El factor català

Tres-cents anys després, Cata­lu­nya torna a picar a la porta del món. Con­tra tot pronòstic, el resul­tat des­astrós d'aque­lla guerra mun­dial, sumat als tres segles poste­ri­ors de pressió i repressió, més vio­lenta o més per­su­a­siva, no han acon­se­guit posar fi al que és, pro­ba­ble­ment, el poble més obs­ti­nat del món: nosal­tres. Des d'ahir, el cas dels cata­lans ha entrat en l'agenda de la geo­política inter­na­ci­o­nal com un actor des­ta­cat que pot con­ver­tir-se en una veu legítima i qua­li­fi­cada. A Europa, ara, cal tenir en compte el fac­tor català.

I això ho ha acon­se­guit el poble català, sense ajuda de ningú. És la gent la que s'ha gua­nyat el dret a ser escol­tada, sovint davant la incom­prensió de les pròpies for­ces polítiques i, gai­rebé sem­pre, havent-se d'afir­mar davant les elits del propi país. El fet és que els cata­lans, històrica­ment, hem tin­gut poca cosa més que el car­rer per defen­sar la nos­tra iden­ti­tat, però ahir, com només ha pas­sat en comp­ta­des oca­si­ons, es va mate­ri­a­lit­zar l'enllaç democràtic que con­necta els líders dels par­tits cata­la­nis­tes amb la base social que els ha legi­ti­mat a les urnes.

El viatge ja no té retorn, així que les reac­ci­ons d'ahir dibui­xen una con­fron­tació, duríssima, entre els polítics espa­nyols o espa­nyo­lis­tes, que nega­ran l'existència política del poble català, i els hereus del cata­la­nisme històric, que tenen l'encàrrec, jus­ta­ment, de fer res­pec­tar la volun­tat de ser i deci­dir dels cata­lans.

Ara la res­pon­sa­bi­li­tat, en gran part, ha retor­nat als que van ini­ciar el procés, que són els cen­te­nars de milers de ciu­ta­dans que han impul­sat el pas enda­vant dels par­tits cata­la­nis­tes. Així que ens cor­res­pon als cata­lans d'avui el repte d'estar a l'altura dels que no han pogut veure aquest gest de dig­ni­tat i, sobre­tot, recau sobre nosal­tres la res­pon­sa­bi­li­tat que les gene­ra­ci­ons futu­res puguin recloure l'opressió i la negació dins les pàgines dels lli­bres d'història.