Política
Refer la llei d’enjudiciament
El ministre Bolaños i ERC i Junts entomen el repte de reformar la Lecrim tot i el boicot del CGPJ retenint 3 anys l’informe preceptiu
Nogueras promou l’eliminació de l’article 384 bis després que Llarena abusés de la polisèmia i retirés escons preventivament
La llei de 1882 és d’Alonso Martínez com a ministre quan regnava Alfons XII
“S. M. el Rey D. Alfonso (Q. D. G.), S. M. la Reina Doña María Cristina...” Aquest encapçalament, amb que Dios guarde entre parèntesis dedicat al rei vigent Alfons XII, pare del besavi de Felip VI, introdueix a la Gaceta de Madrid –precursora del BOE– la publicació de la llei d’enjudiciament criminal el 17 de setembre del 1882. Qui la firma és Manuel Alonso Martínez, ministre de Gràcia i de Justícia en el govern de Sagasta. Gairebé un segle i mig després, Alonso Martínez és recordat a Madrid per una plaça i una estació de metro de les línies 4, 5 i 10, però també per una Lecrim que continua en vigor en ple 2024 de la desjudicialització. Conscient de l’anacronisme jurídic, el ministre de la Presidència i Justícia, Félix Bolaños, ha inclòs la Lecrim entre les 198 lleis a refer en el pla normatiu per al 2024 i ERC i Junts entomen el repte d’implicar-se en la reforma com un pas més enllà dels indults (juny del 2021), de l’abolició del delicte de sedició al Codi Penal (en vigor des del gener del 2023) i de l’aprovació de la llei d’amnistia (a final de maig o principi de juny). “No podem estar jutjant delictes del segle XXI amb una norma processal del segle XIX. Ha arribat el moment de deixar enrere una norma del segle XIX i que les nostres normes processals en l’àmbit penal s’adaptin al segle XXI”, va avisar Bolaños.
Com succeeix amb l’amnistia, la iniciativa legislativa de reformar la Lecrim té un boicot actiu per part de la judicatura espanyola, que en aquest punt fa política amb la millor carta que qualsevol toga té a la mà: la gestió (dilatòria) dels temps. El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’òrgan de govern dels jutges, que ja fa 1.935 dies que va caducar per obra del PP, va rebre fa tres anys una sol·licitud d’elaborar un informe sobre la nova Lecrim per a la qual tenia un mes de temps, i després de tres anys els magistrats –amb majoria dels proposats pel PP– continuen sense emetre l’informe preceptiu sense el qual la reforma encara no pot ser aprovada i enviada al Congrés per a la seva tramitació. En aquest atzucac de filibusterisme judicial, Bolaños opta per situar el CGPJ davant el mirall de la seva politització a les ordres del PP tot recordant que en aquests tres anys sí que ha trobat temps per entreteniments fora d’agenda com ara opinar sobre la llei d’amnistia quan aquesta ni tan sols existia perquè no estava ni redactada. “Estem en una fase inicial amb la Lecrim. Hi ha un avantprojecte que es va sotmetre a consulta als òrgans que obligatòriament per llei n’han d’informar, i un d’ells és el CGPJ, que després de tres anys no ha emès encara el seu informe preceptiu, per al qual tenia un mes de temps, tot i que sobre lleis que fins i tot no existien ha emès informes amb molta agilitat”, va ironitzar Bolaños al final de l’últim Consell de Ministres com si confiés que un avergonyiment en públic dels magistrats sigui el cop de consciència que ho desencalli tot. Si algú no entenia per què l’amnistia va ser tramitada com a proposició de llei del grup del PSOE al Congrés per esquivar així el poder del CGPJ, la Lecrim n’és el recordatori.
Limitar els terminis d’instrucció
El que Bolaños no gosa avançar ara per ara és si la nova Lecrim limitarà els terminis d’instrucció, un punt que ell va oferir a Junts per aplanar l’acord de l’amnistia. “El text està en fase molt inicial. Quan tinguem l’opinió del CGPJ hem de treballar sobre la llei per saber l’abast de la reforma. I l’objectiu és clar: adaptar les normes d’enjudiciament criminal al segle XXI”, va respondre Bolaños sense descartar-ho. El 2015, Mariano Rajoy va aprofitar la majoria absoluta per reformar l’article 324 de la Lecrim i fixar-hi el límit de sis mesos susceptibles de pròrroga als 18 mesos però sense aportar-hi més recursos, així que l’oposició ho va batejar com a llei de punt final o llei Berlusconi perquè afavoria l’arxivament prematur de casos de corrupció del PP. Ja amb Pedro Sánchez governant en coalició amb Pablo Iglesias, el PSOE i Podem van fer seva una iniciativa de Jaume Alonso-Cuevillas i van delimitar en 12 mesos el temps màxim d’instrucció. Però el cas de Manuel García-Castellón, amb una investigació a l’Audiencia en què per l’infart d’un turista descobreix terrorisme quatre anys després dels fets, convenç la majoria de la investidura que tota cautela és poca.
Si García-Castellón encén l’alarma pels terminis, el jutge instructor del Suprem Pablo Llarena és qui encén l’alerta de Junts a l’hora d’impulsar l’abolició de l’article 384 bis de la Lecrim. En l’anterior legislatura, ja ho va fer del bracet de Josep Pagès amb una proposició de llei i ara la portaveu de Junts al Congrés, Míriam Nogueras, hi torna per derogar l’article després que Llarena abusés de la polisèmia per retirar escons preventivament a diputats electes sense condemna ni judici. El fet que n’hi hagués prou amb el processament i la presó provisional perquè Llarena interpretés que els “individus terroristes o rebels” del 384 bis podien ser els acusats per rebel·lió, quan no són sinònims i l’article era per a gihadistes, anima Junts a erradicar un abús que ha alterat el Parlament i el Congrés.
Si algú creu que es pot viure sota una Lecrim del segle XIX, Joaquim Bosch (Jutges per la Democràcia) ho il·lustra: “La llei vigent segueix parlant de serenos, alguaciles o escribanos de cámara.” Si el PSOE, ERC i Junts són capaços de refer una llei anterior a La Regenta, publicada per Clarín el 1884, el temps i les ferides electorals ho diran.
