La vaga general

Tots els presidents del govern espanyol han tingut la seva vaga general. “Un president sense una vaga no és ningú”, va sentenciar Santiago Carrillo. A González, la del 14-D del 1988 li va significar guanyar les eleccions generals per majoria absoluta sis mesos més tard. Però aquell dia ho va passar malament. Va patir en primera persona el trencament del PSOE amb la UGT. Vint-i-dos anys després, reconeix que li va tallar la respiració.

Vaig viure l'inici a Madrid, dins l'edifici de Prado del Rey. Tothom sabia que passaria quelcom. Ningú deia res. A les dotze de la nit del 14-D, la ràdio va quedar muda i la televisió en negre. Va ser l'inici. Més de set milions de treballadors que dubtaven van anar a la vaga en contra de la política econòmica del govern socialista.

N'hi ha hagut d'altres, abans i després. Aznar també va tenir la seva vaga general –juny de 2002–, en contra de la llei de l'ocupació. A les vuit del matí, el portaveu dels populars, Pío Cabanillas, es passejava pel Congrés amb els diaris sota el braç per demostrar que no passava res. Sí que va passar. Aznar es va carregar el ministre de Treball (va canviar Juan Carlos Aparicio per Eduardo Zaplana).

Llavors, com ara. Hi ha ciutadans que no arribaven i no arriben a fi de mes. L'atur estava i està desbordat. Hi havia i hi ha malestar laboral... La vaga és fruit del fracàs sindical i del govern. Es fa quan no hi ha res més a fer.

Com reaccionarà demà el govern espanyol? Després de les seves vagues, González va refer el diàleg amb els sindicats, Aznar va retirar el decretazo. I Zapatero, què farà? No pot aturar la reforma laboral si vol crear ocupació. Demà, obrirà el paraigua tot esperant que pari de ploure.