“Necessitàvem una temporada turística com la d’aquest any”

Encara no ho he deci­dit. Ara, estic acla­rint con­cep­tes i posi­ci­ons, però no ho he aca­bat de tan­car, tam­poc amb el meu equip. Per tant, no sé què aca­barà pas­sant. Les pro­pe­res set­ma­nes, ho deci­di­rem.

No, perquè miro la vida en posi­tiu, però una altra cosa és que pensi que han fet bé les coses. No han estat res­pec­tu­o­sos amb la figura de l’alcalde que està exer­cint i que ho fa amb les ganes que hi poso. En qual­se­vol cas, no hi ha cap res­sen­ti­ment i cadascú farà el seu camí. És ben legítim que el nou can­di­dat faci el que cre­gui, i ja veu­rem què passa. Ara hi ha un pro­jecte que té sen­tit i que hau­ria de tenir con­tinuïtat. També haig de dir, d’altra banda, que quan vaig començar m’havia mar­cat, pre­ci­sa­ment, aquesta fita: vuit anys de man­dat. També és cert que hi ha hagut una pandèmia pel mig i això ha can­viat els plans del man­dat.

Doncs sí. Res­pi­rem perquè tenim una eco­no­mia basada en els ser­veis i el turisme i és un sec­tor que es va fre­nar de cop, tot i que hem pogut tre­ba­llar en la tem­po­rada alta en períodes con­crets sense arri­bar, ni de bon tros, a les xifres que neces­si­tem per viure bé com a muni­cipi. Un any com el que hem tin­gut, o com el que estem tenint des de set­mana santa, era mor­tal de neces­si­tat. Estem con­tents, a més, perquè l’acti­vi­tat segueix ara, al mes de setem­bre, perquè per a nosal­tres és molt impor­tant tre­ba­llar durant les tem­po­ra­des mit­ja­nes. Els mesos d’estiu, és rela­ti­va­ment fàcil fer-ho pel sol i la platja. El repte és recu­pe­rar, i ho estem fent, el turisme espor­tiu, el de con­gres­sos i el de la gent gran.

Sí. Ens ha afec­tat d’una manera emo­ci­o­nal, com a tot­hom, però fins i tot més. Abans de la guerra, teníem uns 2.300 ciu­ta­dans rus­sos i entre 850 i 900 ucraïnesos. Fa molts anys que viuen aquí i, de fet, sem­pre han tin­gut una molt bona relació. Quan vens de lluny, t’aca­bes fent amb tota aque­lla gent que és d’un entorn cul­tu­ral pro­per. Fins i tot com­par­tien una asso­ci­ació. Amb la gent que ha fugit d’Ucraïna, ara en tenim més de 2.000: hi ha hagut un crei­xe­ment d’unes 1.300 per­so­nes. Aques­tes són les xifres que sabem, però una part no s’han empa­dro­nat perquè tenen la legítima espe­rança de tor­nar a casa quan tot acabi. Molts exi­li­ats han vin­gut perquè aquí hi ha una xarxa de com­pa­tri­o­tes, molts són amics o fami­li­ars, i se sen­ten més còmodes. Un altre dels motius és que Llo­ret és, des de fa temps, una gran des­ti­nació turística per al mer­cat ucraïnès. Abans de la pandèmia, el 2019, va venir 30.000 turis­tes d’aquell país.

De moment, no. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal a Llo­ret és molt impor­tant. Hi ha gent de més de cent naci­o­na­li­tats i es viu amb molta tran­quil·litat. No s’han creat gue­tos ni zones con­cre­tes amb gent d’un sol país. Tot està molt repar­tit. Hi ha una gran equi­li­bri entre totes les cul­tu­res i reli­gi­ons. N’estem orgu­llo­sos. Som un muni­cipi d’aco­llida en tots els àmbits.

Majo­ritària­ment, per pro­xi­mi­tat, tenim molts turis­tes fran­ce­sos, cata­lans de l’àrea metro­po­li­tana i espa­nyols. Hi ha un pro­blema amb el turisme britànic, que no es recu­pera, i els rus­sos, no cal dir-ho, ja no venen. Entre els altres països euro­peus, hi ha un cert equi­li­bri. Tenim cli­ents del Bene­lux, de Suïssa, Itàlia, dels països nòrdics, etc.

Aquesta és una eti­queta històrica que, en part, és injusta, almenys en una part. Els dar­rers deu anys, s’han estat fent grans esforços en tots els àmbits, des de les orde­nan­ces fins al patri­moni i la regu­lació d’acti­vi­tats, per superar aquesta marca. No només ho ha fet el nos­tre govern, sinó que ja ve d’abans. A vega­des, tenim la sen­sació que la gent i els mit­jans de comu­ni­cació no aca­ben de ser jus­tos i sem­pre aca­ben tra­ient alguna cosa con­creta que no s’adiu amb la tònica gene­ral de la ciu­tat. En qual­se­vol cas, la gent del sec­tor turístic d’arreu reco­neix aquest esforç de recon­versió, tant en la part pública com en la part pri­vada, amb els arran­ja­ments dels hotels inte­grals i els ser­veis que pres­ten. Aquesta pro­ac­ti­vi­tat i aquest dina­misme fa que esti­guem una mica més enllà de la mei­tat del camí, però queda feina per fer.

A l’estiu, no volem que vin­gui més gent, aquesta és la rea­li­tat. El que volem és repar­tir-la durant tot l’any. Això ho diria qual­se­vol alcalde d’un muni­cipi turístic amb platja. Estem fent esforços per repar­tir-los. L’auto­pista ens ani­ria bé per tenir una via d’arri­bada més còmoda. Som l’únic muni­cipi de Cata­lu­nya de més de 40.000 habi­tants que no té con­nexió fer­roviària. No tenim ni via ràpida ni tren i som la des­ti­nació líder del país. No només els visi­tants que comp­tem, sinó els sis mili­ons de per­noc­ta­ci­ons i els movi­ments que fan els turis­tes. Llo­ret és un nus perquè, des d’aquí, els turis­tes visi­ten Figue­res, el Barri Vell de Girona i Bar­ce­lona. El ramal d’accés que es pro­posa per con­nec­tar amb la C-32 és molt lluny del pri­mer pro­jecte que es va apro­var fa anys. Ara, par­lem d’una con­nexió amb una via ràpida que també per­me­tria que el trànsit entre Bla­nes i Llo­ret res­pirés una mica més.

Tenim una oro­gra­fia com­pli­cada. Hi ha més de 40 urba­nit­za­ci­ons fora del nucli urbà, que no són de fàcil accés. Això enca­reix molt la mobi­li­tat, els ser­veis i l’arran­ja­ment dels car­rers. És una gestió com­plexa. Mal­grat tot, tenim un depar­ta­ment de mobi­li­tat que fun­ci­ona. Tenim apar­ca­ments dis­su­a­sius, zones ver­des per a resi­dents i una bona línia de con­ne­xi­ons de trans­port públic que con­necta el cen­tre amb aques­tes zones. La mobi­li­tat ha de ser sos­te­ni­ble, i dins els fons Next Gene­ra­tion podrem ofe­rir bici­cle­tes elèctri­ques. També hem de seguir millo­rant els car­rils bici. A més, tenim un nucli urbà bas­tant assu­mi­ble per moure’s a peu i hem d’evi­tar fer des­plaçaments inútils amb el cotxe perquè si no la gent volta tota l’estona per bus­car apar­ca­ment. Per això la gent del poble té ofer­tes als apar­ca­ments muni­ci­pals. Volem que la seva qua­li­tat de vida sigui tan bona com sigui pos­si­ble.

El pas­seig és el car­rer més maco del muni­cipi, però també el més con­cor­re­gut pel trànsit. Volíem una reducció, ja fos en un o als dos car­rils, per fer-lo d’una sola direcció i que la ciu­ta­da­nia guanyés espai, amb un car­ril per a les bici­cle­tes i també per a les ter­ras­ses. Va sor­tir que no, i ho res­pec­ta­rem, però hi ha un camí de no retorn, aquí i a tot arreu. La mobi­li­tat als cen­tres de les ciu­tats ten­dirà a tenir menys cot­xes i a ser més sos­te­ni­ble, amb car­rils bici, bici­cle­tes elèctri­ques i fins i tot vehi­cles de mobi­li­tat per­so­nal, com ara els pati­nets. S’anirà reduint el trànsit rodat pur i dur. Teníem l’opor­tu­ni­tat de fer-ho fa un any, però els veïns van creure que no era el moment. Amb tot, aca­barà pas­sant, no perquè ho digui jo, sinó perquè tots els cànons de mobi­li­tat van cap aquí.

No diria que pres­si­oni, sinó que exer­ceix la seva capa­ci­tat d’influència, com tots els grups d’interès econòmic. A Llo­ret, ni els page­sos ni el sec­tor bio­tec­nològic van al dar­rere de l’admi­nis­tració, però hi ha més de 120 esta­bli­ments hote­lers i més de 20.000 pla­ces d’habi­tatge d’ús turístic i cen­te­nars de res­tau­rants, a banda d’un parc aquàtic i un casino. Nosal­tres els escol­tem, però una altra cosa és que fem el que ells volen. En ter­mes urbanístics, el pla gene­ral limita el crei­xe­ment hote­ler en edi­fi­cis exis­tents, per exem­ple. Tot­hom fa el seu paper, però l’Ajun­ta­ment governa per a tots i cadas­cun dels ciu­ta­dans sent cons­ci­ent que l’eco­no­mia turística és clau, perquè vivim d’això.

Històrica­ment, els muni­ci­pis turístics sor­tim molt avall. La tem­po­rada turística és molt curta i molta gent que tre­ba­lla en aquest sec­tor s’acaba aco­llint a boni­fi­ca­ci­ons d’altres admi­nis­tra­ci­ons o depèn d’ajuts fami­li­ars. També hi ha una part de l’eco­no­mia que no surt en els comp­tes. Evi­dent­ment, el model turístic ha de millo­rar, i aquesta serà una de les pro­pe­res revo­lu­ci­ons, després de la tec­nològica. La pro­pera revo­lució turística serà la de les per­so­nes. Si volem que la gent tre­ba­lli en el sec­tor, dependrà de les bones con­di­ci­ons que tin­gui i no només econòmiques. Ho estem veient últi­ma­ment.

M’agrada aquesta pre­gunta perquè, pre­ci­sa­ment, tenim una cura exqui­sida del nos­tre patri­moni cul­tu­ral. Som dels pocs ajun­ta­ments de la demar­cació que té un depar­ta­ment dedi­cat exclu­si­va­ment a pro­te­gir-lo. Des d’aquí no només ges­ti­o­nem els equi­pa­ments i els museus, sinó que es fan les visi­tes guia­des a llocs com ara aquests. Ara, es parla dels jar­dins de Santa Clo­tilde per la sèrie de l’HBO Max, que, per cert, l’he començada a mirar i és espec­ta­cu­lar. Els jar­dins de Santa Clo­tilde estan en una finca nou­cen­tista que el mateix Josep Pla ja va defi­nir com una de les magnífiques del país. Forma part, a més, de la xarxa euro­pea de jar­dins històrics. La mateixa cala que hi ha al cos­tat, sa Boa­de­lla, figura en un rànquing recent com la sisena millor d’Europa, la segona de l’Estat espa­nyol i la pri­mera de Cata­lu­nya. Aquests rànquings solen ser sub­jec­tius, però sem­pre aju­den. L’any pas­sat, s’hi va gra­var una escena d’un dels films més cars de l’any, Unc­har­ted de Tom Holland. Tenim la nos­tra pròpia ofi­cina de fil­mació i, cada any, tenim més rodat­ges que venen a apro­fi­tar racons de Llo­ret.

No només aquí, a tot l’Estat espa­nyol, diria. El codi penal deixa els alcal­des inde­fen­sos. Hi ha les ocu­pa­ci­ons amb C i les ocu­pa­ci­ons amb K. Pot pas­sar que hi hagi gent que neces­siti entrar en un pis perquè les admi­nis­tra­ci­ons no arri­bem a tot arreu, però el que ocupa amb K nor­mal­ment delin­queix i crea males­tar en l’entorn. S’hau­ria de ser més dur, i hem de tenir les eines per fer-ho, perquè la pro­pi­e­tat pri­vada és sagrada, però tam­poc pot ser que els grans teni­dors difi­cul­tin a la gent amb pro­ble­mes l’accés a l’habi­tatge.