o gent com la Cris­tina Seguí, que va per lliure. Una dreta molt lli­be­ral econòmica­ment com el Tea Party i molt poc empàtica amb qui ho passa mala­ment, i molt anti­ca­ta­lana. Al Vidal-Qua­dras, apar­tat del PP pel pacte del Majes­tic amb CiU, l’envien al Par­la­ment Euro­peu. Zapa­tero fa les lleis de matri­moni homo­se­xual, de l’avor­ta­ment i de memòria històrica, totes impug­na­des pel PP. Però quan arriba el Rajoy no can­via res en un any i mig. Només limi­tarà la llei de l’avor­ta­ment al final de la legis­la­tura posant el requi­sit del con­sen­ti­ment dels pares per a les menors de divuit anys. I també la qüestió basca, “el pacto secreto” amb ETA de què acu­sen Zapa­tero. És ales­ho­res quan es fa Vox. Ortega Smith uti­litza tres com­panys anònims de les COE, tres tapats, per lega­lit­zar el par­tit d’ama­gat perquè hi ha a l’horitzó les elec­ci­ons euro­pees. Abas­cal fa la dura carta a Rajoy anun­ci­ant que deixa el PP i, al cap d’uns dies, fan la roda de premsa, però Vidal-Qua­dras encara tri­garà un mes i mig a donar la cara. Tot i que Ortega Smith té un pas­sat falan­gista impor­tant, és a Cata­lu­nya on ater­rarà més ultra­dreta clàssica a Vox. Els dos dipu­tats cata­lans de Madrid, que ja tenen 60 anys. L’advo­cat Juan José Aiz­corbe havia estat amb l’Anglada a llis­tes de Fuerza Nueva i Jun­tas Españolas. L’altre advo­cat és el Juan Car­los Segura Just, que el van dete­nir als anys vui­tanta per haver cre­mat l’estàtua de Joan Car­les I al Museu de Cera i el van con­dem­nar a un any de presó per l’assalt amb còctels molo­tov a la seu bar­ce­lo­nina de la UCD. El Jorge Buxadé, clau, vice­pre­si­dent de Vox, que va anar dos cops a llis­tes de la Falange però després serà molt temps al PP, és el secre­tari de la Fun­dación Joan Boscà, que és per on entren els diners. Fun­da­dor de Soma­temps i Soci­e­tat Civil Cata­lana. També és a la fun­dació pri­vada Bada­lona Capi­tal Euro­pea del Bàsquet, rela­ci­o­nada amb un pre­sumpte cas d’aju­des il·legals al Joven­tut per part del govern de García Albiol, un cas que la fis­cal Anna Magaldi va arxi­var. Buxadé no fa el salt a Vox fins al 2015, jun­ta­ment amb Igna­cio Gar­riga, i ales­ho­res hi desem­barca un sec­tor de PxC, amb Lora i Jordi de la Fuente, la ultra­dre­tana Marine Le Pen, els exmem­bres de Demo­cra­cia Naci­o­nal i PxC.
Al lli­bre es dibuixa Vox com un magma de fran­quis­tes, ultra­catòlics, PxC, juris­tes anti­ca­ta­la­nis­tes dels vui­tanta, gru­pus­cles ultres com Soma­temps o Casal Tra­mun­tana, neo­na­zis de l’MSR.
Sí. Però el que és curiós és que a Bar­ce­lona el pre­si­dent és Joan Gar­riga Doménech, exse­cre­tari de PxC; la secretària, Mónica Lora, exse­cretària gene­ral de PxC, i el vice­se­cre­tari d’orga­nit­zació, Jordi de la Fuente, exse­cre­tari d’orga­nit­zació de PxC i antic can­di­dat a la Gene­ra­li­tat pel neo­nazi MSR.
La ultra­dreta passa d’acu­sar de traïdor el rei d’Espa­nya a con­si­de­rar-lo el sal­va­dor de la pàtria pel dis­curs del 3-O.
Sí. Del “Juan Car­los de Borbón al paredón” al “Viva Su Majes­tad el Rey por­que salvó el golpe”. És una para­doxa, però com que manen les emo­ci­ons i el cen­tre de tot és “España es una”, es diuen a si matei­xos: “Obli­dem allò del pare perquè eren altres temps.” Felip VI va fer el dis­curs que va fer. No va dir: “Cata­lans, no mar­xeu, que us esti­mem i us trau­rem els peat­ges.” Ho hau­ria pogut fer, que és el que li dema­nava el Duran i Lleida, per dir-ho així. Aquell dis­curs és mà dura. Explico que el Buxadé, al Sant Jordi del 2019, va reve­lar que l’1-O es plan­te­java treure la família de Cata­lu­nya però que el dia 3, després de par­ti­ci­par en el nai­xe­ment de Los de Artós [plaça del barri bar­ce­loní de Sarrià], “a casa vam escol­tar el dis­curs del Rei; Cata­lu­nya no estava per­duda!”.
També cita de pas­sada una mino­ritària ultra­dreta cata­la­nista del FNC i Som Cata­lans.
Pri­mer es crea Uni­tat Naci­o­nal Cata­lana, pre­si­dida per Xavier Andreu, exmi­li­tant de la neo­nazi Cedade. Hi ha un altre intent, com el Movi­ment Iden­ti­tari Català, que fa home­nat­ges als ger­mans Badia, però això queda en res. A Vic, alguns que havien estat amb Anglada creen Som Cata­lans, però tre­uen 55 vots. Després dels atemp­tats de la Ram­bla i Cam­brils, Sílvia Orri­ols es pre­senta a Ripoll amb la sigla del FNC, que havia estat una orga­nit­zació inde­pen­den­tista que llui­tava con­tra el fran­quisme. Ester Gallego, que s’havia pre­sen­tat a Vic el 2015 per Som Cata­lans, diu que és filla de Ripoll i també s’hi pre­senta. Però, seguint també les llui­tes caïnites de la ultra­dreta espa­nyo­lista, Orri­ols s’escin­deix imme­di­a­ta­ment del FNC i crea Aliança Cata­lana perquè es veu que, des del FNC, li dema­nen que rebaixi el dis­curs sobre la immi­gració.

Tots els noms

Al nou llibre de Xavier Rius Sant, ‘Els ultres són aquí. De Plataforma per Catalunya a Vox’, hi surten tants noms que també funciona com a guia per identificar els ultradretans que hi ha hagut a Catalunya des de la transició cap aquí, alguns amb detencions, judicis i empresonaments per atemptats violents. Amb més o menys protagonisme i relació, molts han fet cap a Vox. Rius Sant (Barcelona, 1959) és un periodista freelance que s’ha especialitzat en ultradreta, immigració i gihadisme i en conflictes com els del Magrib, els Balcans i el Pròxim Orient, sobre els quals escriu a El Punt Avui, entre altres mitjans. Ha escrit sobre això a ‘El libro de la inmigración en España (2007)’ així com a ‘Xenofòbia a Catalunya (2011)’. Amb relacions amb alguns dels protagonistes per la seva feina, ha estat objecte d’amenaces i querelles de la ultradreta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.