Turquia
Eleccions presidencials i legislatives
Entre autocràcia i democràcia
Per primera vegada en els últims vint anys, l’oposició turca té possibilitats de desbancar del poder l’islamista Erdogan
La inflació, la devaluació de la lira i les conseqüències del sisme de febrer seran clau en el resultat dels comicis d’avui
Els seguidors del líder turc hi veuen un modernitzador del país, que l’ha allunyat dels interessos d’Occident
“Hi ha un sentiment generalitzat que, si l’oposició perd, ja no podrem tornar a tenir un sistema democràtic”, explica Ertan Erol, professor de la Facultat de Polítiques de la Universitat d’Istanbul. Turquia es juga avui a les urnes el sistema democràtic del país, el pròxim president i el Parlament dels propers cinc anys. A les eleccions presidencials es presenten tres candidats, ja que no tots els grups polítics que tenen una candidatura en les legislatives han presentat proposta; en molts casos, perquè han decidit donar suport a les coalicions encapçalades pels partits majoritaris. És la primera vegada en les eleccions de Turquia que es presenten aliances. Per poder governar, el candidat ha de ser elegit amb més d’un 50% dels vots; si no, se celebrarà una segona volta el dia 28 de maig.
La formació política de l’actual president, Recep Tayyip Erdogan, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), d’ideologia islamista conservadora, es presenta sota la coalició Aliança Popular, conjuntament amb els ultranacionalistes de l’MHP. A més, l’Aliança Popular té el suport d’altres grups polítics com ara l’HÜDA-PAR, el partit kurd islamista radical.
Segons la Constitució turca, el president Erdogan no es podria presentar en més de dos mandats, per tant, en aquestes eleccions no podria ser el candidat presidencial. Gràcies al referèndum del 2017, en què Turquia va passar d’un sistema parlamentari a un sistema presidencialista, el candidat pot tornar a ser el número 1 una altra vegada, tot i que molts constitucionalistes no hi estan d’acord.
La política d’Erdogan dels últims anys es pot definir des del pragmatisme, explica Carlos Ortega, doctorand a la Universitat d’Istanbul especialitzat en Turquia i relacions internacionals: “En molts aspectes, el país no té una política fixa i un full de ruta, sinó que Erdogan s’adapta segons el que li convé en cada moment, i escull els seus aliats segons els interessos.” No obstant això, en els mítings de la campanya electoral s’ha comprovat que hi continua havent una gran massa seguidora del president, que el veu com un líder que ha construït la “Nova Turquia”, un país referent i modern –sobretot per als països àrabs–, més “lliure” religiosament i allunyat dels interessos d’Occident.
L’oposició principal porta el nom d’Aliança de la Nació i està encapçalada per Kemal Kiliçdaroglu, president del Partit Republicà del Poble (CHP), i cap de l’oposició des del 2010. El candidat, que ja ha perdut diverses eleccions contra Erdogan, es va presentar a principis de març, després de mesos de debat entre els diferents partits que formen l’aliança. Durant la campanya electoral, Kiliçdaroglu s’ha definit com a aleví, una minoria de l’islam que ha estat discriminada davant els sunnites, la comunitat religiosa majoritària, situació que va portar polèmica, atès que és el primer candidat que reivindica la seva identitat d’aleví.
L’oposició, coneguda també com la Taula del Sis, està formada per sis grups polítics que presenten el candidat del partit opositor majoritari, el CHP, que defensa els valors de la ideologia kemalista. Aquesta formació segueix els principis de Mustafà Kemal Atatürk, pare de la República de Turquia, fundada ara fa cent anys. El partit es caracteritza per la defensa del laïcisme, davant les polítiques islamistes de l’AKP.
La coalició està formada majoritàriament per partits d’ideologia conservadora i laica. Excepcionalment, també en forma part el Partit de la Felicitat, que segueix una ideologia islamista i té la voluntat de recollir els islamistes frustrats amb les polítiques del president actual.
És el primer cop, des que Erdogan governa, que l’oposició té tant poder, és l’oportunitat més real dels últims vint anys de canviar el govern. Tot i que històricament la política de la República de Turquia s’ha dividit a grans trets entre l’islamisme (defensat per l’AKP d’Erdogan) i el secularisme (defensat pel CHP de Kiliçdaroglu), els últims anys l’oposició se centra més a proposar mesures democràtiques i econòmiques.
El partit d’esquerres kurd HDP, que representa la tercera força en nombre d’escons, també dona suport a l’aliança opositora, tot i que no en forma part. Aquestes eleccions es presenten sota les sigles d’YSP per evitar una possible il·legalització del partit, implicat des de fa dos anys en un procés judicial sota l’acusació de donar suport al PKK, les milícies kurdes. Les últimes setmanes abans de les eleccions el govern ha detingut gairebé 300 simpatitzants de l’esquerra kurda. El tercer candidat a la presidència és Sinan Ogan, antic diputat de l’MHP, que es presenta conjuntament amb el Partit de la Victòria, d’extrema dreta i antiimmigració. Fins tres dies abans de les eleccions també hi havia la candidatura de Muharrem Ince, candidat del CHP durant les eleccions del 2018, que s’ha retirat de la cursa electoral amb una previsió d’un 2% dels vots.
Les enquestes indiquen que la decisió està entre Erdogan i Kiliçdaroglu. En els últims sondejos, la intenció de vot a Erdogan es mou entre un 44% i un 45%, mentre que el suport a l’oposició se situa entre un 46% i un 47%. Malgrat tot, el resultat és imprevisible a causa de la influència dels vots dels més joves –hi haurà cinc milions de vots nous– i per la situació derivada del terratrèmol del 6 de febrer, que pot fer decantar la balança.
Segons l’YSK, l’autoritat electoral, hi ha al voltant de 3 milions de desplaçats, però només 113.000 han canviat la seva adreça per poder votar. A més, s’ha de tenir en compte el vot de la diàspora turca, en les últimes eleccions hi ha hagut una tendència propera a l’AKP i al partit kurd. Erdogan té una capacitat de mobilització important i una sèrie d’institucions i infraestructures que fomenten la identitat turca i islamista de les comunitats que viuen a l’estranger.
Carlos Ortega, especialitzat en Turquia, explica que les eleccions d’avui són crucials per al futur del país: “En aquestes eleccions, Turquia escull dues formes de fer política, l’autocràcia o la democràcia.” Així doncs, l’oposició s’uneix per fer front al president actual i per restablir el sistema: un estat fort amb un funcionariat fort. En aquest sentit, un dels grans reptes de l’oposició serà democratitzar les estructures fidels al govern, com ara l’aparell judicial. Volen recuperar el sistema parlamentari que es va abolir el 2017 i restaurar el primer ministre, atorgant un poder més simbòlic a la figura del president.
Un altre dels reptes de l’oposició és revertir la crisi econòmica, la devaluació de la lira i la inflació. El sistema econòmic actual de Turquia es basa en l’economia interna –sobretot en el sector de la construcció– i en les inversions de països àrabs com ara l’Aràbia Saudita i Qatar. L’oposició, doncs, proposa mesures més heterodoxes que deixin els interessos regulats pel mercat. De tota manera, la crisi econòmica encara no ha arribat al punt àlgid, indica Ertan Erol, politòleg de la Universitat d’Istanbul: “En els pròxims mesos, pot ser que el sistema no aguanti més i que tinguem una crisi econòmica encara més gran abans que es normalitzi tot.”
Durant la campanya electoral els dos candidats principals han viatjat per diverses ciutats de Turquia. Les últimes setmanes, Erdogan ha posat en funcionament la primera central nuclear del país –tot i que des de casa, per problemes mèdics que van fer córrer rumors sobre el seu estat de salut–, ha assegurat que durant un any el gas de la cuina i de la caldera de l’aigua seran gratuïts, ha estrenat un nou portaavions i ha anunciat l’increment d’un 45% del sou dels treballadors públics, entre altres promeses i inauguracions.
El govern té més eines per convèncer l’electorat, defensa el professor Ertan Erol: “La campanya és injusta perquè el govern té el poder dels mitjans de comunicació, de la institució electoral i de les infraestructures de l’Estat.” Encara que guanyés les eleccions l’oposició, caldria un temps de transició per poder tornar a normalitzar la situació, perquè la gent deixi d’invertir les lires turques per por de tenir-les al banc i que perdin el valor i perquè la gent confiï una altra vegada en les debilitades institucions del país.
Deu anys de Gezi, les protestes que van posar Erdogan contra les cordes
El 28 de maig del 2013 va esclatar al centre d’Istanbul la revolta de Gezi, les protestes més importants contra el govern de Recep Tayyip Erdogan, que en aquell moment era el primer ministre.
El motiu va ser l’oposició dels ecologistes a la reconstrucció d’uns antics barracons otomans que donarien lloc a un nou centre comercial que substituiria el parc de Gezi, un espai verd construït els anys 40 seguint el pla d’urbanisme i el model de ciutat que des de l’inici de la República es proposava per a Istanbul. El parc se situa a la plaça de Taksim, construïda també durant la República com a espai per celebrar les festes nacionals. A més, és un lloc simbòlic de lluita, escenari de fets com ara la manifestació de l’1 de maig del 1977, on van morir més de trenta manifestants.
La violència policial contra els ecologistes va portar a la massificació de les protestes, formades per col·lectius que poques vegades havien compartit espais, com ara els nacionalistes i els kurds: l’esperit de Gezi.
Durant deu dies, el parc va estar totalment ocupat pels manifestants, sense permetre l’accés a les forces de l’ordre. Les protestes, que van durar fins a mitjan juny, també es van escampar per la resta del país, a més de quaranta ciutats. En total, hi va haver vuit manifestants morts a causa de la violència policial.
Es calcula que un 40% dels manifestants tenien entre 19 i 25 anys: “Hi ha una generació de joves que ens hem polititzat a través de Gezi”, explica Yunus Turan, expert en moviments socials i participant a les protestes. Així, el moviment va acabar sent la unió contra les polítiques d’Erdogan, cada cop més islamistes, més repressives i menys efectives econòmicament. Gezi ha marcat un punt d’inflexió en la política del govern i continua formant part de la seva retòrica: “Erdogan pensa que, si permet que la gent surti al carrer, perdrà el seu govern”, defensa Yunus Turan.
Aquesta por ha incrementat les polítiques autoritàries del govern, que justifica la limitació dels moviments socials amb un discurs basat en la seguretat: “A Turquia per poder-te manifestar has de demanar permís a la policia, com passa a molts països neoliberals, però Erdogan ho utilitza per ser més autoritari i la majoria de peticions no s’accepten”, indica Turan.
Després de les protestes a la plaça Taksim, es van crear fòrums de debats a diferents punts d’Istanbul per discutir el futur del país.
Agathe Fautras, doctorand en geografia a l’Institut Francès d’Estudis Anatòlics, explica que les protestes van generar un distanciament amb les organitzacions jeràrquiques i un descontentament amb els partits polítics: “Gezi fa veure que pots canviar coses també des de la societat civil de manera independent i es creen espais de debat que tenen unes dinàmiques semblants al moviment llibertari, molt horitzontals i obertes a tothom.”
Amb el temps, aquests fòrums van anar disminuint –influïts per les polítiques autoritàries– i van anar derivant cap a iniciatives més minoritàries i més assentades. Alguns exemples són la creació d’horts comunitaris, de cooperatives alimentàries i d’espais de defensa de les zones boscoses de la regió: “Gezi va reforçar també el contacte i les sinergies entre col·lectius diferents, com ara agricultors que cultiven horts mil·lenaris de la ciutat i urbanistes que defensen un model de construcció sostenible”, hi afegeix Agathe Fautras.
Erdogan fa el símil entre Gezi i el cop d’estat del 2016, i defensa que tots dos episodis han volgut tombar Turquia. A més, acusa els manifestants de ser terroristes i els periodistes estrangers, de voler liquidar el seu sistema.
En aquell moment, la visió del cap d’estat va provocar la divisió entre la Turquia que es manifestava a la plaça Taksim i la que defensava les paraules del president, ja que Erdogan quan es referia al “poble” deixava de banda els que formaven part de les protestes.
En aquest mateix sentit, el ministre de l’Interior de l’AKP, Söleyman Soylu, a finals de maig va acusar els partits de l’oposició que es presenten a les eleccions d’avui de voler provocar un cop d’estat: “Es tracta d’un cop d’estat polític d’Occident.”
Excepcionalment, hi ha zones apartades del centre i dels espais simbòlics i monumentals on sí que és permès manifestar-se. Un exemple d’això és la concentració que es va organitzar amb motiu del dia dels treballadors a Maltepe, un barri familiar situat a la costa asiàtica d’Istanbul. No obstant això, la limitació d’espais per poder-te instal·lar, conjuntament amb la repressió contra els líders del moviment de Gezi, han portat a la debilitació general del moviment social, que, consegüentment, disminueix la qualitat democràtica del país.
