Política

ESPERANÇA ESTEVE

DIPUTADA DEL PSC AL CONGRÉS DEL 2004 AL 2015 I DIRECTORA DE LA FUNDACIÓ AJUDA I ESPERANÇA

“És molt difícil construir sobre la rancúnia”

Zapatero ha rebut crítiques, però jo només el puc lloar per com em feia vibrar amb la seva aposta pels drets de les dones
Es veia a venir que un 155 contribuiria a fragmentar i a polaritzar, i va permetre que alguns grups tinguessin més ressò

De l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va fer el salt a Madrid, l’any 2004, i allà va ser elegida diputada tres legislatures: les dues de Rodríguez Zapatero al capdavant de l’executiu i la de la majoria absoluta de Mariano Rajoy. Peça clau en els avenços socials aconseguits en aquelles etapes, el 2017 va estripar el carnet del PSC després de les càrregues policials de l’1 d’octubre i de la consegüent aplicació de l’article 155. Diu que s’ha reconciliat amb el partit, però que aquest fet no l’ha dut a militar-hi de nou. Ara valora, per sobre de tot, la seva llibertat.

Quin és el millor record que guarda de l’etapa de diputada a Madrid?
Els records es poden dividir entre la feina feta i les relacions que vaig tenir. Hi va haver molts moments, traduïts en aprovacions de lleis, en què vaig tocar el cel: l’aprovació de la llei contra la violència de gènere –en vaig ser ponent–, la llei del matrimoni homosexual i la llei que reconeixia la llengua de signes catalana.
I les persones que més la van marcar?
Moltes, però hi ha una persona que ha rebut crítiques, a la qual només puc dedicar lloances: José Luis Rodríguez Zapatero. Em feia vibrar amb la seva aposta pels drets de les dones i pels drets civils de segona generació. Jo tenia la certesa que allò servia per canviar l’estructura de la societat, com així ha estat. Ara som més lliures i més similars a l’Europa que volíem ser. Zapatero parlava des de la convicció i la sinceritat. També em van marcar les dues companyes de pis, Montserrat Coldeforns i Dolors Puig. Vam viure plegades tres catalanes que no ens coneixíem de res, en un pis amb tres lavabos, però sempre estàvem plegades a la cuina. I aquesta amistat perdura avui dia.
Zapatero volia realment aprovar l’Estatut que sortís del Parlament català?
Vaig viure aquell episodi dins l’executiva federal del PSOE. Les coses vistes des d’aquí eren d’una manera. El model federalista que havia proposat avalava un estat diferent per a Catalunya, incloent-hi la hisenda i la recaptació, més similar a Euskadi. I Zapatero s’ho creia, però dins del partit hi havia forces molt importants que no el van deixar fer. Hi ha la gent menys visible que marca uns principis que queden falcats, no només en una formació política, sinó en tots els grups d’influència. Jo vaig lluitar pel que creia que Catalunya necessitava i pel que necessitava aquesta Espanya de la qual jo no vull marxar. Tots volíem en aquell moment una Catalunya en una situació diferent que pogués créixer per si mateixa, en la llengua, en la cultura, en la capacitat de decisió i en el lideratge econòmic. Si no hi ha lideratge econòmic, no ets ningú. Aquesta és la meva gran crítica als partits nacionalistes i independentistes. Jo no puc ser independentista perquè s’han mirat el melic. No han pensat que un país no es construeix només des dels desitjos i el romanticisme, sinó des de l’economia. No s’ha tingut prou visió. I Catalunya, quan no té poder econòmic, recula i perd influència en el conjunt de l’Estat.
Troba a faltar capacitats en els líders polítics?
Hi ha hagut problema de nivell i lideratge polític arreu. Hi va haver una excepció, Alfredo Pérez Rubalcaba, un gran polític i una persona molt honesta, però quan tenia una idea era molt difícil que la canviés. Pel tema de l’Estatut, però, ja hi havia una remor que va permetre que emergís el millor i el pitjor. Jo em vaig veure agredida literalment per les masses de Rajoy. Vaig anar a un hospital i em van esbroncar pel fet de parlar català. Hi havia una població conservadora atiada per uns missatges que es repetien per part dels equips de Mariano Rajoy. Era terrible. I ha quedat com a part d’una història que no canvia. Hi ha mitjans practicant xenofòbia selectiva. Però la majoria som un poble d’entesa. El poc soroll et permet escoltar, i quan escoltes entens que coses de l’altre poden ser possibles.
L’aplicació del 155 la va portar a estripar el carnet del partit.
Passo una crisi molt profunda, més del que vaig ser capaç d’explicar. No plego perquè no em sentís socialista. Mai he deixat de ser-ho. Però em sentia enmig d’una bogeria col·lectiva i pensava que ens faltava entendre’ns molt més i es veia a venir que un 155 encara contribuiria més a fragmentar i polaritzar. I va permetre que alguns grups tinguessin més ressò.
Va votar l’1 d’octubre?
Jo vaig anar a votar, amb vot secret, igual que altres membres del meu partit. Li ho vaig dir al meu primer secretari i de seguida vaig veure que les persones desajustades no eren els altres, sinó jo. Per tant, només podia fer un pas al costat i començar una reflexió.
El PSC no va saber conservar part del sector més catalanista?
Sí, però va ser una diàspora, i mal organitzada. Hi va haver grups que van marxar per interessos estranys, buscant altres oportunitats. No els he criticat, però tampoc els he rigut la decisió. Jo no podia fer això. Ara penso que no me n’hauria hagut d’anar. Hauria hagut de quedar-m’hi, ser discreta i reflexionar, per no contribuir a un conflicte que no va ser bo per a ningú. Em vaig precipitar molt, però en aquell moment sentia que havia de dir prou.
Li han obert les portes de nou?
Tinc relacions fantàstiques amb el PSC i ara estic en un impasse. Estic reconciliada amb el partit, sempre he estat socialista, però en vull mantenir una certa distància. Vaig fer una aposta per la llibertat personal.
Quan veu que la falta de respecte s’ha convertit en la tònica habitual del debat a les institucions, què sent?
El que ara s’hi veu és justament l’antítesi de l’essència del que ha de ser un Congrés dels Diputats, que és el parlamentarisme. La paraula ho diu: parla. Hem de parlar fins que ens en cansem, però no ens hem d’insultar, no hem de desqualificar…, i sobretot no hem d’utilitzar la mentida com a pràctica habitual.
Qui hi surt guanyant?
L’extrema dreta. L’emergència de Vox és l’emergència d’alguns sectors que el PP hi tenia a dins. Després, se n’hi han afegit d’altres. Com pot pactar el PP amb aquesta gent? És l’ètica democràtica i al PP li importa un rave qualsevol mínima ètica democràtica. Dubto que es creguin la democràcia.
Com s’ha de decidir el futur de Catalunya?
Jo sempre havia defensat les urnes, però vaig fracassar i ara no ho defenso. Una persona molt influent de Madrid em va dir: “Mira’m als ulls: mai, mai, mai les urnes podran resoldre aquest tema.” No s’acceptarà un referèndum tret que no sigui una consulta referendària, que no es posi en risc el model d’estat. Jo posaria primer el tema del finançament perquè ens permeti liderar.
I els exiliats?
Jo puc pensar en gent que s’ha exiliat, però no en l’exili, perquè l’exili era una altra cosa. Sobretot per a la gent que estava amenaçada de mort. Aquí s’havien de canviar les lleis, no podíem tenir vigents tipus penals com la sedició. Els que són avui a l’exili han de poder tornar, i si hi ha alguna altra qüestió sobre la qual hagin de retre comptes que ho facin, però serien penes menors que permetrien començar de nou. És molt difícil construir sobre la rancúnia de diferents sectors de la societat. Has de construir havent netejat una mica els mals estats. Jo havia dit en alguna executiva federal: el cost que pagarem pel conflicte serà tan alt que l’arrossegarem anys i anys.
Quin govern li agradaria veure a la Generalitat?
M’agradaria molt que fos un govern del PSC, els comuns i ERC. M’agradaria veure una revalidació del tripartit.
Com a persona que ha treballat molts anys a Santa Coloma de Gramenet, veu Núria Parlon i Gabriel Rufián arribant a una entesa?
La peculiaritat del candidat d’ERC fa molt difícil pensar en futurs pactes. I de les primeres coses que ha fet quan ha anat a Santa Coloma han estat lletges: dir que amb ERC hi haurà residències d’avis quan és un tema que el va començar a negociar Manuela de Madre i l’Ajuntament s’hi ha posat de totes maneres. Això ha de portar Núria Parlon a actuar amb prevenció. Si aquesta persona va amb arrogància i no té la sensibilitat local que és necessària, és difícil fiar-se’n. No passa amb altres persones d’ERC, però el candidat és ell.
Ara està al capdavant de la Fundació Ajuda i Esperança. Les entitats socials tenen més reclam que mai?
Fem molta falta, però com més capaços siguem d’enfortir la societat civil, com més capacitat tinguem de prendre decisions, com més construïm ciutadania de base, amb un tercer sector fort, no clientelar, que pugui cobrir les seves despeses, haurem aconseguit el que necessita una societat per aprofundir-se democràticament.
La soledat continua sent un dels problemes que més amoïnen l’entitat?
Una de cada quatre llars està formada per una persona sola i això en deu anys anirà a més. I anem cap a una proporció encara desconeguda de persones que viuran soles o agrupades per interessos econòmics, no per afinitats. Cal crear xarxes reals que facin que la gent estigui menys sola. Aquestes xarxes han de començar per la comunitat mateixa, però amb noms i cognoms. És comprometre’s a saber com s’ha llevat el teu veí. I també crear estructures fortes d’entitats del tercer sector.
Un dels serveis que ofereixen té relació amb la prevenció del suïcidi. Les xifres són esfereïdores?
Les nostres trucades al telèfon de l’esperança, que aviat tindrà un altre nom, tenen una demanda sostinguda d’unes 40.000 trucades l’any, sobre qüestions diverses, des d’“em sento sola” fins a problemes de relació amb una persona. Gent que busca l’acompanyament emocional. Les atenen persones altament preparades. El 55% de les trucades que rebem són de persones que se senten soles i, de les quals, el 63% són dones. Per això volem crear una xarxa amiga. Després tenim el telèfon de prevenció del suïcidi, concertat amb l’Ajuntament de Barcelona, darrere del qual hi ha voluntaris altament qualificats i persones especialitzades en salut mental. L’objectiu és que aquestes persones vagin allà on toca per ser ateses. En aquest telèfon no hi ha anonimat, a diferència de l’altre, perquè salvar la vida d’aquella persona és el gran objectiu. Si hi veiem una situació de suïcidi imminent, mobilitzem recursos ràpidament.
Hi truca molta gent?
Algunes persones truquen per manifestar malestar emocional, no ganes de suïcidar-se. Després de la pandèmia, hi ha un repunt del suïcidi i del malestar emocional, però hi veiem un element diferencial: els joves. Tenen una idea diferent de la mort, no ho veuen com una cosa definitiva. És més un impuls provocat per un conflicte. Vist des de la perspectiva de l’adult, hi veus una fragilitat, una vulnerabilitat, un no aguantar pels models que es donen a la pantalla. Amb l’Ajuntament de Barcelona i amb la regidora Gemma Tarafa, que ho ha fet molt bé, hem treballat en un pla de salut, i un dels eixos clau és l’ús responsable de la pantalla.
Estem creant una societat de joves poc preparats per acceptar la frustració?
El jove d’avui dia pertany a una societat que segurament el capacita poc per resistir a les frustracions, que rep valors molt volàtils, i estem contribuint a una societat de persones més fràgils del que correspondria. Però són els nostres joves, així que ara a la societat li toca respondre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

“El vot és el màxim símbol de la democràcia”: Crida del govern i d’Aragonès a la participació

barcelona

La votació dels candidats de Barcelona

barcelona

Biden arriba a un acord sobre el sostre de deute i evita la suspensió de pagaments

barcelona

Normalitat en l’obertura dels 2.700 col·legis electorals

barcelona
diari de campanya

Estampes del passat

Es busca cap d’obres

barcelona

Cinc milions i mig de catalans, cridats a triar 9.139 regidors

barcelona

Repensar el govern local, el repte que ve

barcelona
Estats units

Kissinger fa cent anys enmig de més revelacions sobre l’ajut a Pinochet

barcelona