24-M, un tallafocs amb vista a les estatals
Barons i alcaldes del PP i del PSOE es miren amb ulls delerosos Ciutadans i Podem per forjar pactes postelectorals però les direccions han imposat el silenci fins l'endemà dels comicis
Poders fàctics estatals treballen discretament per impulsar una gran coalició de les forces clàssiques per evitar una paràlisi institucional
L'immens poderautonòmic i municipal que el PP va aconseguir el 2011 a hores d'ara penja d'un fil
De les tretze comunitatsque han de passar per les urnes, el PSOE només governa a Astúries
Iglesias i Rivera hauran de mesurarforça la seva política de pactes postelectorals per no perjudicar les seves expectatives amb vista a La Moncloa
Els polítics actuals tenen
al·lèrgia al pacte perquè implica fer concessions i consideren que “cedir et deixa en mala posició”. A principis del 2013, l'exdirigent socialista Alfonso Guerra ja apuntava als beneficis de la gran coalició i això que ni tan sols s'ensumava el rebombori de sigles que conflueixen en les properes eleccions autonòmiques i municipals i que en alguns casos faran molt difícil poder tancar pactes de govern. En aquell moment, l'antic número dos del PSOE apel·lava a la necessitat que en temps de crisi es recuperin uns valors de la Transició als quals atribuïa la virtut de saber renunciar per arribar acords en benefici del conjunt. Ara, però, no estan en joc uns pilars que es consideraven fonamentals per apuntalar una etapa convulsa; ara perilla un vell model de fer política que ha permès el blindatge del bipartidisme. Es va cap a una distribució política “a la italiana” que, segons pontificava recentment Felipe González en una entrevista, és una equació que els partits espanyols sempre han observat amb terror. L'expresident socialista, en tot cas, es referia al futur escenari de les eleccions estatals, en el qual també veu com a inevitable l'entesa entre el PP i el PSOE. Però el pas més immediat són els acords que l'endemà del 24-M s'hauran d'establir en tretze territoris i en milers d'ajuntaments que fins ara han sobreviscut amb pactes preestablerts i gairebé tancats abans que la ciutadania diposités el seu vot a l'urna. I que, exceptuant algun cas puntual –com a Euskadi el 2009–, mai no han inclòs una entesa del model bipartidista. Però ara, el mateix González i altres vells dirigents polítics, així com un grup selecte d'empresaris membres de les altes esferes de poder, estan darrera d'una operació per fer factible a curt i a mitjà termini la gran coalició.
Fins al 24-M, en l'àmbit autonòmic i municipal els partits frontissa sempre havien estat molt identificats: IU sovint ha servit de crossa al socialisme –però ara els de Cayo Lara estan en perill d'extinció– i tant els de Pedro Sánchez com els del de Mariano Rajoy s'han emparat en grups regionalistes per governar de manera còmoda en alguns territoris. Entremig s'han produït els executius bipartits que, en el cas de Galícia amb una coalició del PSOE i del BNG, o a les Illes Balears amb una amalgama de sigles contradictòries entre si, van acabar servint en safata una posterior victòria del PP no només per les crítiques de l'oposició, sinó també pel setge al qual la direcció de Rodríguez Zapatero va sotmetre els seus propis dirigents territorials. A la mala imatge que es va donar d'aquest model de govern en coalició –com també va passar a Catalunya amb el tripartit de Montilla– hi va ajudar força el PSOE.
Ara, però, amb el toc d'atenció al bipartidisme, la desaparició virtual d'IU i la forta irrupció de Podem i de Ciutadans al conjunt de parlaments autonòmics i a les principals capitals espanyoles, es pot donar el cas que, novament, l'únic model perquè el PSOE tingui alguna possibilitat de governar és amb una suma impossible de partits. Això sí, l'horitzó de les estatals és un important handicap amb vista a l'establiment de pactes postelectorals, i qualsevol acord s'haurà de mirar amb lupa per no dinamitar les estratègies de Rajoy i de Sánchez per a la batalla final: La Moncloa.
Fer pinya per força
Així, després de l'experiència andalusa –on es va començar a esquinçar la primera branca del bipartidisme– el PP, sobretot, afronta el 24-M com un tallafocs per aturar la destrossa que es podria produir a les estatals si aquestes eleccions del maig, efectivament, confirmen que el mapa polític de futur serà cosa de quatre, i que dos hauran de fer pinya i entendre's per força si no es vol que es donin situacions de veritable paràlisi institucional que, a mitjà termini, obliguin a repetir eleccions arreu de l'Estat. I aquí començarà la pressió a favor d'una gran coalició de les dues grans forces estatals o, com a mal menor, alguns poders intentaran que es tanquin acords entre populars i Ciutadans a tot arreu on sigui viable.
Els líders territorials i els alcaldes del PP ja fa temps que es miren els d'Albert Rivera amb ulls delerosos, fins al punt que Rajoy els ha hagut de cridar l'atenció exigint-los que facin el favor de dissimular fins al 25-M. Perquè, a hores d'ara, l'immens poder autonòmic i municipal del PP aconseguit el 2011 pel desgast absolut del projecte Zapatero penja d'un fil, i això resulta especialment sagnant per a un partit que en els darrers anys ha deixat palesa la seva incapacitat de forjar pactes. Fa cinc anys, Rajoy aconseguia una fita inèdita: governar sense ensurts a deu de les tretze autonomies que passaven per les urnes. Només se li van resistir Astúries (actualment governada pel PSOE després de la curta irrupció de Francisco Álvarez Cascos), Navarra i les Canàries. Malgrat que en aquest darrer territori el PP va ser el partit més votat, el nacionalista canari Paulino Rivero va ser investit president amb els vots dels socialistes.
Hegemonia en perill
Després de la forta patacada a les eleccions andaluses, seguit de l'esclat del cas Rato, s'assegura que a la seu de Gènova s'hi ha instal·lat el pànic. Gairebé tot està desorientat i no sap cap on tirar, mentre veuen perillar governs com el de Madrid i el del País Valencià, que al llarg dels anys havien guanyat còmodament. També podrien tenir dificultats per retenir ajuntaments com el de Madrid i el de València, on l'hegemonia popular és històrica. Perquè fins aquest combat, a gairebé tots els indrets els de Rajoy s'ho jugaven tot a la carta de o bé s'obté majoria absoluta o l'única alternativa que els quedava era l'oposició, conscients que els socialistes tenien més facilitats per tancar pactes.
Només en el cas d'Extremadura, José Antonio Monago, tot i que el 2011 es va quedar a les portes de la majoria, ha pogut governar durant quatre anys gràcies a la tírria que els d'IU havien agafat al PSOE. En contra del criteri de Cayo Lara, l'esquerra extremenya va decidir donar suport implícit al PP. Amb vista al 24-M, la situació que es preveu en aquest territori, però, serà més complexa, perquè la clau de la governabilitat, en cas que Monago no aconsegueixi millorar els resultats, sembla que la poden tenir els d'Iglesias. I sense oblidar que els de Rivera també intentaran treure el cap. Amb aquest escenari, Guillermo Fernández Vara ja ha suggerit que, digui el que digui el PSOE estatal, si pot governar ho farà.
Aquest escenari d'eventual revolta dels líders territorials i municipals per governar amb Podem es pot reproduir en altres llocs de l'Estat. De moment, al PSOE també s'imposa el silenci, però resultarà molt difícil dir a un aspirant a president o a alcalde que s'ha de resignar a escalfar el banc de l'oposició per no perjudicar les expectatives a La Moncloa. És per això que a Sánchez se li presenta un complicat dilema: permetre que governi el PP o sumar amb qui sigui per tal de desallotjar-los del poder. En tots els casos, i amb vista a les generals, el que guanyin per una banda ho perdran per l'altra. Primer, però, caldrà que l'actual secretari general obtingui un resultat acceptable per al conjunt del partit. Perquè en cas contrari li faran la vida impossible.
Però aquest joc de la cadira tindrà dos protagonistes més: Iglesias i Rivera –lluiten frec a frec per convertir-se en la força preeminent–, que també hauran de fer càlculs abans de decidir si lliuren la clau a un determinat partit. Els de Podem difícilment buscaran aliances amb el PP, però sumar amb els socialistes pot tenir un preu que han de calibrar si estan disposats a pagar.
En aquest sentit, algunes fonts asseguren que Ciutadans ho té més fàcil: pot establir la versió espanyola de la puta i la Ramoneta, tancant acords puntuals amb les dues forces estatals i intentant així donar una imatge d'equilibri amb vista a les estatals. El temps dirà, doncs, si el 24-M serà l'avantsala del gran pacte o els dos partits majoritaris s'esperaran a veure com queden a la batalla final.
