Política

La sobirania del poble català per decidir, a judici

Tres anys després de la reta­llada de l'Esta­tut, el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal va irrom­pre en la política cata­lana. El retorn del TC va arri­bar de bra­cet amb la bel·ligerància de Mari­ano Rajoy con­tra l'històric pro­nun­ci­a­ment del 23 de gener del Par­la­ment. “El poble de Cata­lu­nya té, per raons de legi­ti­mi­tat democràtica, caràcter de sub­jecte polític i jurídic sobirà.” Així resa el pri­mer prin­cipi de la Decla­ració de Sobi­ra­nia apro­vada amb el suport de CiU, ERC, i ICV-EUiA i el “sí crític” de la CUP. N'hi ha més: legi­ti­mi­tat democràtica, trans­parència, diàleg, cohesió social, euro­pe­isme, lega­li­tat, paper prin­ci­pal del Par­la­ment, par­ti­ci­pació.

Aquell dia el PSC va pas­sar a engrei­xar el bloc uni­o­nista, al cos­tat del PP i Ciu­ta­dans. La decisió de Pere Navarro, un no que decan­tava el par­tit cap al PSOE i sim­bo­lit­zava l'aban­do­na­ment d'un pro­jecte propi, va apro­fun­dir encara més la crisi ideològica del par­tit: cinc dipu­tats del sec­tor cata­la­nista se'n van des­mar­car. Aquell dia, CiU també es va lle­var amb la res­saca d'un ter­ra­bas­tall intern per la decla­ració del Con­sell de Bar­ce­lona de CDC con­tra la tebior de Josep Antoni Duran i Lleida amb l'estat propi. La direcció con­ver­gent se'n des­mar­ca­ria dies després. El procés tensa els par­tits.

La decla­ració del Par­la­ment va supo­sar la inau­gu­ració del procés. Era la pri­mera apli­cació dels com­pro­mi­sos subs­crits per CiU i ERC en el pacte de gover­na­bi­li­tat. Rajoy, que ini­ci­al­ment havia optat per res­tar-hi importància, va deci­dir després con­tra­a­ta­car amb duresa. Pot­ser tallant-la de soca-rel atu­ra­ria l'ano­me­nada tran­sició naci­o­nal de Mas. Va deci­dir pre­sen­tar-hi un recurs al TC amb l'espe­rança de tom­bar després tot el que se'n derivés, començant pel Con­sell Asses­sor per a la Tran­sició Naci­o­nal.

El pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat havia aler­tat que si Madrid mate­ri­a­lit­zava l'amenaça, ho inter­pre­ta­ria com un signe que La Mon­cloa havia deci­dit “tallar la via del diàleg”. Mal­grat tot, a instàncies del PSC, uns dies després el Par­la­ment va apro­var una reso­lució en què s'ins­tava l'exe­cu­tiu català a pac­tar la con­sulta amb l'espa­nyol. Para­do­xes de la política. El TC va dema­nar ales­ho­res a la cam­bra cata­lana si aquell text pre­va­lia sobre la decla­ració de la discòrdia. La res­posta: tots dos són vigents i com­ple­men­ta­ris.

L'advo­cat de l'estat sos­te­nia, en el recurs con­tra la decla­ració, que era un acte de “poder cons­ti­tu­ent” que des­a­fi­ava la carta magna. El Par­la­ment va argu­men­tar que tan sols ini­ci­ava un procés polític “obert i inde­fi­nit”. Va ser inútil: el TC, en accep­tar a tràmit la impug­nació, en va decre­tar la sus­pensió que havia dema­nat La Mon­cloa, apro­fi­tant el seu pri­vi­legi pro­ces­sal. Un nou TC amb majo­ria con­ser­va­dora va deci­dir al juliol man­te­nir-lo en stand-by pel seu “gran relleu ins­ti­tu­ci­o­nal”. Ara bé, ¿es pot atu­rar l'exer­cici de la sobi­ra­nia d'un poble? Pel govern i els par­tits defen­sors de la con­sulta, el procés con­ti­nua.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.