FRANCESC HOMS
Candidat de Democràcia i Llibertat
El ciclista persistent al costat d'Artur Mas
Ha treballat braç a braç amb el president des de l'any 1999, va ser clau en la negociació de l'Estatut i ho ha estat en el viratge cap a l'independentisme de CDC
Hi va després d'haver estat portaveu del govern i espera ser-hi només el temps imprescindible
“L'estat d'ànim és fàcilment recuperable”, afirma
La independència és possible, però requereix estratègia, tenacitat, constància i tenir molta capacitat de sacrifici
Si el 20 de desembre l'independentisme no torna a demostrar la seva força, desapareixerem del mapa del món
Només ens avalarà la via unilateral haver demostrat que per part de l'Estat no hi ha hagut cap voluntat de pacte ni de negociació
Com tants d'altres, no vaig fer cas del paternal “Nen, no t'emboliquis” i vaig entrar en política amb l'activisme catalanista
L'entrada a Convergència va ser gairebé natural. Des que tinc ús de raó, sempre m'hi havia sentit identificat i me n'havia considerat
A Espinelves i a Vic hi ha multituds al carrer malgrat l'ambient fred i gris d'aquest diumenge a la tarda. No gaire lluny, a Taradell, però, la tranquil·litat és absoluta. Francesc Homs hi viu amb la família des de fa tretze anys i ens rep davant de casa seva amb un somriure transparent. “Tant la meva dona com jo hi teníem vincles familiars i sentimentals, a Taradell. Va ser fàcil decidir de venir-hi a viure. Vam fer a la inversa el camí dels nostres pares, de Barcelona cap aquí, i n'estem molt contents”, comenta Homs mentre pugem cap a l'estudi despatx on farem l'entrevista. A l'estança hi pengen, emmarcats, dos pòsters de l'activisme catalanista de fa uns quants anys, un de la Crida i un altre del Congrés de Cultura Catalana. A la taula hi ha uns quants llibres per classificar, la majoria sobre Catalunya, la seva història o l'important moment polític que viu el país. També algunes carpetes de Democràcia i Llibertat, la candidatura integrada per Convergència, Demòcrates i Reagrupament que Homs encapçala. “A la Crida no hi vaig ser, però m'agrada tenir-lo aquí”, especifica tot recordant els seus inicis en l'activisme catalanista a la Federació Nacionalista d'Estudiants de Catalunya (FNEC) quan estudiava dret a l'Autònoma. “La consciència catalanista és el que em va fer entrar en política, com a molta altra gent a Catalunya. Sempre dic que sóc fill del «Nen, no t'emboliquis», consigna familiar molt habitual d'aquest país; «Acaba la carrera», cosa que vaig fer; «Posa't a treballar», que també ho vaig fer; «Guanya't la vida i quan siguis gran ho veuràs tot diferent»..., doncs jo em vaig embolicar”, diu Homs, que creu que si hagués nascut a Lió o a Madrid possiblement no hauria entrat en política. “Hem rebut molt fort durant moltes èpoques. És la cultura de resistència que estem superant. Per això encara tenim tants alts i baixos. És complicat passar de mentalitat de resistència a mentalitat guanyadora”, afirma.
L'activisme catalanista el va portar, entre molts altres llocs, a l'Estadi Olímpic de Barcelona el setembre del 1989 per la xiulada al rei –“A vegades em falla la memòria, però crec que hi era”, ironitza–, a la campanya Freedom for Catalonia i, ben aviat, a entrar a Convergència. “Des que tinc ús de raó, sempre me n'havia considerat. Suposo que per una qüestió familiar. I amb la gent que havíem fet activisme polític va decidir entrar-hi a consciència el 1993.” La “gent” són Oriol Pujol, David Madí, Joaquim Forn i Marc Puig, entre altres. Un grup de joves que, guiats pel fill de l'expresident, aviat es faran forts dins del partit. Se'ls coneixerà com “el Pinyol”: “Però nosaltres mai ens vam dir així”, matisa Homs, que va iniciar llavors el seu camí al costat d'Artur Mas. “Des del 1999 he treballat gairebé a diari amb ell. I així com la relació amb el president Pujol era la mirada d'un deixeble vers el mestre, amb en Mas és una mirada més pròxima”, explica Homs, que reitera que se sent molt compromès amb l'itinerari del president de la Generalitat, amb qui vol acabar la feina: “I tampoc cal eternitzar-s'hi. La meva biografia anirà molt lligada a d'en Mas. Què haig de fer després? Altres seguiran.”
Però Homs ha estat alguna cosa més que un home de partit i de govern fent camí al costat d'Artur Mas. L'ara candidat a Madrid ha traçat algunes de les línies cabdals del missatge de CDC –va ser coordinador del programa electoral per a les eleccions al Parlament el 2003 i el 2010– i del mateix president, un discurs que ha plasmat en els dos llibres que té publicats: Catalunya a judici (2008) i Dret a decidir (2010). Pel que fa a la seva tasca al govern, hi va entrar el 1996, quan va ser nomenat director general d'Afers Interdepartamentals, càrrec que va ocupar fins al 2003 i que li va facilitar un coneixement profund de la maquinària de la Generalitat. Aquell any –“El de les eleccions que es guanyen i es perden alhora, complicat, no?”– Homs va ser escollit diputat al Parlament. “Amb perspectiva, va ser una gran sort per a CDC perquè ens va obligar a fer una renovació interna molt profunda”, recorda Homs, que va ser l'home clau convergent en tota la negociació de l'Estatut, primer a Catalunya i després a les Corts, a Madrid.
La negociació de l'Estatut
Aquells anys treballava molt en el despatx on fem l'entrevista. En una habitació propera hi guarda molta documentació d'aquella difícil negociació. Un munt de caixes perfectament ordenades. “Vaig ser a totes les reunions. Per a les coses bones i per a les dolentes. Aquella operació me la veig creure. Sentimentalment sempre m'he definit independentista, però sempre he pensat també que un país democràtic i pacífic com el nostre ha de fer política si vol assolir els seus objectius. I fer política en el sentit més noble de la paraula vol dir intentar transformar la realitat que potser no comparteixes. La gran obsessió meva ha estat l'autogovern de Catalunya. I creia que l'Estatut ens podria donar eines per tirar endavant aquest país durant vint anys, almenys”, reconeix Homs. Però aquell Estatut va passar avall i llavors CDC va virar. “Si tu tens un sentiment independentista, estàs compromès a fer política i, honestament, has fet un intent de pacte amb Espanya i aquells amb qui has pactat s'ho carreguen, doncs has de canviar d'estratègia. No pots estar provant sempre el mateix si no n'obtens res”, diu Homs, que culpa més el PSOE que el PP del fracàs estatutari.
Per tot plegat el molesta que alguns dubtin del compromís del seu partit amb la independència. “Si dubten de tothom, m'ho prenc com una diligència per a tots; però si només dubten d'uns, no m'agrada. Segur que nosaltres hem fet coses que potser no eren les més adequades, però, per exemple, jo no he votat mai Montilla de president, tenint una majoria alternativa”, etziba Homs, que reconeix, malgrat tot, que una de les coses importants que han passat els últims temps és que hi ha hagut una presa de consciència que el procés és seriós. També que “l'independentisme està aprenent a fer política”.
I què vol dir fer política? “Doncs, marcar-te un objectiu i proposar-te assolir-lo. Fer política també significa que la teva raó de ser i de fer no és denunciar les coses i lamentar-les o predicar-les, sinó aconseguir-les, que és una mica diferent. Ara bé, fer política no és un camí de roses, no és sortir a fer unes vesprades molt emocionants. La política és aspra perquè és enfrontar-te amb la realitat, i la realitat no sempre casa amb els desitjos, i has de lluitar. I tens moltes decepcions, i les has de superar; i tens molts entrebancs, i els has de superar. Això és fer política. No és un camí planer”, resumeix Homs fent una paràbola del procés. I els dos milions que van votar independència el 27-S ho tenen clar tot això? “La majoria sí. L'estat d'ànim és fàcilment recuperable. No és el primer cop que tenim la sensació que les coses s'encallen. I n'aprenem d'això”, conclou, abans de reconèixer que el 27-S es podia haver arrodonit més el resultat. “També ens ha quedat cara de sorpresa quan hem descobert que la CUP, a més d'independentistes, eren, sobretot, anticonvergents, cosa molt absurda, quan el propòsit que tenim tots és assolir la independència en divuit mesos. Si no hi ha cap moviment més revolucionari en aquests moments a Europa!”, etziba.
Homs, que ha estat portaveu del govern català i conseller de Presidència des del 2010, adverteix de la importància del 20-D: “El món sobiranista ha de tornar a demostrar la seva força, perquè, si no, desapareixerem del mapa del món. L'independentisme ha de respondre sempre que se li posin unes urnes al davant. I si algú em diu que està cansat, li dic que és un inconsistent. Això de la independència és molt seriós. No es pot dir que estàs cansat perquè ara estem encallats en la investidura pel fet que els de la CUP tinguin temporada assembleària.”
El candidat creu, però, que els electors respondran. Per això ja albira quines han de ser les passes a seguir a Madrid. “Durant els propers mesos hem d'acreditar i poder demostrar que hem intentat negociar una independència pactada. I fer entendre a l'Estat que hi té incentius d'ordre econòmic, polític, democràtic i europeu, en el pacte. Hem de prendre iniciatives per demostrar a la comunitat internacional que hem volgut negociar. Només ens avalarà la via unilateral haver demostrat que per part de l'Estat no hi ha hagut cap voluntat de pacte ni de negociació”, explica Homs, que insisteix que el fet de ser a la UE és una garantia clau. “Si no fos així, faria temps que ens haurien passat pel damunt”, diu el candidat, que remarca que seria molt favorable que a partir del 20-D la política espanyola s'afeblís ella mateixa. “Allò de l'Aznar, però al revés.” El súmmum ja seria que a Catalunya ja hi hagués llavors un govern fort. “Això és imprescindible.”
Pedalant cap a l'estat propi
Casat i amb dues filles adolescents, Francesc Homs ha escollit deixar-se fotografiar dalt de la bicicleta, una de les seves passions. Des de Taradell, on viu, surt a pedalar sempre que pot amb un grup d'amics per les carreteres properes. “És la millor manera d'aclarir el cap i les idees”, diu. “Amb casc, molt important. Fa uns mesos, en una caiguda dolenta, em va lliurar d'una de bona”, explica. Ciclista experimentat, sol fer sortides d'uns quants quilòmetres, com la que aquell mateix matí el va dur de Taradell a Barcelona. Mentalització, tenacitat, esforç i capacitat de sacrifici bàsics, diu Homs, en el complicat camí cap a l'estat propi.
