Sense retorn

Història. Tot i que les parau­les les gas­tem massa, l'acord asso­lit entre el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i els par­tits que donen suport a la con­sulta és històric. Però no és històric perquè s'hagi fixat una data per a un referèndum –que també–, sinó perquè ahir es va fer un autèntic tren­ca­ment amb la tra­dició del cata­la­nisme polític, almenys dels últims 150 anys. Pot­ser la con­sulta no es podrà fer –s'ha de veure–, però la gran vir­tut de l'acord és que el cata­la­nisme polític, el motor de trans­for­mació del país, deixa ofi­ci­al­ment de ser auto­no­mista –amb les seves excep­ci­ons– i passa a ser esta­tista. El cata­la­nisme vol un estat. Cata­lu­nya vol un estat. I aquest és l'autèntic camí sense retorn. I es tri­garà més o menys, però aquest és el final del camí. Després, uns vol­dran aquest estat dins d'Espa­nya. Uns altres el vol­dran inde­pen­dent. La majo­ria, dins d'Europa. I una mino­ria, fora. Però la força és que una gran majo­ria del Par­la­ment i, com ja s'ha demos­trat a les urnes, dels ciu­ta­dans volen els ins­tru­ments d'un estat. Aquest és el nou cen­tre polític. I els que se n'exclo­uen per volun­tat pròpia que­den des­plaçats en l'eix. El mínim comú deno­mi­na­dor és un estat. Que pot ser deno­mi­na­dor comú major si, democràtica­ment, s'opta per la inde­pendència. Quan Artur Mas va dir que volia una pre­gunta clara i inclu­siva, aquests dos ter­mes sem­bla­ven con­tra­dic­to­ris. Sem­blava que ERC es posava la soga al coll en exi­gir una pre­gunta sobre la inde­pendència. Podia ser una pre­gunta inclu­siva i que acon­tentés ERC i Unió? Doncs sí. I no només aquests dos. La pre­gunta plan­te­jada té la vir­tut de no excloure ningú. Ni els que volen que les coses que­din com estan. Ni els que volen la ter­cera via –entesa com la de no tren­car tots els lli­gams amb Espa­nya, però liqui­dar l'statu quo actual–. Ni els que volen la inde­pendència. Això és la política. I l'han sabut fer.