Mig segle fent sonar el flabiol al Retiro

Molts dels catalans que el primer i el tercer diumenge de cada mes es reuneixen al parc del Retiro per ballar sardanes ja fa anys que estan empadronats a Madrid. Les eleccions del 28-N les segueixen “d'aquella manera; des de la distància és complicat”, afirma María Dolors Olivas, força més preocupada pel cel encapotat que pot obligar a desfer la trobada sense haver format la primera rotllana. “Segueixo més el Barça que la política”, insistia. María Dolors va sortir de Girona fa cinquanta anys i es va instal·lar a Madrid, on només parlava castellà. “Però la néta, que viu Alacant, parla millor català que jo”, exclama orgullosa.

Marisol Herráiz segueix cada nit les notícies per TV3. És de Lleida, i després de quaranta anys a la capital de l'Estat s'ha tornat a empadronar a la seva terra, però no anirà a les urnes: “No aconsegueixo votar perquè no coincideix que sigui allà el dia d'eleccions”. És incapaç de fer un pronòstic del que passarà: “Vés a saber. Cadascú diu la seva”. El seu company, Alberto Merino, seu al banc i observa els balladors. “Sóc només simpatitzant de les sardanes”, declara. Amb el Barça no és tan neutral perquè tot i ser soci honorari del Madrid exclama que els de Guardiola fan un joc “més maco” i que prefereix Messi a Ronaldo. “Què passarà dilluns? Doncs, crec que el Madrid patirà”, vaticina.

El futbol, però sobretot la sardana i l'enyor de Catalunya, uneixen molt més els habituals del Retiro que la política. Albert Masquef és a Madrid des de l'any 70. Ell sí segueix la campanya, però tampoc ja no vota a Reus, la seva ciutat. És el mestre de cerimònies de les trobades sardanistes, juntament amb la seva dona. Pertany al Cercle Català de Madrid, que des dels anys cinquanta organitza sardanes a la capital de l'Estat i, des de la dècada dels seixanta es fan de manera periòdica a la plaça de la Sardana del Retiro, on hi ha una font commemorativa.

En una d'aquestes reunions va conèixer la seva dona, María José Quijano, una madrilenya que, per una casualitat, fa quaranta anys els pares la van portar a aprendre a ballar sardanes i avui és la principal promotora i difusora a Madrid i a Saragossa. “Albert era el cap de colla” quan van començar a sortir, confessa, i ara és el seu fill el director de l'esbart dansaire de Madrid. María José ha rebut el Premi Sardana 2009.

Diumenge passat al parc feia fred i amenaçava pluja. Però això no va dissuadir Belén, una altra madrilenya amant “dels balls col·lectius” i que feia anys que volia aprendre la sardana. “Una amiga meva, fent esport pel Retiro, va escoltar la música i em va avisar. Ho vaig mirar a internet i vaig trobar el lloc de la cita”, relata. I amb dues sessions ja es defensa força bé. No és l'única espontània, sovint s'apropen madrilenys encuriosits i ho acaben provant. També les noves tecnologies van facilitar que Damià, un tarragoní de 21 anys i estudiant de química ambiental, s'apropés diumenge per primer cop a l'esplanada del Retiro. Ell és l'únic de la colla que votarà el 28-N, “però per correu”, afegia.