Política

Setge ultra

L’aliança del PP i Vox al País Valencià, les Illes i Aragó ha accentuat els atacs a la llengua

Les entitats del país consideren que l’entrada ha permès al Partit Popular treure’s la careta

Les mesures han estat especialment regressives en un àmbit tan sensible com el de la llengua
Els atacs també han afectat altres trets d’identitat com ara la Diada de Mallorca Des del Moviment Franjolí per la Llengua, diuen que “els atacs contra el català aniran a més” El teixit associatiu del País Valencià i el de les Illes ha reaccionat als primers embats del PP i Vox
L’ofensiva també ha tingut la seva versió municipal a través del vet a revistes en català

El 13 de juny de l’any passat, el Partit Popular i Vox van anunciar un acord de govern al País Valencià. Dues setmanes després, el mateix pacte es va reproduir a les illes Balears, en aquest cas sense que l’extrema dreta entrés al govern. Tot i això, va accedir a la presidència del Parlament i va condicionar el full de ruta de l’executiu de la popular Margalida Prohens. El 4 d’agost, finalment, l’entesa entre els mateixos actors, Vox i el PP, es va reproduir a Aragó. En poques setmanes, doncs, l’extrema dreta, amb l’ajuda inestimable dels populars, va consolidar el seu assalt a les institucions de tres comunitats on la llengua catalana i els trets d’identitat pròpia tenen un pes remarcable.

Malgrat que en tots els casos hi havia antecedents d’atacs a la llengua i etapes amb una especial virulència, la presència de Vox ha obert un nou escenari. Antoni Llabrés, professor de dret penal de la Universitat de les illes Balears i doctor en dret per la Universitat de València, es mostra especialment contundent i destaca: “Assistim a un trencament de tots els consensos assolits en aquests darrers 40 anys de règim autonòmic, sobretot en matèria lingüística.” Llabrés també considera que el pacte entre els populars i l’extrema dreta a les Illes, el País Valencià i la Franja d’Aragó posa de manifest que “el PP està disposat a pagar qualsevol preu per assolir el poder i mantenir-s’hi, i el preu que li demana Vox, un partit obsessionat amb la llengua catalana, és elevadíssim”.

Plou sobre mullat

Les envestides contra la llengua i la identitat pròpies al País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent, però, no són noves, i fins i tot han estat facilitades per una política tèbia o dubitativa en els darrers anys. Zahia Guidoum, politòloga i sociòloga, no estalvia crítiques a l’antic govern progressista: “El PP i Vox tenien una feina molt fàcil per desfer qualsevol política pública a favor de la llengua: el requisit lingüístic no estava aprovat, el sistema de plurilingüisme ja s’havia carregat els reductes d’immersió. El Botànic ja els havia deixat la feina feta i aquesta és la gran desgràcia.” Guidoum, que és la veu de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, considera que les mesures que han començat a impulsar el govern del PP i Vox van molt més “en la línia de guerra cultural i de satisfer els seus votants que no pas amb la idea d’introduir canvis sistèmics profunds”, i recorda que, “històricament, el Partit Popular al País Valencià ha estat molt violent contra el fet nacional valencià. El PP valencià ha estat, segurament, el més de dretes i el més corrupte dintre dels territoris de parla catalana i valenciana. Com a guanyadors de la batalla de València, van fer de la valencianitat una identitat nova, arrelada a ser espanyol. I ells varen recollir la defensa de la llengua, sempre que no fora la llengua compartida”. També destaca que en aquests moments al capdavant de la Generalitat valenciana hi ha “el president que més odia la llengua, que no la parla i amb una alcaldessa que va dir en un congrés del PP que tenia el defecte de parlar el valencià perquè era la seva llengua materna”.

Per la seva banda, el sociòleg i professor de la Universitat de València Rafa Xambó també es mostra molt crític amb el govern anterior i considera que les seves polítiques “han estat tan molles, tan flonges, que han sigut fàcils de desmuntar”, una constatació que creu que és una gran lliçó per als sectors progressistes de cara al futur. Xambó posa com a exemple els drets a la igualtat lingüística, que no estaven clarament consolidats; en cas contrari, “els exigiria un treball de desmuntatge prou més costós, que donaria la possibilitat de presentar recursos”. De tota manera, Xambó posa en relleu que “els populars han trobat la coartada perfecta, amb l’excusa que necessiten Vox per governar, però realment les decisions que estan prenent en l’àmbit lingüístic i cultural formen part del nucli dur del Partit Popular de sempre, tot i que en aquest context es manifesti d’una manera més agressiva que anteriorment”. I justifica aquesta actitud adduint un doble motiu: “D’una banda, perquè hi ha instal·lat un cert ànim de revenja després de vuit anys de govern progressista, i, de l’altra, per la competició que tenen amb Vox per captar l’electorat de dretes.”

En el cas de les Illes, Antoni Llabrés, que recentment ha estat escollit president de l’Obra Cultural Balear en unes eleccions amb una participació històrica, recorda el precedent de la legislatura del govern presidit per José Ramón Bauzá entre el 2011 i el 2015, la qual cosa el porta a parlar d’un “segon quadrienni negre per a la llengua catalana a les illes Balears”. Tot i això, destaca “dues particularitats que fan el moment actual encara més fatídic”. D’una banda, el pes de Vox: el condicionament de l’acció governamental per part d’un partit, Vox, que “sembla tenir com a principal programa polític l’aniquilació de la llengua catalana”. L’altre element que destaca és “la situació d’emergència lingüística que vivim a les illes Balears, producte d’una allau migratòria incessant i en augment (només un 54% de la població és avui dia nascuda a les Illes, un percentatge que minva cada any que passa). Aquesta combinació explosiva, poders públics que hi juguen en contra i fragilitat sociolingüística, dibuixa un panorama força advers”.

L’historiador Pere Salas, que és professor a la Universitat de les illes Balears, no es mostra gaire sorprès per les mesures que s’han impulsat, perquè eren les “esperables”, sobretot per part de Vox. En el cas del Partit Popular, en canvi, destaca que “la versió del PP en la darrera legislatura no era la més anticatalana, sobretot si la comparem amb l’època Bauzá”, però la necessitat de disposar dels vots de l’extrema dreta ens ha situat “en un escenari bastant conegut en els darrers anys”. Salas, que analitza com els mallorquins van adoptar els codis de conducta de la identitat espanyola en el llibre L’espanyolització de Mallorca (2020), recorda que la immersió lingüística a les escoles de les Illes es feia “d’una manera bastant moderada i amb un decret de mínims que venia de l’època de Gabriel Cañellas. Allò que va establir el PP al segle XX, ara, el PP del segle XXI, de bracet amb Vox, ho rebutja”. L’historiador mallorquí també destaca que hi ha hagut altres etapes especialment virulentes contra la llengua i la identitat pròpies, com ara l’època de la Transició i de l’anomenada “batalla de València”. I remarca especialment el cas del Principat, en què, “arran del procés d’independència, hi va haver tot un seguit de forces espanyolistes que ja existien però que es van decidir a actuar de manera més directa”. En tot cas, tornant al precedent del govern de José Ramón Bauzá (entre el 2011 i el 2015), Salas considera que “va ser fins i tot més fort”.

Els primers atacs

Les mesures han estat especialment regressives en un àmbit tan sensible com el de la llengua. En el cas de les Illes, per exemple, el nou president del Parlament balear, Gabriel Le Senne, ha posat fi a més de tres dècades en què el català era la llengua preferent en totes les comunicacions de la institució. Ara, en canvi, s’ha establert el bilingüisme: “Hi ha una llengua pròpia, però cap de preferent, sinó dues llengües”, va recordar el vicepresident i portaveu del govern, Antoni Costa, en el moment de donar a conèixer la mesura. A banda del Parlament balear, també s’ha introduït el bilingüisme en alguns ajuntaments importants, com ara Palma i Calvià.

Des de l’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés destaca la transcendència històrica del moment i el fet que “assistim a un trencament de tots els consensos assolits aquests 40 anys de règim autonòmic, sobretot en matèria lingüística”. I retreu el fet que “el PP està disposat a pagar qualsevol preu per assolir el poder mantenir-s’hi, i el preu que li demana Vox, un partit obsessionat amb la llengua catalana, és elevadíssim”. Entre les primeres mesures contra la llengua impulsades pel nou govern de les Illes, hi ha l’eliminació de l’exigència d’acreditar coneixements de català per accedir a la sanitat pública, la qual cosa converteix en paper mullat el dret d’opció lingüística del ciutadà de comunicar-se amb l’administració, en aquest cas la sanitària, en la seva llengua de preferència; impossible sense uns sanitaris capacitats lingüísticament. Finalment, també s’ha suprimit l’Oficina per a la Defensa dels Drets Lingüístics, que serà substituïda, segons explica Llabrés, per “una comissaria d’imposició del castellà i persecució del català”.

Un dels espais més sensibles és el de l’escola, que Pere Salas, professor d’història a la Universitat de les illes Balears, defineix com “un dels darrers indrets on el català té una certa preeminència”. A la resta d’espais, recorda, el català està “en retrocés, igual que ho està a Barcelona, a València i a Alacant”. En aquest sentit, el nou govern del PP (que té el suport de Vox) ha imposat un pla de segregació lingüística a les escoles, a través del qual es vol introduir la tria de llengua en el primer ensenyament (infantil o primer cicle de primària) i un pla pilot voluntari que redueix la presència del català com a llengua vehicular, que, tal com explica el nou president d el’Obra Cultural Balear, Antoni Llabrés, suposa “dinamitar el model lingüístic educatiu dels darrers 25 anys”.

Les mesures també han afectat altres trets d’identitat, com ara el canvi de data de la Diada de Mallorca, un canvi que, tal com explica Llabrés, respon al propòsit “d’esborrar o diluir qualsevol referència a la catalanitat del nostre poble”. En aquest cas, s’ha eliminat el 31 de desembre, que commemora l’entrada del rei en Jaume a la ciutat de Mallorca i simbolitza la incorporació de l’illa a l’àrea lingüística i cultural catalana, i es vol substituir pel 12 de setembre, una data “sense cap base històrica i que remet a un fet anecdòtic, quan Jaume II jura les franqueses i llibertats del Regne de Mallorca amb motiu de la successió d’un monarca per un altre, que no va alterar l’essència jurídica i social del Regne de Mallorca”, explica Llabrés. Per la seva banda, l’historiador Pere Vives interpreta aquest canvi de data com “una manera de retallar els lligams amb Catalunya”.

L’ofensiva contra el català ha estat especialment virulenta al País Valencià, on el govern del PP i Vox ha estat molt més diligent a l’hora de prendre mesures en l’àmbit lingüístic i cultural que no pas en sectors com l’administració i l’economia, per posar-ne alguns exemples. No es tracta de cap sorpresa, tal com remarca Josep-Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, una de les associacions més dinàmiques i modernes de les que lluiten per la llengua al sud del país. Contràriament, Escribano considera que eren “totalment esperables” i que formen part de l’intent d’amagar “amb un foc pirotècnic (verbal, gestual i d’acció) bestial en contra de la viabilitat de la llengua i la cultura pròpies els seus negocis amb els sectors econòmics i ideològics afins i d’amistat”.

Una de les iniciatives més polèmiques és la que farà que a partir del curs vinent el valencià deixi de ser llengua vehicular en l’ensenyament de tot el territori. El govern, a més a més, té molt avançat un esborrany de la futura llei de plurilingüisme, que establirà que siguin les famílies i no pas el consell escolar les que escullin la llengua vehicular de cada centre educatiu. Rafa Xambó, sociòleg i professor de la Universitat d’Alacant, reconeix que l’ha sorprès “l’agressivitat del conseller d’Educació, Universitats i Ocupació, José Antonio Rovira, que és fill de Sant Vicent del Raspeig i de valencianoparlants, amb la qual cosa la negació dels seus orígens arriba a nivells d’autèntic deliri”. A més a més, destaca que “en l’anterior govern del Partit Popular no hi havien fet res a favor, però tampoc havien desmantellat el que hi havia anteriorment, en termes generals. Ara, però, hi ha una agressivitat i una exhibició d’espanyolisme molt més descarades”.

Una altra de les mesures que formen part de l’acord model entre el PP i Vox és l’eliminació de les “ajudes a entitats sense ànim de lucre en matèria de política lingüística”. En el mateix punt de l’acord marc, es parla de “redirigir aquest pressupost a ajudes per a empreses turístiques i culturals que promoguin les festes locals i les fires artesanals”. En el cas del País Valencià, això s’ha traduït en una ajuda de 300.000 euros a la Fundación Toro de Lidia, amb seu a Madrid, que suposadament rebrà aquests recursos per organitzar curses de jònecs. El conseller de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, que és un torero retirat, va argumentar: “No defensarem cap entitats que doni suport a la implantació dels Països Catalans en aquesta part d’Espanya que es diu Comunitat Valenciana.” Entre les víctimes del conseller, hi ha l’Institut Ramon Llull, l’Espai Joan Fuster de Sueca i la Càtedra Vicent Andrés Estellés; entre els beneficiats, entitats que neguen la unitat del català com ara la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, l’Associació d’Escriptors en Llengua Valenciana i La Rat Penat, per posar-ne alguns exemples.

En el cas de l’àmbit comunicatiu, Rafa Xambó, que ha estat membre de diversos organismes vinculats a les dues televisions públiques valencianes, destaca que “la majoria de mitjans s’han posat immediatament al servei del nou govern”, un fet que té molt a veure “amb la crisi que pateixen, sobretot els mitjans escrits, i amb la seva dependència respecte a les ajudes públiques”. I posa com a exemple el cas del diari Levante, del grup Prensa Ibérica, que “s’ha mostrat immediatament a favor del govern del PP i Vox”. També destaca l’escàs paper que ha tingut la televisió pública À Punt, en què havia format part del consell rector. L’únic espai crític que es manté és en els mitjans digitals; si no fos així, remarca que “ens trobaríem en una situació irrespirable”.

L’ofensiva també ha tingut la seva versió municipal a través del vet a revistes en català tan perilloses com Cavall Fort, Sàpiens i Enderrok en llocs com ara Borriana i Torrent. En aquesta darrera població també es va canviar el nom de l’auditori municipal, que el 2016 havia estat batejat amb el nom de Vicent Torrent, fundador de l’històric grup de música folk Al Tall, i que ara s’anomena Auditori Municipal a seques. De cara al que cal esperar en els propers mesos, des de l’entitat El Tempir, Josep-Enric Escribano vaticina: “El seu pròxim objectiu serà modificar el model de plurilingüisme a les comarques valencianoparlants, perquè a les castellanoparlants ja l’han retocat en contra de la llengua pròpia. Francament, ho poden fer gairebé tot mentre incompleixen descaradament l’Estatut d’Autonomia i la llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV). I ho poden fer perquè el Botànic no va aprovar cap mesura ni va consolidar cap base que fera impossible desfer el camí del més mínim avenç lingüístic. Han deixat el camí aplanat perquè el PP i Vox entren com una piconadora en aquest àmbit. Vox no deixa de tenir un relat punyent, agressiu i ferm en contra de la llengua catalana davant la passivitat o la connivència del PP. Per higiene democràtica i per qualitat democràtica, el PP hauria de frenar Vox. No ho farà perquè vivim una etapa absolutament desacomplexada del nacionalisme espanyol en totes les seues manifestacions. La dreta té un relat consolidat. El valencianisme no en té cap per construir o renovar a hores d’ara. Tenir un relat propi és molt urgent per a l’esquerra valenciana en general i per al valencianisme en particular.” De cares als propers mesos, Zahia Guidoum creu “els grans anuncis ja els han fet”, tot i que encara podem esperar “més censura, més termes de batalla cultural”.

El cas de la Franja

El català també s’ha situat en el punt de mira del govern del PP i Vox a la Franja d’Aragó. En aquest cas, la targeta de presentació del nou executiu és especialment greu, perquè parteix del negacionisme. Fa poques setmanes, el president aragonès, Jorge Azcón, va deixar anar, sense envermellir, que a la seva comunitat “no es parla català”, sinó “modalitats lingüístiques pròpies” que van “des del cheso fins al fragatí”. El dirigent popular va arribar a afirmar: “Si el que volen és que m’empassi el que volen els independentistes, no ho aconseguiran.”

No és només una qüestió de retòrica. El govern del PP i Vox, tal com s’anunciava en l’acord subscrit el 4 d’agost de l’any passat, ha eliminat la Direcció General de Política Lingüística i el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua. Precisament fa pocs dies es va commemorar el quarantè aniversari de la Declaració de Mequinensa, un acord que va permetre la implantació de l’ensenyament voluntari del català a la Franja. Actualment, es fan tres hores setmanals de català a les escoles i instituts, i hi ha uns quants centres de secundària que apliquen programes bilingües, la qual cosa permet que l’alumnat pugui obtenir un nivell oficial de català i, el més important, pugui escriure i llegir en català. La proximitat amb Catalunya i les expectatives laborals s’han convertit en un poderós estímul per a l’ensenyament del català i actualment hi ha un 90% de l’alumnat que l’estudia.

Des del Moviment Franjolí per la Llengua, una plataforma ciutadana que va néixer el 2012 com a resposta a la derogació de la llei de llengües per part del govern del Partit Popular, es destaca que “fa quatre anys hi va haver un vot de càstig als populars i al PAR, però ara la situació ha canviat molt, tant en clau política com de realitat sociodemogràfica”. Des del moviment es valoren molt negativament les primeres mesures que ha impulsat el nou govern ultraconservador i creuen que “això no és més que el començament i que els atacs contra el català aniran a més”. Tal com succeeix a la resta de territoris de parla catalana, des de la Franja destaquen que “la legislació actual és prou curta en matèria lingüística; és un estat d’indefensió absolut”. També recorden que la problemàtica ve de lluny: “Des del 1999, el govern d’Aragó ha tingut una posició ambigua respecte al català. El 2009 van fer una llei en què se reconeixia que el que parlem és català. El 2013, en la llei del Lapao, van retirar el nom de català, però la llei no va canviar perquè en clau legal la llengua continuava sense tindre cap reconeixement. Per tant, després de la modificació de la llei del 2016, en què se tornava a reconèixer el nom de la llengua, ara pot passar una cosa pareguda”. Fa pocs dies han donat a conèixer un manifest conjuntament amb el Casal Jaume I de Fraga en què denuncien “el rebrot a Aragó de l’espanyolisme més recalcitrant i cavernari que vol esborrar tot vestigi de catalanitat a la Franja”, i, al mateix temps, reclamen, entre altres mesures, “l’oficialitat i la presència pública, igualitària i efectiva del català a les nostres comarques, especialment mitjançant la continuïtat i l’extensió de l’ensenyament del català i en català, en la toponímia i en la relació ciutadana amb les institucions”.

La resposta de la gent

De moment, tant el teixit associatiu del País Valencià com el de les Illes i la Franja de Ponent ha reaccionat als primers embats. Antoni Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear, vaticina: “Ens espera una legislatura convulsa.” “L’entitat ha plantat cara des del minut zero, recorrent a tots els instruments que hem tingut al nostre abast per fer-hi front: des d’accions judicials i administratives fins a actes públics de reivindicació i protesta, que culminaran amb una gran mobilització al carrer el dia 5 de maig. Aquest dia, que coincideix amb la l’arribada del Correllengua Interilles, que organitza Joves de Mallorca per la Llengua, convocarem una concentració a la plaça Major de Palma per mostrar el rebuig de la ciutadania a les polítiques lingüístiques del PP i Vox”, destaca. Llabrés es mostra optimista de cara al futur i considera que la reacció de la societat balear “estarà a l’altura d’aquesta envestida històrica contra la llengua, la cultura i el país”.

L’historiador Pere Salas, en canvi, es mostra menys optimista sobre la reacció de la ciutadania, i la veu “més apagada que en l’època de Bauzá i amb falta de capacitat de resposta”. Salas, a més a més, creu que la nova realitat social no ajuda gaire: “La meitat de la població no és nada a Mallorca i ha vingut aquí amb una determinada idea d’Espanya en què la llengua vehicular, i no només a l’escola, ha de ser el castellà. I això es nota molt a Palma.” El problema, segons explica, és que aquesta nova població rep missatges, per part de l’administració, que “aprendre català no és necessari i fins i tot és una pèrdua de temps”, amb la qual cosa no té cap tipus d’incentiu per “aprendre català, ja que la identitat mallorquina és entesa per part de l’Estat i de bona part de la societat preexistent com a insignificant o part d’una Espanya uniforme i castellanocèntrica”. A partir d’aquesta realitat, considera que el discurs que es pugui fer des del nacionalisme mallorquí i fins i tot des de determinats sectors del PSOE no té “gens de bona rebuda”. Salas, que recentment ha estat escollit vicedegà de la UIB, explica que “en els darrers anys la presència del català en una facultat com la de Filosofia i Lletres i concretament en el grau d’història, és menor del que ho era anys enrere”. De cara a vaticinar què ens espera en els propers mesos, Salas creu que l’escola serà l’espai més “perillós”, tot i que “caldrà veure si la comunitat educativa, i la societat en general, respondrà a la pressió de les autoritats amb el grau de mobilització que va exercir fa poc més de vuit anys”.

Des del País Valencià, Rafa Xambó veu la gent “una mica estabornida, sense reaccionar suficientment”, tot i que hi comença a veure alguns símptomes de “desvetllament”, com ara la concentració de fa pocs dies a Castelló per l’agressió al Casal Antifeixista i la resposta quan el PP va treure el nom a l’Auditori Vicent Torrent. Josep-Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, considera que “una de les conseqüències més nefastes que ha causat el Botànic ha estat la desmobilització de la societat civil”, i destaca: “Si parlem d’una resposta a l’altura de la produïda (o que es produeix) ara mateix en el sector docent de les illes Balears davant la política lingüística educativa catalanòfoba del govern balear, la resposta és no. I això és preocupant. Tardarà a produir-se si no hi ha un catalitzador que empenyi la societat a fer-ho.” I destaca: “La gent no es pot quedar a casa quan governa l’esquerra i eixir al carrer quan la dreta és al poder. Aquesta lliçó s’ha d’aprendre definitivament.” Per la seva banda, Gustau Muñoz convida a no observar el que està passant al País Valencià i a les Illes com “simples afers interns”. I hi afegeix: “Ens afecten a tots de ple! Hi ha línies vermelles que són pràcticament una qüestió d’estat, i com a tals haurien de ser considerades des de Catalunya.” Muñoz posa en relleu la resposta de la societat valenciana: “Hi ha en marxa un procés de mobilització creixent. S’haurà d’intensificar. Malgrat el cost personal, el cansament i la desmobilització, s’estan posant les bases per a una resposta, una revolta, de gran volada. Molt important la coordinadora per l’Any Estellés, la intensificació d’accions de grups i entitats, la dinàmica pública de la música en valencià, la petició de suport exterior en vista de la supressió d’ajuts que amenaça la supervivència d’algunes entitats culturals.” Muñoz destaca la necessitat d’estendre les mobilitzacions “a tot de sectors culturals no implicats directament amb la idea de País Valencià o del català”. Zahia Guidoum, que és la veu de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, defensa que s’ha de respondre “col·lectivament a cada atac que es faci, però sense caure en el parany de la batalla cultural”.

Finalment, en el cas de la Franja d’Aragó, des del Moviment Franjolí per la Llengua, que recentment ha presentat un manifest amb motiu dels 40 anys de la Declaració de Mequinensa, destaquen que “una de les pors és que els pròxims mesos vaiguen contra l’ensenyament del català a les escueles i instituts”, i recorden que “ara mateix, el català és voluntari i s’impartixen poques hores”. Si hi ha alguna actuació en aquest àmbit, però, esperen “una resposta ciutadana i associativa similar a la del 2013”. La societat civil, doncs, està disposada a resistir l’amenaça ultra que assetja la llengua i la identitat des de totes bandes.

Les mesures del Partit Popular i Vox van més en la línia de guerra cultural que no pas de canvis sistèmics profunds
Zahia Guidoumom
POLITÒLOGA I SOCIÒLOGA
El PP i Vox volen amagar els seus negocis amb un foc pirotècnic bestial en contra de la viabilitat de la llengua i la cultura pròpies
Josep Escribano
EL TEMPIR
La immersió lingüística a les escoles de les Illes es feia d’una manera bastant moderada i venia de l’època de Gabriel Cañellas del PP
Pere Salas Vives
DOCTOR EN HISTÒRIA
Ara hi ha una agressivitat i una exhibició d’espanyolisme molt més descarades que en l’anterior etapa de govern del Partit Popular
Rafa Xambó
ESCRIPTOR I SOCIÒLEG
Estic convençut que la societat balear estarà a l’altura d’aquesta envestida històrica contra la llengua, la cultura i el país
Antoni Llabrés
PRESIDENT D’OBRA CULTURAL BALEAR
‘«No mos fareu catalans»’
El periodista Francesc Viadel (Algemesí, 1968) rastreja els orígens del blaverisme al País Valencià i en destaca la singularitat en la mesura que s’insereix en l’univers històric polític i cultural dels catalans i les seves tensions en el context espanyol i també perquè ha estat imitat a les Illes i a la Franja.
‘L’espanyolitza- ció de Mallorca’
L’historiador Pere Salas va rebre el premi Miquel dels Sants Oliver de l’Obra Cultural Balear per aquesta obra en què analitza com els mallorquins van adoptar, ja fos de manera voluntària o forçada, els codis de conducta de la identitat espanyola.
‘Allà d’allà’
Quim Gibert ofereix un calidoscopi costumista i variat de la vida a la Franja de Ponent, un espai geogràficament molt proper, però al mateix temps desconegut i sense cap cohesió, ni en clau de geografia física ni d’activitat econòmica.
‘País Valencià. Eixida d’emergència’
Ricard Chulià, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València, màster en anàlisi política per la Universitat Oberta de Catalunya i col·laborador d’El Punt Avui, ens proposa la millor manera de lluitar contra la frustració i la impotència d’una autonomia escanyada i contra la nova Espanya eterna que es mou al crit d’‘A por ellos’: la independència.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

guerra a ucraïna

Augmenten a dotze els morts en l’atac rus contra un hipermercat

barcelona
guerra a gaza

Camions amb ajuda humanitària comencen a entrar a la Franja pel pas de Kerem Shalom

barcelona
guerra a ucraïna

Rússia ataca un hipermercat a Khàrkiv quan era ple de gent

barcelona
política

L’ANC no se’n surt de triar nou president

barcelona

Les seus del PSC i Junts a Girona, vandalitzades

GIRONA
guerra a gaza

Israel ignora el Tribunal de l’ONU i intensifica l’ofensiva sobre Rafah

barcelona
guerra a europa

El cap de l’OTAN defensa els atacs d'Ucraïna contra territori rus

barcelona
política

Els socialistes avisen el poder judicial que haurà d’aplicar la llei d’amnistia

barcelona
política

El govern dels jutges difon una guia per aturar l’aplicació de la llei d’amnistia

barcelona