AfD, aixopluc d’escorrialles ultres

Què fa Alter­na­tiva per a Ale­ma­nya (AfD) més peri­llosa que altres par­tits ultres euro­peus? La res­posta imme­di­ata seria el radi­ca­lisme i els cor­rents interns lli­gats al neo­na­zisme. Això l’aparta d’ultra­na­ci­o­na­lis­tes amb res­pon­sa­bi­li­tat de govern, com ara el Fidesz de l’hon­garès Vik­tor Orbán. També dels qui aspi­ren a una nor­ma­lit­zació que els per­meti esca­lar al poder, com el Ras­sem­ble­ment Nati­o­nal de la fran­cesa Marine Le Pen. Per damunt de tot, hi ha raons històriques, com la iden­ti­fi­cació del neo­na­zisme ale­many amb un Ter­cer Reich que va arros­se­gar el món a la Segona Guerra Mun­dial i va assas­si­nar sis mili­ons de jueus, en un pla d’exter­mini sis­temàtic sense pre­ce­dents.

El cas és que AfD, que fins ara ha estat sota un cordó sani­tari estricte entre el par­la­men­ta­risme ale­many, és objecte també d’aïlla­ment per part del radi­ca­lisme dretà euro­peu. Els seus esforços per apa­ren­tar nor­ma­li­tat no han pros­pe­rat. Als dos líders de la pre­sidència bicèfala, Alice Wei­del i Tino Chru­pa­lla, se’ls veu el llautó, mal­grat el to mode­rat o fins i tot rao­na­ble amb què es pre­sen­ten en entre­vis­tes als mit­jans de referència.

En el cas de Wei­del, fins i tot sorprèn que una dona com ella –que viu ober­ta­ment la seva homo­se­xu­a­li­tat i forma pare­lla amb una dona d’ori­gen asiàtic amb la qual puja dues cri­a­tu­res– lideri un par­tit que, a més de xenòfob, té entre els seus prin­ci­pis pro­gramàtics el model de família tra­di­ci­o­nal, for­mada per home i dona. Qui repassi una mica el seu pro­grama tro­barà apar­tats con­tra la “invasió des­con­tro­lada d’immi­grants”. I qui vagi a un dels seus mítings a l’est, pot escol­tar pro­cla­mes nazis entre indi­vi­dus que fan la salu­tació hit­le­ri­ana.

AfD ha acon­se­guit arre­ple­gar un seguit de par­tits mar­gi­nals per poder inte­grar un grup par­la­men­tari al Par­la­ment Euro­peu. Ho neces­si­tava després d’haver aca­bat expul­sada d’Iden­ti­tat i Democràcia (ID) en la legis­la­tura ante­rior i d’estar exclosa des de sem­pre dels Con­ser­va­dors i Refor­mis­tes Euro­peus (ECR) de la ita­li­ana Gior­gia Meloni. Orbán no els ha vol­gut en el seu nou grup dels Patri­o­tes per Europa, en el qual sí que tindrà Le Pen.

Wei­del, després de bus­car i regi­rar, ha com­ple­tat una cons­tel·lació en què AfD és el màxim con­tri­bu­ent –amb catorze escons– i la resta són més aviat escor­ri­a­lles o for­ma­ci­ons molt mar­gi­nals. En el grup dels par­tits amb una pro­jecció poten­cial dins la nova Europa de les Naci­ons Sobi­ra­nes, hi ha el polonès Con­fe­de­ració, més radi­ca­lit­zat que els ultra­con­ser­va­dors de Llei i Justícia (PiS), el par­tit que va gover­nar a Varsòvia fins al relleu al poder a favor del libe­ral Donald Tusk. Con­fe­de­ració és un calaix de sas­tre en què hi ha des de naci­o­na­lis­tes o pro­rus­sos i tra­di­ci­o­na­lis­tes polo­ne­sos fins a joves neo­li­be­rals que tro­ben massa “enve­llit” el PiS. És una força emer­gent que no fa fàstics a AfD perquè l’esta­tus de grup par­la­men­tari els dona més pro­jecció i finançament que que­dar al núvol dels no ads­crits a cap grup.

Les bran­ques ultra­dre­ta­nes euro­pees s’han dis­per­sat. En lloc d’unir-se amb l’empenta que els han donat les elec­ci­ons al Par­la­ment Euro­peu, sem­blen optar per con­cen­trar-se en els que, dis­fres­sats de mode­ració, poden atreure nou elec­to­rat.

AfD va vore­jar el 16% dels vots en les euro­pees i va esca­lar a segona força tot i els suc­ces­sius escàndols per blan­queig del nazisme i sos­pi­tes d’espi­o­natge al ser­vei de la Xina o sub­missió a Rússia. Al setem­bre pro­ba­ble­ment esde­vindrà pri­mera força en els comi­cis regi­o­nals de l’est, on domina el cor­rent més radi­cal del par­tit, lide­rat per Björn Höcke.

Però l’èxit elec­to­ral no l’ha reha­bi­li­tat ni tan sols als ulls de Marine Le Pen. AfD té al damunt un pes que par­tits sem­blants euro­peus no han de supor­tar. No es tracta només de la mons­tru­o­si­tat del nazisme, sinó de com Ale­ma­nya ha tre­ba­llat la seva memòria històrica i de com la justícia per­se­gueix el nega­ci­o­nisme, l’ús de símbols hit­le­ri­ans i la inci­tació a la violència neo­nazi.

AfD està sota obser­vació dels ser­veis secrets d’Inte­rior per “sos­pi­tes” d’extre­misme, un qua­li­fi­ca­tiu que puja un graó més, fins a la cate­go­ria de “radi­ca­lisme extre­mista”, per a les Joven­tuts del par­tit. Per poder acu­mu­lar expe­di­ents nega­tius cal, però, incórrer en actes tipi­fi­cats com a delicte: mos­trar el braç en alt a la manera hit­le­ri­ana o dur un tatu­atge de la creu gam­mada. Són delicte, amb penes de presó de fins a cinc anys –en cas de nega­ci­o­nisme de l’Holo­caust, con­si­de­rat greu–. Höcke, prin­ci­pal estre­lla de la branca més radi­cal d’AfD, és un vell cone­gut de la justícia per denúncies rela­ci­o­na­des amb el neo­na­zisme. Els últims mesos ha anat de procés en procés per haver “ani­mat” els mítings amb con­sig­nes nazis. Els judi­cis no han com­por­tat penes de presó, sinó san­ci­ons econòmiques. Pot­ser a l’elec­to­rat més radi­cal això no l’espanta, però la suc­cessió de xocs amb la justícia de mem­bres d’AfD pot ali­men­tar un plec sufi­ci­ent per dema­nar-ne la pro­hi­bició al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal.

Només hi ha dos casos en la història de la República Fede­ral d’Ale­ma­nya de pro­hi­bició d’un par­tit a escala naci­o­nal, als anys cin­quanta. Van cor­res­pon­dre, d’una banda, a un “hereu” del naci­o­nal­so­ci­a­lisme hit­lerià i, de l’altra, a un del comu­nisme con­si­de­rat satèl·lit de Mos­cou. Els pro­ces­sos d’il·lega­lit­zació són llargs, com­ple­xos i política­ment arris­cats. Si fra­cas­sen, poden fins i tot revi­ta­lit­zar el par­tit impli­cat, sobre­tot si està en una fase emer­gent, com AfD, que sol jugar la carta del vic­ti­misme.