Política

L’ANÀLISI

JOSEP PUIGSECH FARRÀS

Cap a un nou ordre internacional

Putin ja va avisar el 2007. Durant el Fòrum de Munic va reclamar equilibrar la presa de decisions

La guerra d’Ucraïna està fent miques l’ordre internacional que ha regit el món des del 1991. Si una de les causes que han provocat aquesta guerra ha estat el malestar putinista per l’expansió de l’OTAN cap a l’est d’Europa i la seva voluntat d’arribar fins a les fronteres russes, una altra, però lligada a aquesta, ha estat la voluntat de definir un nou joc de relacions internacionals que superi l’establert després del final de la Guerra Freda. El ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, ho ha reconegut explícitament durant la trobada amb el seu homòleg xinès del 30 de març del 2022. “Avançarem cap a un ordre mundial multipolar, just i democràtic”, han estat les seves paraules.

Si s’ha arribat fins aquí ha estat precisament per la hipoteca del model unipolar en el qual els EUA han estat l’únic epicentre real d’un món gestionat, i de manera innecessària, amb arrogància, prepotència i, fins i tot, amb un punt d’ingenuïtat. Al cap i a la fi, Moscou havia acceptat, assumit i desenvolupat amb convicció el model liberal capitalista que pregonaven els Estats Units (i els seus socis occidentals). També havia reconegut l’hegemonia mundial de Washington en tots els àmbits. Ara bé, hegemonia no havia d’implicar necessàriament monopoli i, encara menys, de manera permanent. Tampoc calia menystenir, infravalorar i, fins i tot, provocar. Washington ha volgut mantenir la Federació Russa com un trist actor secundari en les relacions internacionals de manera permanent. Però ha oblidat que Moscou continuava sent la segona potència mundial militar –nuclear també–, hereva de l’URSS en els organismes internacionals –començant per la seva presència permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU–, així com un dels països amb més disponibilitat de recursos naturals imprescindibles per a l’economia global –i, si no, que ho preguntin als governs alemany i francès, ara que perilla seriosament l’aixeta del gas rus–. Per si tot això no fos suficient, Washington ha incomplert les promeses verbals del seu propi secretari d’Estat, James Baker, quan va manifestar a Mikhaïl Gorbatxov el 1990 que l’OTAN no s’expandiria més enllà de l’Alemanya reunificada. També ha incomplert els acords escrits entre l’OTAN i la Federació Russa del 1997, per mitjà dels quals no s’establirien tropes permanents de combat de l’OTAN en els països de l’est d’Europa i, més encara, a tocar de les fronteres russes. I, per si tot això no fos suficient, l’OTAN ha passat de ser una entitat teòricament defensiva i adreçada exclusivament als seus socis occidentals, a ser ofensiva i actuar en la geopolítica mundial (bombardeig sobre Sèrbia el 1999 –aliada de Moscou– i intervencions a l’Afganistan el 2001 i Líbia el 2011).

Putin ja va avisar el mes de febrer del 2007. Però no se’l va escoltar. Durant el Fòrum de Munic va reclamar, com ara Lavrov, equilibrar la presa de decisions en l’àmbit internacional i això implicava reconèixer Moscou com a potència mundial. La Federació Russa que caminava cap al primer decenni del segle XXI ja no era aquell estat caòtic i inestable dels anys noranta que havia sorgit de les cendres de l’URSS. I, a més, hi afegia la carta de la modernització del seu potencial militar i, segon, uns primers moviments significatius en l’escenari geopolític mundial. La guerra de Geòrgia del 2008, l’oposició a la Revolta de Maidan i l’episodi de Crimea a Ucraïna entre els anys 2013 i 2014, la participació en les guerres de Síria el 2015 i Líbia el 2017, la primera cimera Rússia-Àfrica el 2019 o la intervenció en la guerra Armènia-Azerbaidjan el 2020, van ser avisos a navegants. Ucraïna 2022 ha estat un cop sobre la taula.

El putinisme no pretén subvertir el model liberal capitalista global posterior a la Guerra Freda, sinó aconseguir multipolaritat en la gestió i presa de decisions mundials d’aquest model. I ho ha començat a aconseguir a través de teixir un sòlid bloc amb les exrepúbliques soviètiques alineades amb Moscou més els nous socis sorgits de les intervencions a Àfrica i Àsia, així com la incapacitat dels EUA i la UE per evitar la guerra d’Ucraïna. Per tant, si els EUA no fan concessions ens aboquem a una revalidació de la competitivitat de blocs a escala mundial i, per tant, a un escenari de tensió i enfrontament crònic. Mentrestant, la Xina i l’Índia van desfullant la margarida. I Washington veu com se li acaba la unipolaritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Protesta per la presència de Marchena a Barcelona

Barcelona

ERC i Junts tornen a exhibir les seves diferències pel ‘cas Borràs’

barcelona

El PSC es mostra “convençut” de la constitucionalitat de la llei

barcelona

Colau guanyaria les eleccions tot i recular en intenció de vot

barcelona

Les protestes contra el govern de l’Uzbekistan deixen almenys 18 morts

MOSCOU

Junts sobre el TSJC i el català a l’escola: “S’ha imposat la via de la confrontació”

barcelona

Aragonès, sobre el TSJC i el decret del català, assegura que es defensaran davant el TC

barcelona

ERC diu a Sánchez que per al diàleg cal “voluntat i contingut” i insta Junts a no posar traves

barcelona

El TSJC qüestiona la nova llei del català i planteja portar-la al TC

barcelona