Jornada (a) reflexió
Els experts constaten la contradicció de mantenir el dia de reflexió en uns temps en què la informació circula sense control per les xarxes
La mesura es va establir en les eleccions del 15 de juny del 1977 i va quedar recollida a la llei electoral
També hi ha en qüestió la prohibició de no publicar enquestes electorals la darrera setmana
El 16 d’abril del 1977, poc després d’un consell de ministres presidit per Adolfo Suárez, bona part dels mitjans de comunicació van rebre una nota de premsa del govern espanyol en què es donaven algunes pautes, poques, per a la celebració de les eleccions generals previstes per al 15 de juny següent. La nota deia, textualment, que “la campanya electoral finalitzarà el 14 de juny a les 12 de la matinada. Aquesta data, «jornada de reflexió», estarà lliure de tota acció electoral, igualment com tota la jornada de les eleccions”. Es tractava de les primeres eleccions democràtiques que se celebraven després de la mort del dictador, i també la primera vegada que es parlava, explícitament, d’una “jornada de reflexió”.
Ni en la nota de premsa ni en els llibres de memòries dels protagonistes trobem cap justificació d’aquella mesura. Alguns estudiosos han volgut veure en l’expressió, que apareixia entre cometes, una reminiscència de la religió catòlica. D’altres han justificat la implementació de la jornada com un intent de concedir una pausa per tal que l’elector pogués decidir el seu vot amb tranquil·litat, sense pressions de cap mena; una mesura que es vincula a l’escassa politització de la ciutadania després de 40 anys de dictadura i a la voluntat de garantir una aturada en l’activitat dels partits polítics i un clima de major tranquil·litat. Sigui com sigui, aquella “jornada de reflexió” s’ha anat mantenint elecció rere elecció com una norma perfectament assumida que també inclou els seus propis rituals. Aquell dia, els candidats es dediquen a relaxar-se fent fúting o passejant amb la família, els periodistes els persegueixen o comencen a preparar el material per a l’endemà, i els ciutadans indecisos es dediquen, en teoria, a reflexionar.
La jornada, doncs, s’ha convertit en un clàssic i s’ha anat definint allò que es podia fer i, sobretot, allò que no. L’article 53 de la llei orgànica del règim electoral general, la Loreg, que també regeix al nostre país, prohibeix expressament “difondre propaganda electoral ni fer qualsevol acte de campanya electoral” durant aquell dia. Tampoc permet fer-ho l’endemà, quan la ciutadania està convocada a les urnes. Aquells que incompleixin la norma s’arrisquen a penes de presó de tres mesos a un any i de multes de 6 a 24 mesos. La llei es va modificar el 2011, però en aquell moment els partits no van creure necessari canviar la regulació del dia de reflexió, i, de fet, el tema ni tan sols va generar debat. La prohibició afecta els partits polítics però també els mitjans de comunicació. Precisament l’any 2018 la Junta Electoral Central va imposar una multa al director del diari ABC per haver publicat una entrevista a Inés Arrimadas la jornada de reflexió. El cas va arribar al Suprem i al Constitucional, que van avalar la decisió de la JEC a partir de l’argument que “mitjançant la publicació de l’entrevista es va voler influir a favor de l’entrevistada en les eleccions que se celebraven l’endemà”. A més a més de l’entrevista, la portada del diari semblava un cartell electoral, amb una imatge a tota pàgina de la cap de llista de Ciutadans.
Si girem els ulls enrere, no es troben limitacions semblants. De fet, durant el període de la primera Restauració borbònica (entre el 1875 i el 1923) o el de la Segona República (entre el 1931 i el 1936) hi ha poca regulació de les campanyes electorals. Les lleis o les normatives fixaven molt poques limitacions, ni sobre el finançament de les candidatures ni sobre allò que es podia fer o no. De fet, ni tan sols existia una campanya electoral definida com a tal. Una de les poques limitacions que trobem durant el període republicà es refereix a la prohibició de retransmetre els mítings a través de la ràdio o de fer actes públics el dia abans de la jornada electoral; una mesura, tot sigui dit, que no estava avalada per cap llei ni cap desig d’afavorir la “reflexió” dels votants, sinó per motivacions d’ordre públic.
A la resta del món hi ha un munt de països que tenen un instrument semblant, si bé amb noms i durades diferents. En alguns llocs, com ara l’Argentina i Egipte, el silenci dura dos dies, mentre que en altres s’allarga fins a tres, com ara a Indonèsia o a la República Txeca. A banda de la prohibició de mantenir la propaganda electoral i de demanar el vot, en alguns països s’hi han afegit altres limitacions, com per exemple la venda d’alcohol o la celebració d’espectacles; unes limitacions que, segons sembla, estan vinculades al paper que havien tingut ambdós recursos per evitar que la gent anés a votar. En alguns països, la “veda electoral” ni tan sols està regulada i només es tracta d’un pacte tàcit entres les diverses forces polítiques. També hi ha llocs, però, en què aquesta limitació no existeix o s’ha portat als tribunals. Jordi Muñoz, que és el director del Centre d’Estudis d’Opinió, recorda que en alguns països “hi ha hagut diverses sentències que o bé ho prohibeixen directament o bé restringien molt les limitacions de no publicar enquestes durant la darrera setmana o de no fer campanya el dia abans; bàsicament, perquè entenen que són limitacions que entren en conflicte amb la llibertat d’expressió”. En llocs com ara el Regne Unit i els Estats Units, de llarga tradició democràtica, resultaria inconcebible que s’impedís demanar el vot fins i tot el mateix dia de les eleccions.
Sense gaire sentit
En el cas de l’Estat espanyol, no hi ha massa debat. Però fa anys que alguns experts reclamen que se suprimeixi la jornada de reflexió o, com a mínim, que es replantegi de dalt a baix. Un dels principals arguments d’aquells que voldrien eliminar-la és que la limitació es va establir en un moment molt particular, quan se sortia d’un període de quaranta anys de dictadura i es volia protegir al màxim els electors per pair el bombardeig de propaganda. Els detractors també argumenten que no té gaire sentit mantenir -la en un moment com l’actual, en què bona part de la propaganda electoral (i de qualsevol altre tipus) es difon a través del món virtual, difícilment controlable. D’altra banda, la majoria de les enquestes posen de manifest un percentatge creixent d’indecisos, de persones que decideixen el seu vot en el darrer moment, fins i tot al mateix col·legi electoral.
Oriol Bartomeus, que és doctor en ciència política per la Universitat Autònoma de Barcelona, reconeix que és una mesura que s’està posant en qüestió arreu del món i que els canvis tecnològics fan veure a molta gent que aquesta norma està desfasada. Tot i això, es declara “molt partidari” de mantenir-la, encara més en el moment actual, amb “el bombardeig de les xarxes socials” i la multiplicació dels instruments per arribar a l’electorat: “Crec que és més necessari que mai que com a mínim el dia abans ens deixin en pau. O sigui, que es parin màquines i deixin temps per a la reflexió.” I hi afegeix: “El que critico de la jornada de reflexió no és que hi sigui, sinó que no es respecti. Veus els candidats fent fúting o anant a comprar amb la família, que no deixa de ser propaganda, informació electoral.” Bartomeus, si de cas, es mostraria partidari d’implementar mesures per garantir que es preservés el sentit de la jornada: “Multaria els mitjans que donen informació dels partits o dels candidats durant la jornada de reflexió.” Ara bé, com es garanteix això en el cas del món virtual i de les xarxes socials? Per fer-ho, Bartomeus planteja una mesura contundent: “S’hauria de fer caure internet per un dia.” I hi afegeix que “seria una mesura de salut pública que tots plegats agrairíem”. Bartomeus, que fa sis anys va publicar un llibre sobre la transformació del comportament electoral a Catalunya, argumenta que l’escenari de descontrol virtual beneficia sobretot les opcions d’extrema dreta: “Quan el món és una jungla, la gent es mou per odi, per por, per ràbia, i no pas per racionalitat.”
Per la seva banda, Jordi Muñoz reconeix: “Ningú troba a faltar un dia més de campanya, ni els membres de les candidatures ni els periodistes que els segueixen, ni tampoc els ciutadans.” Reconeix que l’existència d’un dia de reflexió no té “gaire sentit”, però tampoc creu que sigui un aspecte especialment problemàtic: “No em sembla gaire preocupant que hi sigui, tampoc és superútil. No em preocupa que ens puguem trobar en la paradoxa que cada vegada es compleixi menys, perquè és impossible controlar tot allò que circula per les xarxes, ni em preocupa que es mantingui com una mena de relíquia del passat. Tampoc està malament que desparem campanya i que tots plegats descansem just abans d’anar a votar.”
El manteniment de la “jornada de reflexió” es produeix en uns moments en què el pes de l’elector indecís, el que decideix el seu vot en el darrer moment, és cada vegada més gran. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre les eleccions al Parlament publicada fa pocs dies fixava que hi havia un 35% de persones que encara no sabien quin partit votarien demà. En tot cas, Jordi Muñoz considera que l’existència d’aquest percentatge tan elevat d’electors indecisos és “bastant independent de la jornada de reflexió, perquè al final l’exposició als missatges electorals dels partits segueix fins al darrer instant”.
