La reconquesta fallida d’Espanya

Finals d’estiu i prin­ci­pis de tar­dor del 1944. Els mili­tants comu­nis­tes espa­nyols tenen un paper molt des­ta­cat en l’alli­be­ra­ment de França, fins a divuit depar­ta­ments fran­ce­sos són alli­be­rats amb la par­ti­ci­pació cab­dal de guer­ri­llers comu­nis­tes. Un munt de ciu­tats de l’hexàgon, entre elles Tolosa de Llen­gua­doc, Bor­deus o París, són res­ca­ta­des per repu­bli­cans. En aquest clima d’eufòria, si havien pogut vèncer els nazis, ¿per què no inten­tar der­ro­car també el règim de Franco? Els càlculs deles for­ces anti­fran­quis­tes a l’exili encapçala­des pel PCE i el PSUC van pro­moure la temp­ta­tiva armada més ambi­ci­osa con­tra la dic­ta­dura l’octu­bre del 1944 en l’ano­me­nada Ope­ració Recon­questa d’Espa­nya, un intent fra­cas­sat que va mobi­lit­zar entre 8.000 i 10.000 maquis als Piri­neus.

Es trac­tava de des­pis­tar el règim amb incur­si­ons per dife­rents valls men­tre les uni­tats guer­ri­lle­res esta­bler­tes al sud de França ocu­pa­ven la Vall d’Aran, on havia d’ins­tal·lar-se el govern de la República i des d’allà fer caure el règim. Amb la col·labo­ració de la població ara­nesa, es volia forçar la inter­venció de les potències ali­a­des en el con­text de la immi­nent der­rota del fei­xisme a Europa. “Tot això va ser un fracàs, la població espa­nyola no estava per donar suport a una invasió armada, i menys la Vall d’Aran, que és un ter­ri­tori molt par­ti­cu­lar. La població no es va aixe­car con­tra el fran­quisme perquè prou feina tenia a sobre­viure. La post­guerra havia estat molt dura, sobre­tot al Pallars Sobirà”, explica l’his­to­ri­a­dor i cap de Con­tin­guts i Pro­jec­tes del Memo­rial Democràtic Josep Cal­vet. Junt amb Ignasi Ros han comis­sa­riat l’expo­sició Octu­bre 1944. Els maquis a l’Aran i al Pallars, amb la col·labo­ració de l’Ami­cal d’Antics Guer­ri­llers. La mos­tra, inau­gu­rada en el marc del fes­ti­val Dansàneu, es pot visi­tar fins al dia 31 a La Matussière d’Alós, al muni­cipi de l’Alt Àneu, i poste­ri­or­ment viat­jarà a la Vall d’Aran per la com­me­mo­ració, a l’octu­bre, dels 80 anys d’aquells fets.

Alguns lli­bres, pocs, d’història, d’Edu­ard Pons Pra­des, Daniel Arasa o Fer­ran Sánchez Agustí, abor­den l’acció guer­ri­llera més emblemàtica que ha que­dat en la memòria col·lec­tiva com l’intent armat més potent con­tra el règim, “però de difusió al gran públic no se n’ha fet gaire i el que hi ha publi­cat és molt antic, dels anys vui­tanta i noranta”, observa Cal­vet. En aquest sen­tit, l’expo­sició fa una apor­tació inno­va­dora: les entre­vis­tes a diver­sos sol­dats de lleva de l’exèrcit espa­nyol que va poder fer Ignasi Ros fa una quin­zena d’anys i que no havien vist mai la llum. Es tracta de tes­ti­mo­nis, avui ja des­a­pa­re­guts, dels qui van com­ba­tre con­tra els maquis, que reflec­tei­xen què i com ho van viure. “No eren gens poli­tit­zats, eren allà perquè esta­ven fent el ser­vei mili­tar i els van enviar a la Vall d’Aran a repri­mir els maquis. Fins ara no s’havia trac­tat aquest punt de vista”, des­taca el comis­sari. “No estem entre­vis­tant un tinent de l’exèrcit fran­quista sinó un sol­dat ras amb les seves idees; és una visió molt dife­rent de l’habi­tual i faci­lita una con­tex­tu­a­lit­zació més acu­rada”, recalca Cal­vet.

La mos­tra és l’avant­sala de la com­me­mo­ració que tindrà lloc a l’octu­bre a l’Aran, que inclourà unes jor­na­des científiques sobre els fets, amb la pro­jecció d’algu­nes de les entre­vis­tes i ponències d’his­to­ri­a­dors que poste­ri­or­ment s’edi­ta­ran. Aquest pri­mer tas­tet es va avançar al Dansàneu, un fes­ti­val que dona valor a la riquesa patri­mo­nial i natu­ral dels Piri­neus i que enguany se cen­trava en la memòria democràtica i col·lec­tiva del ter­ri­tori. Jus­ta­ment, al cemen­tiri d’Alós es van enter­rar maquis que van par­ti­ci­par en l’ope­ració del 1944. A més, qua­ranta anys després, el 16 de setem­bre del 1984, va tenir lloc en aquest cemen­tiri el pri­mer home­natge als guer­ri­llers anti­fran­quis­tes rea­lit­zat a Cata­lu­nya, que va reu­nir unes 250 per­so­nes, entre elles maquis pro­ta­go­nis­tes de l’ope­ració, que van home­nat­jar els cai­guts a les valls d’Àneu. Hi va ser pre­sent el mili­tar, polític i guer­ri­ller anti­fran­quista Vicente López Tovar, que va venir de Tolosa de Llen­gua­doc.

Amb motiu d’aquell acte, en què es va col·locar una làpida a la tomba dels maquis morts al poble durant els com­bats, s’ha inau­gu­rat ara al cemen­tiri una senya­lit­zació de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memo­rial Democràtic que fa referència als fets ocor­re­guts a Alós l’octu­bre del 1944. A la làpida, que deia “Los anti­guos guer­ri­lle­ros FFI a sus cama­ra­das muer­tos en com­bate por la liber­tad. Octu­bre 1944”, hi figu­ra­ven tres noms: Manuel Nieto, Manuel Guer­rero i Jose Isus.

Els Piri­neus van tenir un paper molt des­ta­cat durant l’exili i per l’arri­bada de refu­gi­ats de la Segona Guerra Mun­dial. L’ope­ració dels maquis va ser molt més com­plexa que la sim­ple entrada a la Vall d’Aran, perquè hi va haver bri­ga­des que van bai­xar coor­di­na­da­ment per Navarra, Osca, el Pallars Sobirà, la Cer­da­nya... L’entrada des de França per Les va ser rela­ti­va­ment fàcil fins que es va com­pli­car camí de Vie­lla, a es Bòrdes. També a Salardú. Els maquis no van poder ocu­par la capi­tal ara­nesa. “El govern espa­nyol era molt cons­ci­ent que en un moment o altre es pro­dui­ria aquesta temp­ta­tiva i hi va con­cen­trar molts efec­tius —con­ti­nua Cal­vet—. L’única via d’accés en aquell moment a la vall, que era el port de la Bonai­gua, no va poder ser con­que­rida. Van veure que era suïcida con­ti­nuar cap al sud i van orde­nar la reti­rada cap a França.” Tam­poc no hi va haver suport inter­na­ci­o­nal. I Franco va morir al llit.