Política

De com el rebuig de la realitat produeix problemes greus

El rebuig radical al caràcter propi de Catalunya ha provocat una situació molt conflictiva

Últi­ma­ment aquest but­lletí ha publi­cat alguns edi­to­ri­als amb un cert nexe de con­tinuïtat. Pot­ser no gaire apa­rent, però real.

Per exem­ple, el titu­lat “La inca­pa­ci­tat” d'Espa­nya per a solu­ci­o­nar el que en diuen el dete­ri­oro ins­ti­tu­ci­o­nal a Espa­nya.

El següent va ser “Del neces­sari bon ús de la soli­da­ri­tat”. Soli­da­ri­tat que s'havia d'apli­car, entre altres coses, al ter­reny social. Sobre­tot amb la ins­tau­ració durant els dar­rers trenta-cinc anys de l'estat del benes­tar, que es pot dir que en con­junt ha estat un èxit. A millo­rar, però un èxit. I també pel que fa als dese­qui­li­bris ter­ri­to­ri­als. També en això a la situ­ació en el con­junt d'Espa­nya hi ha hagut clara­ment una millora. Però en canvi no ha resolt, i en certs aspec­tes fins i tot ha empit­jo­rat, deter­mi­na­des ten­si­ons inter­ter­ri­to­ri­als. De fet amb el titu­lar del nos­tre dar­rer edi­to­rial “Sobre el bon ús de la soli­da­ri­tat” ja advertíem que aquest mal ús podria esde­ve­nir, i ha esde­vin­gut, una greu difi­cul­tat per al bon fun­ci­o­na­ment de l'estat de les auto­no­mies. Ha con­tribuït a aque­lla inca­pa­ci­tat gene­ral de refor­mar en què es debat l'Estat espa­nyol.

En el tema autonòmic –i en gene­ral d'estruc­tura d'estat– un fet molt prin­ci­pal de desa­jus­ta­ment és la situ­ació de Cata­lu­nya. El des­en­caix de Cata­lu­nya. No s'ha asso­lit el pro­jecte d'un bon encaix del que, per dir-ho en ter­mes gens polèmics, en direm per­so­na­li­tat pròpia de Cata­lu­nya, el fet dife­ren­cial català en el con­junt de l'Estat. En una Espa­nya que seria, es va dir, democràtica, ben ori­en­tada cap al progrés econòmic i social, inte­grada a Europa i res­pec­tu­osa amb la seva diver­si­tat interna. Que es mani­fes­tava sobre­tot en dos punts con­crets, el País Basc i Cata­lu­nya.

El País Basc ha vis­cut anys molt difícils i perills greus, no total­ment superats i encara dolo­ro­sos però final­ment a hores d'ara ben ori­en­tats. I amb una situ­ació ins­ti­tu­ci­o­nal i un desen­vo­lu­pa­ment econòmic i social fran­ca­ment posi­tius. Tant és així que dins del des­ga­vell ins­ti­tu­ci­o­nal que hi ha a tot l'Estat espa­nyol el País Basc és com una excepció posi­tiva. Fun­ci­ona bé i hi ha poca o molt poca tensió amb l'Estat. Des de Cata­lu­nya cal ale­grar-se'n i feli­ci­tar-los. Pel reco­nei­xe­ment ini­cial i per la bona feina que després han fet.

En el nos­tre cas això no ha estat així. Cata­lu­nya ha fet durant dècades un esforç per afir­mar la nos­tra per­so­na­li­tat i el nos­tre auto­go­vern, per impul­sar el nos­tre pro­jecte de país i alhora reforçar el nos­tre encaix en el con­junt de l'Estat i el com­promís que això com­por­tava en el marc d'Espa­nya. Sense èxit. Amb fracàs. Tant és així que molt bona part de la ciu­ta­da­nia cata­lana ha can­viat d'ori­en­tació i ha esde­vin­gut inde­pen­den­tista. I això crida espe­ci­al­ment l'atenció perquè en el moment de la Tran­sició, sem­blava que l'encaix basc seria més difícil que el català.

Això quina expli­cació té?

Em deien fa poc algu­nes per­so­na­li­tats del món polític i cul­tu­ral de Madrid –sobre­tot del món jurídic– que en el moment de la Tran­sició no es va fer un reco­nei­xe­ment clar i net del fet dife­ren­cial català. Amb com­po­nent econòmic i ins­ti­tu­ci­o­nal. Que en canvi sí que es va fer més del basc.

Repe­tim, la feli­ci­tació als bas­cos. Però, per què hi hagué una radi­cal opo­sició per a fer quel­com de sem­blant amb Cata­lu­nya tot i fer una pro­posta molt inse­rida en el marc espa­nyol? No entra­rem ara en la res­posta a aquest inter­ro­gant. Sim­ple­ment diem que ara són d'opinió gene­ral, i no només a Cata­lu­nya, dues coses: que això no res­pon a la rea­li­tat del que és Espa­nya, i del que és Cata­lu­nya –i que per tant tard o d'hora havia de crui­xir– i que el rebuig radi­cal al caràcter propi de Cata­lu­nya ha pro­vo­cat una situ­ació molt con­flic­tiva. Que des d'Espa­nya es vol resol­dre amb ofec finan­cer, reducció de les com­petències i fent de la Gene­ra­li­tat una closca buida. I amb pressió sobre la nos­tra iden­ti­tat. És a dir, de fer de Cata­lu­nya quel­com resi­dual.

Però això no té només efec­tes nega­tius sobre Cata­lu­nya. Els té sobre tot l'estat autonòmic. Els té sobre tot Espa­nya.

La bona solució del cas basc, mal­grat la seva com­ple­xi­tat, ha tin­gut efec­tes benèfics sobre el con­junt de l'Estat. Hi ha hagut en el pas­sat moments greus, i algun encara cueja. Però el tema basc en gene­ral no ha cau­sat males­tar o rebuig en el con­junt de l'Estat. Ni específica­ment per la forma com s'ha estruc­tu­rat l'estat de les auto­no­mies. Que no fun­ci­ona, que és un estira-i-arronsa cons­tant entre tots ple­gats, sobre­tot des de la pers­pec­tiva econòmica, però també com­pe­ten­cial i política. I en això la situ­ació de Cata­lu­nya hi juga un paper. Crea inco­mo­di­tat. Pro­du­eix recel cons­tant. És allò del “no menos que ellos”, com a fet deter­mi­nant del que ha de ser l'auto­no­mia de cadascú. Això, i no la pròpia vocació o el propi pro­jecte. “No menos que ellos” amb el benentès que ellos són los cata­la­nes.

I així s'arriba a la ridi­cu­lesa que una comu­ni­tat autònoma dis­cu­tint sobre un nou Esta­tut, al cap­da­vall d'una llista de com­petències que demana, sem­pre mirant de gai­rell cap a l'Esta­tut de Cata­lu­nya i per si de cas els cata­lans dema­nes­sin i obtin­gues­sin una altra com­petència, afe­gei­xen a cuita cor­rent “y cual­quier nueva com­pe­ten­cia que otra CCAA obtenga”.

I també és que el País Basc i Cata­lu­nya varen recla­mar l'auto­no­mia no perquè fos una moda, ni per la petita ambició d'una classe política local, sinó per consciència històrica i un fort sen­ti­ment d'iden­ti­tat. Per un sen­ti­ment col·lec­tiu pro­fund que recla­mava poder dur a terme un pro­jecte propi de país. Un sen­ti­ment no cir­cums­tan­cial. Tot això no es donava a la resta de l'Estat. Ni ara es dóna de la mateixa manera.

El reco­nei­xe­ment d'aquest fet i d'aques­tes acti­tuds dife­rents no es va acon­se­guir degu­da­ment. No és que no es demanés, però no es va acon­se­guir. Va fallar algú o alguna cosa? O el cas català té per a Espa­nya un sig­ni­fi­cat dife­rent del basc? Segu­ra­ment. Però el cas és que el reco­nei­xe­ment del fet dife­ren­cial, amb el que com­por­ta­ria, no es va acon­se­guir. I una con­seqüència d'això és un seriós males­tar no només a Cata­lu­nya sinó a tot el sis­tema autonòmic espa­nyol. Mal cons­truït i basat en com­pa­ra­ci­ons que arri­ben a ser mal­sa­nes. Gai­rebé sem­pre refe­ri­des a Cata­lu­nya.

Estem lluny de l'espe­rit amb què en algun moment es va arri­bar a creure en l'estat de les auto­no­mies. Ho recor­dava fa poc l'Alfred Pas­tor en un excel·lent arti­cle a La Van­guar­dia titu­lat “Goethe i les auto­no­mies”. Que amb raó deixa constància del que de posi­tiu ha tin­gut. Que és real­ment impor­tant. Però diu que caldrà podar l'arbre, “tant l'arbust autonòmic com l'arbre esta­tal”, i que “una bona poda que separi com cal el gra de la palla no donarà com a resul­tat una estruc­tura admi­nis­tra­tiva uni­forme”.

A causa de la diver­si­tat con­subs­tan­cial que hi ha en el con­junt de l'Estat. Diver­si­tat en més d'un aspecte. Un d'ells el fet dife­ren­cial català. En tots sen­tits molt impor­tant. Cul­tu­ral­ment i lingüísti­ca­ment, econòmica­ment i soci­al­ment. Amb consciència històrica potent. I amb capa­ci­tat de pro­posta política. Cata­lu­nya endins i Cata­lu­nya enfora.

Igno­rar això ha introduït ele­ments de dese­qui­li­bri molt seriós en el marc de l'Estat.

Aquest article és el mateix que es publica en el butlletí electrònic del Centre d'Estudis Jordi Pujol


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.