L'home que s'exhibeix

En realitat, dedicar tot aquest espai a parlar d'Albert Rivera (ho he de fer perquè en dedico un de similar a tots els candidats d'interès a les properes eleccions) és una pèrdua de temps. És llençar espai. Valdria més que els parlés del temps que fa i de l'entrada de l'hivern. Perquè Rivera, aquest espai, no se'l mereix. Aquest noi que s'exhibeix despullant-se en els cartells ocupa quotes de pantalla en aquestes eleccions a tots els mitjans perquè fa quatre anys va entrar al Parlament i ara tothom el tracta com un candidat més. I ell n'està encantat. Perquè si alguna cosa ha après aquests quatre anys al Parlament és treure rendiment de la seva presència als mitjans, ni que en parlin malament. Aquest espai, ja els ho asseguro, li agradarà. Tot i que els expliqui que la seva candidatura és una anomalia, perquè Rivera hauria de ser del PP. Parla molt bé –i aquesta n'és segurament la principal qualitat–, però per bé que ho faci, quan parla de les relacions entre Catalunya i Espanya, de la discriminació del castellà a Catalunya o de l'Estatut, se'm posa la pell de gallina. I això també em passa amb el PP. Per això no entenc perquè Rivera no se n'hi fa, perquè en el fons és el que ell voldria ser quan sigui gran: dirigent d'un partit gran i espanyol. Si es llegeixen l'ideari que van aprovar en el moment de crear C's ho deixen ben clar: Ciutadans naixien “para hacer frente al ahogo que para el conjunto de la sociedad catalana suponen las políticas nacionalistas identitarias”. El “conjunto de la sociedad catalana” que està d'acord amb ells, sortosament, només els va donar tres tristos diputats que es van acabar barallant entre ells. I feina tindran a reeditar-los. Esperem-ho.