“Estem creant el que serà l’espai industrial més gran de Catalunya”

Claríssim. Vaig ser dipu­tat del Par­la­ment entre el 1988 i el 1995, vaig ser part del govern de la Gene­ra­li­tat entre el 2003 i el 2011, i sem­pre he dit que el període de set o vuit anys em sem­bla el període adi­ent per assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats polítiques. Anar més enllà faria més difícil el retorn a la meva vocació: la docència. A més, crec que no és bo per a la salut del sis­tema democràtic que les per­so­nes es pro­fes­si­o­na­lit­zin i s’hi que­din dotze o catorze o vint anys.

Ara mateix el meu com­promís és con­ti­nuar d’alcalde i con­so­li­dar el canvi que vam asso­lir l’any 2019. No em plan­tejo cap altra alter­na­tiva.

Segur. Sem­pre és més còmode fer opo­sició. I no dic que fer opo­sició no sigui impor­tant ni molt res­pec­ta­ble. Però sem­pre és més còmode, perquè no cal enfron­tar-se a les incer­te­ses quo­ti­di­a­nes del govern. Que ha estat acci­den­tat? Ja ho pot ben dir. Ini­ci­al­ment ens tro­bem amb un deute de 175 mili­ons d’euros, cosa que posa­ria els pèls de punta a qual­se­vol per­sona. Quan comen­cem a endreçar la situ­ació finan­cera venen aquests dos anys de covid, que han estat ter­ri­bles per a tot­hom, però també per a aquest ajun­ta­ment. I man­te­nir un govern d’entesa amb Junts i amb el Comú, i amb ERC fent de nucli del govern, no ha estat sen­zill. A par­tir de cert moment el Comú va con­si­de­rar que no desit­java con­ti­nuar assu­mint el des­gast que suposa la presència al govern, i nosal­tres dei­xem de tenir una majo­ria con­for­ta­ble i ens veiem obli­gats a tirar enda­vant el man­dat a base de nego­ciar i de con­ver­sar, i d’inten­tar neu­tra­lit­zar una acti­tud molt nega­tiva, a par­tir d’un cert moment, per part de l’opo­sició i espe­ci­al­ment per part del grup soci­a­lista.

Jo soc com­pren­siu des d’un punt de vista gai­rebé psi­cològic de com el grup soci­a­lista ha vis­cut aquest man­dat. Esta­ven con­vençuts que ells tira­rien enda­vant fins a 40 anys de govern soci­a­lista, i el tri­omf de l’aliança pel canvi els va depri­mir pro­fun­da­ment, i crec sin­ce­ra­ment que els ha cos­tat de man­te­nir una acti­tud res­pon­sa­ble com a prin­ci­pal grup de l’opo­sició. En algu­nes oca­si­ons hem acon­se­guit acords, però en d’altres, com en el pres­su­post del 2022, o la quasi moció de cen­sura en què es van embar­car, no han actuat com a par­tit res­pon­sa­ble amb experiència i volun­tat de govern.

Jo no retrec res, res­pecto l’acti­tud de tot­hom. Però cal afron­tar d’una manera efi­ci­ent una situ­ació que es per­llonga des de fa anys i panys, la de l’arri­bada a Lleida de tre­ba­lla­dors que dor­men al car­rer a l’estiu. Amb la pro­po­sició que hem fet per aco­llir-los ens hem tro­bat amb resistències molt diver­ses: una part del veïnat, fins i tot el Col·legi d’Arqui­tec­tes de Cata­lu­nya. Amb l’opo­sició hem arri­bat a una posició intermèdia, en el sen­tit d’usar l’equi­pa­ment de les Jose­fi­nes per a per­so­nes sense llar i reser­var l’ECMU (Equi­pa­ment Comu­ni­tari per a Múlti­ples Usos) per als tem­po­rers a l’estiu. L’opo­sició ens dema­nava un límit de 40 pla­ces. Però sabem que, per exem­ple, durant tots els dies d’aquest estiu hi ha hagut entre 80 i 110 tem­po­rers dor­mint a l’equi­pa­ment pro­vi­si­o­nal que vam obrir. Seria irres­pon­sa­ble reduir la capa­ci­tat a només 40 per­so­nes.

Ha fun­ci­o­nat molt bé. Mal­grat que esti­guem en una ins­tal·lació pro­vi­si­o­nal, un pavelló de la fira, és una ins­tal·lació ade­quada, amb llits, aire con­di­ci­o­nat, ren­ta­do­res, arma­ri­ets... S’ha ges­ti­o­nat molt bé i, sobre­tot, hem evi­tat imat­ges de per­so­nes dor­mint al car­rer sobre car­trons que no són bones ni per a la dig­ni­tat de les per­so­nes, sobre­tot, ni tam­poc per a la imatge de ciu­tat de Lleida. Ara espe­rem que la de l’any vinent ja es pugui rea­lit­zar amb el fun­ci­o­na­ment d’aquest equi­pa­ment comu­ni­tari.

Sí. Vam anar recent­ment a Madrid a entre­vis­tar-nos amb el res­pon­sa­ble d’emi­gra­ci­ons del minis­teri cor­res­po­nent. Li vam dir: “Escolti, vostè sap per­fec­ta­ment que més de la mei­tat de les per­so­nes que pas­sa­ran per Lleida a l’estiu, i per altres loca­li­tats de l’Estat, són per­so­nes que no tenen docu­men­tació, i el model de natu­ra­lit­zació que busca Espa­nya és un bucle que no es pot resol­dre: no es poden con­trac­tar aque­lles per­so­nes, i per tant no poden acu­mu­lar els requi­sits per tenir els papers i poder ser con­trac­ta­des.” Ho patei­xen milers de per­so­nes que són una població flo­tant que hi ha a l’Estat i a Cata­lu­nya, però que per a l’Estat no exis­tei­xen. Qui entoma aquesta situ­ació? Qui intenta aco­llir de la millor manera pos­si­ble aques­tes per­so­nes? Els ajun­ta­ments, i con­cre­ta­ment l’Ajun­ta­ment de Lleida. Ara sem­bla que s’obre la porta a una modi­fi­cació de la llei d’estran­ge­ria, almenys per als que van arri­bar com a menors i als 18 anys que­da­ven en una mena de llimbs, i això està bé. Però crec que s’ha d’anar més enllà.

Els dos anys de covid han estat ter­ri­bles, perquè hem hagut de fer front bàsica­ment a qüesti­ons de salut pública i de super­vivència del tei­xit econòmic de la ciu­tat, i ens hem tro­bat amb un govern de l’Estat i un govern de la Gene­ra­li­tat massa con­cen­trats en altres qüesti­ons com per donar-nos un cop de mà. Ara mateix, hem pre­sen­tat un paquet de pro­jec­tes als fons euro­peus que en gene­ral han tin­gut un bon resul­tat. Tenim con­ce­dits un volum impor­tant de recur­sos per crear una zona de bai­xes emis­si­ons, per crear cor­re­dors ombre­jats a la ciu­tat, per rena­tu­ra­lit­zar les bas­ses d’Alpi­cat, el turó de la Seu Vella, i després sobre­tot tenim alguns pro­jec­tes cons­truc­tius, com l’estació d’auto­bu­sos de Lleida, que es des­ple­ga­ran –la majo­ria– entre el 2023 i el 2026. També ens ha afec­tat, com a tot­hom, l’incre­ment del preu de les matèries pri­me­res, el fet que hi hagi empre­ses que tenen difi­cul­tats per tro­bar per­so­nal, que no s’atre­vei­xen a par­ti­ci­par en una lici­tació.

Sí. Els polígons exis­tents, el del Segre i el del Camí dels Fra­res, estan pràcti­ca­ment ocu­pats. Fins i tot ara se n’està cons­truint un d’ini­ci­a­tiva pri­vada, el de Torre Solé, de manera que hi ha demanda. Estem par­lant, a Tor­re­blanca, d’una gran àrea de 1.000 hectàrees. Ara, el pri­mer pla­ne­ja­ment que fem fa referència a 240 hectàrees. Tenim un horitzó de crei­xe­ment de 15 a 20 anys vista. Lleida es va sal­tar per diver­ses raons la indus­tri­a­lit­zació dels anys sei­xanta i setanta, i crec que la nos­tra estruc­tura econòmica neces­sita un paper més impor­tant per a la indústria. A més, hi ha indústries locals que volen créixer i hi ha inver­sors externs, fins i tot d’estran­gers, que han vin­gut a veure aquest espai. Pensi que estem par­lant del que seria l’espai indus­trial més gran de tot Cata­lu­nya, i que per a deter­mi­nats pro­jec­tes, com el de l’empresa de bate­ries de vehi­cles elèctrics, que va venir a mirar-s’ho, neces­si­tem naus de 1.000 metres de lon­gi­tud, cosa que reclama molt espai.

Van venir, sí. Nosal­tres hem tin­gut i tenim visi­tes que a vega­des són d’inver­sors estran­gers que arri­ben a través del govern de la Gene­ra­li­tat, i a vega­des són per ini­ci­a­tiva pròpia. Plus­fresc, per exem­ple, que vol cons­truir un espai de dis­tri­bució únic, i li agrada la ubi­cació de Tor­re­blanca. Però, és clar, això no depèn de la dis­po­ni­bi­li­tat de ter­renys, sinó de les deci­si­ons finals que pren­guin les empre­ses.

Sí, sin­ce­ra­ment crec que sí. Lleida té, per exem­ple, una bona estruc­tura de conei­xe­ment i de recerca. Tenim una uni­ver­si­tat pres­ti­gi­ada, sobre­tot en diver­sos àmbits. Tenim un parc científic i tec­nològic agro­a­li­men­tari, tenim cen­tres de recerca com l’Ins­ti­tut de Recerca Biomèdica, que és el segon cen­tre més pres­tigiós i més potent de Cata­lu­nya. Per tant, en aquest sen­tit, que una indústria o que un inver­sor vin­gui a Lleida té a veure no només amb la posició geo­es­tratègica de Lleida, sinó també amb la pos­si­bi­li­tat de dis­po­sar de mà d’obra, de per­fils pro­fes­si­o­nals interes­sants. Posaré un exem­ple: la gent que tre­ba­lla a l’àmbit digi­tal en el Parc Científic i Tec­nològic Agro­a­li­men­tari són més de dues mil per­so­nes. Això suposa el segon hub de Cata­lu­nya. És obvi que el pri­mer és Bar­ce­lona i el seu entorn. Però el segon hub no és a Tar­ra­gona, ni a Girona, ni a Sant Cugat, sinó a Lleida.

He lle­git aten­ta­ment l’estudi que va encar­re­gar la Cam­bra de Comerç de Lleida sobre la marxa d’empre­ses de Lleida. Els resul­tats, en rea­li­tat, demos­tren que algu­nes empre­ses, o raons soci­als, mar­xen a Bar­ce­lona, perquè l’efecte capi­ta­li­tat és molt intens; d’altres a Madrid, i aquí és pro­ba­ble que la part fis­cal hi pesi, i després hi pot haver algu­nes indústries i empre­ses que hagin mar­xat a Osca. Però he de dir dues coses: no sabem si el que s’ha tras­lla­dat és la raó social o és la indústria, la planta. L’estudi no ho diu. I, segon, hi ha un ingrés cons­tant de noves empre­ses que venen a Lleida o que es cons­ti­tu­ei­xen aquí.

És pos­si­ble. Però no obli­dem que el marc legal gene­ral és el de la Unió Euro­pea. En aquest sen­tit, el marc legal que es pot tro­bar un inver­sor a Aragó o a Cata­lu­nya és el mateix. Ara bé, sí que és pos­si­ble que el govern d’Aragó tin­gui una mena d’ofi­cina per acom­pa­nyar aques­tes inver­si­ons, i sí que és veri­tat que en els tràmits, en gene­ral, les admi­nis­tra­ci­ons, i no tant locals com la de l’Estat i la Gene­ra­li­tat, con­ti­nuen sent len­tes, i poc efi­ca­ces a l’hora de res­pon­dre a deter­mi­na­des ini­ci­a­ti­ves inno­va­do­res.

És un fet molt sig­ni­fi­ca­tiu. El Comú va dei­xar el govern dient que el govern era massa tou amb les expec­ta­ti­ves de Torre Sal­ses. Però Torre Sal­ses ens ha denun­ciat per pre­va­ri­cació al pri­mer tinent d’alcalde [Antoni Postius, de JxCat] i a mi. No ha denun­ciat a ningú del Comú. Nosal­tres vam dir des del prin­cipi que el model de Torre Sal­ses, el model de fora de la ciu­tat, és un model en decadència als Estats Units i a França, i entra­ria en con­flicte amb l’eix comer­cial de Lleida. També és evi­dent que deter­mi­nats pac­tes es van sig­nar entre la Pae­ria i Torre Sal­ses en temps de des­compte, damunt de les elec­ci­ons muni­ci­pals. Amb Torre Sal­ses totes les deci­si­ons que hem pres han estat escru­po­lo­sa­ment ajus­ta­des a dret, seguint les ori­en­ta­ci­ons del secre­tari i de l’inter­ven­tor de l’Ajun­ta­ment, de manera que estic abso­lu­ta­ment tran­quil, i també estic con­vençut que la denúncia con­tra l’Antoni Postius i con­tra mi té un rere­fons polític, vin­cu­lat amb la neces­si­tat, la volun­tat, el desig per part de deter­mi­nats sec­tors econòmics d’estron­car la con­tinuïtat d’aquest govern.

Bé, jo crec que quan es judi­ci­a­litza un tema és perquè pro­ba­ble­ment aquests pro­mo­tors tro­ba­ven que en l’etapa ante­rior havien acon­se­guit gai­rebé tot el que volien. Nosal­tres hem estat més rigo­ro­sos defen­sant els interes­sos de la ciu­tat, i pro­ba­ble­ment una altra alcal­dia seria més desit­ja­ble o més ben­vin­guda per part d’aquests pro­mo­tors.

Bé, la pri­mera cons­ta­tació és bona: hem pas­sat en un espai de temps que, per a la història d’un país, és rela­ti­va­ment breu, de tres dipu­tats a una majo­ria política i, gai­rebé, una majo­ria social. El que passa és que els que vam assu­mir fa 40 anys el repte polític d’obrir un con­flicte polític amb l’Estat espa­nyol amb l’objec­tiu d’asso­lir la inde­pendència de Cata­lu­nya som per­fec­ta­ment cons­ci­ents que aquest no és un camí ni ràpid, ni fàcil ni pla­ner. Érem per­fec­ta­ment cons­ci­ent que això no serien flors i vio­les. L’octu­bre del 2017 vam tocar el cel amb la punta dels dits i teníem la sen­sació que estàvem a punt d’acon­se­guir-ho. Però no estem en aquests moments ni de bon tros en el tram final per arri­bar a l’objec­tiu de la inde­pendència del país. La capa­ci­tat de l’Estat espa­nyol, mili­tar, econòmica, judi­cial, les seves com­pli­ci­tats inter­na­ci­o­nals, el con­ver­tei­xen en un adver­sari molt difícil. Si Cata­lu­nya aposta, com hem fet, per un movi­ment polític que és no vio­lent, això sig­ni­fica un enorme esforç i això no garan­teix que es pugui fer en dos o tres anys. Si es vol fer política, s’ha de tenir molta resistència i s’han d’ana­lit­zar de la manera més freda i objec­tiva pos­si­ble les opor­tu­ni­tats que tenim

La cul­tura, la cre­ació artística, sem­pre és un àmbit que ha de pre­sen­tar un cert grau d’insa­tis­facció. Les per­so­nes, els ens que fan cul­tura, d’alguna manera sem­pre han de plan­te­jar a les admi­nis­tra­ci­ons un repte per­ma­nent. Això no és prou, hem d’anar més de pressa, ho hem de fer més bé..., però sí que és veri­tat que Lleida té una sèrie d’àmbits –no els des­criuré de forma exhaus­tiva, però per exem­ple el tea­tre fami­liar, o el tea­tre de tite­lles, o el cinema d’ani­mació–, on ens hem con­ver­tit en refe­rents inter­na­ci­o­nals. Per altra banda, segu­ra­ment encara ens fal­ten dues coses, no només en l’àmbit de la cul­tura: reforçar la nos­tra pròpia auto­es­tima. Els llei­da­tans i llei­da­ta­nes tenim una certa tendència a la malen­co­nia. A Girona el Temps de Flors és molt bonic, per­fecte, i en canvi nosal­tres no som prou capaços de dir que la Fira de Tite­lles ocupa tota la ciu­tat i fa venir gent de tot el món i gent que busca com­pa­nyies de tot el món, i segon, segu­ra­ment tenim encara molta feina a fer per posi­ci­o­nar de cara a l’exte­rior la nos­tra imatge, els nos­tres atrac­tius, les nos­tres pos­si­bi­li­tats.

El Museu Morera també és un emblema curiós del món de la cul­tura a Lleida. Com vostè sap, fa cent anys que busca seu, i que va tenint seus pro­vi­si­o­nals. La cons­trucció d’una seu digna a la ram­bla Fer­ran ja ens la vam tro­bar en marxa l’any 2019. Per tant, si hagués estat un man­dat nor­mal a hores d’ara ja s’hau­ria d’haver inau­gu­rat. Però és clar, els dos anys de covid i després la crisi dels preus dels mate­ri­als han fet que hàgim hagut de rene­go­ciar i d’estar damunt de l’UTE que l’està cons­truint. Però el Museu Morera, almenys el que és l’obra civil, en el pri­mer tri­mes­tre de l’any 2023 s’haurà aca­bat. Després caldrà fer l’estruc­tura museística i inau­gu­rar la col·lecció a dins. Això ja ho farem el pro­per man­dat.