El llarg adeu d’Arrimadas

Hi ha polítics que abandonen solemnement la política, i a vegades és la política la que s’anticipa sense misericòrdia i els abandona a ells, i el més difícil és harmonitzar la seqüència dels dos moments sense errors de raccord. Als 41 anys i després d’una dècada en política entre el Parlament de Catalunya i el Congrés, l’última pàgina de la catàstrofe electoral de Ciutadans i la decisió –imposada per ella– de no presentar-se a les generals anticipades el 23 de juliol va empènyer ahir Inés Arrimadas a oficialitzar el seu adeu a la política. No era ja la líder del partit –que ella va heretar d’Albert Rivera i que ara navega a la deriva amb la balear Patricia Guasp i l’eurodiputat madrileny Adrián Vázquez al timó– i el seu escó ha escurçat la vida per l’avenç electoral de Pedro Sánchez, però l’epíleg del llarg adeu es va fer esperar fins ahir. “He decidit posar fi a la meva etapa política i iniciar una etapa al marge. Sempre he dit que la política ha de ser només una etapa i totes les etapes comencen i acaben”, va dir amb ulls vidriosos i veu tremolosa a la sala de premsa del Congrés en una declaració en la qual no va acceptar preguntes.

Arrimadas va protagonitzar la proesa de guanyar les eleccions catalanes del 155 amb el 25% dels vots el desembre del 2017. “Per primera vegada a Catalunya ha guanyat les eleccions un partit constitucionalista i és Cs”, va dir aquella nit amb l’adamisme d’obviar el PSC i enmig de crits de “¡Campeones!” Els meritoris 36 escons conquistats, però, passarien a la història com un botí polític tan èpic com estèril i efímer: ella no va ni tan sols intentar la investidura i va prioritzar el salt al Congrés com si a Madrid l’esperés la primera divisió. En l’estadi de la Carrera de San Jerónimo, però, el tàndem Rivera-Arrimadas ha viscut la cruel paradoxa de veure com tots els seus patrocinats –del castellanolleonès Francisco Igea als madrilenys Ignacio Aguado i Begoña Villacís– tocaven poder institucional –sempre en governs del PP, tot i que a Madrid tenien l’opció de fer president el socialista Ángel Gabilondo– menys ells dos.

En la pandèmia, Arrimadas va viure l’embaràs del segon fill amb Xavier Cima, Marc, nascut el març del 2022, dos anys després del seu primer fill, Álex. En l’hora del comiat, Arrimadas va tenir un agraïment general als seus i un d’individualitzat per a Guillermo Díaz, únic suport seu avui en el grup. “El millor portaveu i el millor diputat”, el va lloar. En cap moment va citar el portaveu adjunt, Edmundo Bal, ni diputades que han brillat aquesta legislatura –amb iniciatives com ara la llei ELA, encallada i que ha decaigut per la dissolució de les Corts– com ara Sara Giménez i María Muñoz. “Sempre quedarà el bo. Gràcies per tot”, l’acomiada Bal.

El viatge de Barcelona a Madrid acaba a l’andana de Jerez de la Frontera, on ara viurà i tornarà a l’empresa. A Cs, el primer partit que agafa una excedència d’una legislatura quan sent el rèquiem de la dissolució, tot desprèn l’aroma del que podia ser i no ha estat. El llarg adeu d’Arrimadas, també.