Feixisme presidencial

Té qua­ranta-cinc anys i està en política des dels quinze, quan es va estre­nar mili­tant a les joven­tuts neo­fei­xis­tes. Ha estat sem­pre fidel a les seves idees pro­pe­res al fei­xisme. Aquest és el tret més lloat de Gior­gia Meloni, també pels adver­sa­ris: la coherència. S’ha criat a la Gar­ba­te­lla, un barri popu­lar de Roma que els romans rei­vin­di­quen amb orgull, amb l’encant de Tras­te­vere però amb menys riua­des de turis­tes. Molt cone­guda i res­pec­tada des de fa dècades entre els ambi­ents neo­fei­xis­tes de la capi­tal, va ser minis­tra de Joven­tut de l’últim govern de Ber­lus­coni; la minis­tra més jove de la història d’Itàlia. No és en abso­lut una cara nova, doncs.

L’èxit actual rau en la con­fluència de dife­rents fac­tors. El pri­mer, la seva obs­ti­nada per­se­ve­rança. El segon, ser al lloc just, és a dir, al cos­tat de Mat­teo Sal­vini, en el moment ade­quat: l’auge mun­dial de l’extrema dreta. El 2018 Steve Ban­non, exas­ses­sor de Donald Trump i un dels ideòlegs de la inter­na­ci­o­nal reac­cionària ara cai­gut en desgràcia, va ser el con­vi­dat estel·lar de la festa con­venció de Ger­mans d’Itàlia. Era l’apo­geu de Sal­vini, coro­nat líder del movi­ment iden­ti­tari euro­peu. Ban­non va dir que Itàlia lide­ra­ria la revo­lució “popu­lista de dre­tes” que ser­vi­ria d’avant­sala a la resta de països euro­peus. Meloni era el pla B si Sal­vini fallava. I va fallar: els lli­gams ideològics i econòmics del leg­hista amb l’entorn de Putin van fer que l’extrema dreta esta­tu­ni­denca que donava suport a Trump la pre­fe­ris­sin a ella en comp­tes de Sal­vini.

Patro­ci­nada pels inte­gris­tes cris­ti­ans nord-ame­ri­cans, Meloni ha anat tei­xint els dar­rers anys el camí cap a la con­questa del Palazzo Chigi, la seu de la pre­sidència del govern italià. Ser l’única opo­sició al govern d’uni­tat de Mari Draghi, on hi ha entrat fins i tot Sal­vini, li ha donat una visi­bi­li­tat colos­sal. Els mit­jans ita­li­ans han fet la resta, aju­dant-la a sem­blar més pre­sen­ta­ble i menys fei­xista. Tots, inclo­sos els pro­gres­sis­tes, la defi­nei­xen com “la líder del cen­tre­dreta”. Quan fa poc va publi­car la seva auto­bi­o­gra­fia per ven­dre una imatge humana i pro­pera, totes les tele­vi­si­ons li van com­prar el relat, omplint-se d’entre­vis­tes mas­satge ensu­cra­des: l’estratègia de blan­queig ha fun­ci­o­nat.