Política

JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ PARTIT POPULAR

Candidat del PP al Congrés

Moderat amb mà de ferro

Va ser el governador civil més jove de l'Estat, nomenat per Adolfo Suárez

Va manar a Aliança Popular i al PP català fins que Aznar el va canviar perquè era poc dur

Ha treballat amb Rajoy des del 1991 i l'ha seguit com a secretari d'estat per diversos ministeris fins a arribar a ser ministre de l'Interior

Es considera de centre, creient i amb conviccions

Vaig caure del cavall a Las Vegas, però la meva conversió va ser molt més semblant a la de sant Agustí que a la de sant Pau
Rajoy és senzill, humà i honest, i em quedo aquí per no semblar un ‘pilota'. Bertín Osborne el va retratar molt bé a la ‘tele'
Em fa mal que em diguin que sóc integrista o deshonest, però el que em dol més és que em diguin que no estimo Catalunya
Hi ha polítics que estan als antípodes del meu pensament amb qui tinc una gran relació, com Joan Tardà, un home honest

Expliquen que, de petit, es coneixia de memòria el nom dels ministres dels governs de Franco. Potser és que, segon fill d'un tinent coronel de cavalleria que va ser cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, estava predestinat a ser ministre i de l'Interior, amb comandament sobre 150.000 efectius de la Policía Nacional i
la Guàrdia Civil. Nascut a Valladolid el 1950, viu des dels tres anys a Barcelona, on va estudiar per ser enginyer industrial i va opositar al Cos d'Inspectors Superiors de Treball. Per això la seva entrada en política, amb 28 anys, va ser com a delegat de Treball a Barcelona el 1978, poc abans de ser nomenat per Adolfo Suárez governador civil d'Astúries el 1980. Allà va viure el cop d'estat del 23-F en un moment en què, com ell reconeix, la de governador era una figura política de primer ordre. Calvo Sotelo el va nomenar governador de Barcelona, on va exercir fins a la victòria socialista el 1982. Home d'ordre i amb imatge de dur, passa per ser, com a polític, un home moderat, o així el veuen els seus oponents. “Intento ser-ho, perquè considero que al centre hi ha la virtut.” Explica que la vida no està feta de blancs i negres, sinó de grisos, i que pensar que sempre tens la raó és una equivocació; per això creu molt en la relació personal a l'hora de resoldre problemes. “Se sorprendria si li parlés d'algun polític molt conegut que està als antípodes del meu pensament i amb qui tinc una relació personal molt afectuosa.” Si se li estira la llengua, explica que és el republicà Joan Tardà, a qui aprecia i estima tot i els durs debats que han mantingut des de la tribuna del Congrés dels Diputats. “Per mi, és un home equivocat políticament, però és honest i coherent, no com d'altres que diuen una cosa i en fan una altra.”

Ell, que es considera un home de centre i fidel als seus principis, va seguir Adolfo Suárez al CDS, fins a la patacada final. Després de presentar-se al Congrés per Barcelona el 1982, quan l'expresident només va obtenir dos diputats a tot l'Estat, Jorge Fernández es va fer militant d'Aliança Popular el gener del 1983 i, pocs mesos després, ja era president del partit a Barcelona i regidor a l'Ajuntament. Després va ser president a Barcelona i a Catalunya, diputat al Parlament, senador i diputat al Congrés. Potser la seva fama d'home de centre i moderat el perseguia i el seu vistiplau a la immersió lingüística de Pujol era una taca en un partit jacobí com el seu. José María Aznar ho va tenir clar, i quan va haver de triar entre els que volien una oposició dura a Jordi Pujol i l'ala més moderada i liberal, encapçalada per Jorge Fernández Díaz, va escollir Vidal-Quadras, l'home dur de la veu ronca, el mateix que, per cert, ara demana el vot per a Ciutadans. Jorge Fernández ho va acatar. Va continuar al Congrés, va fer amistat amb Mariano Rajoy i, el 1996, amb la victòria d'Aznar contra González, va anar de bracet amb el polític gallec, que el va nomenar, primer, secretari d'estat per a les Administracions Públiques; després, d'Educació, Universitats, Investigació i Desenvolupament, i, finalment, de Relacions amb les Corts. Diputat sempre al Congrés, va ser vicepresident tercer en la segona etapa de Zapatero, fins que la victòria de Rajoy el va catapultar al Ministeri de l'Interior el 2011.

Aquell polític que es va fer amb Suárez i que els seus van destituir perquè era massa moderat, arribava al govern espanyol. Com a governador, va patir els atemptats d'ETA, en aquells anys coneguts com “els anys del plom”, però com a ministre no ha hagut d'anar a funerals de gent morta per ETA ni, de moment, per atemptats gihadistes. “La banda està operativa i policialment aniquilada”, assegura. Estan decidint si es perpetuen com a actors polítics i socials en el nou escenari basc o assumeixen la realitat i es dissolen, explica. “Però l'ETA que hem conegut i patit ja no existeix.” El fa patir el terrorisme internacional i la utilització “professional” que fa d'internet i les xarxes socials. “Són molt bons professionals per fer el mal”, assegura, i destaca com és de complex lluitar contra qui s'immola per arribar al paradís. Predica la prevenció contra la radicalització, contra la propaganda i contra la narrativa del terror. És contundent quan diu que cal la utilització de la contranarrativa i el patiment de les víctimes i destaca que el 90% dels morts per l'acció del Daesh són musulmans. No diu Estat Islàmic, sinó Daesh, perquè sap que els molesta, per les connotacions negatives de l'acrònim en àrab i de les traduccions al francès i l'anglès, ja que és com parlar de misèria, taca, radicalitat o hostilitat. I perquè el plural de l'anglès és com dir-los fanàtics. Quan li pregunto si els del Daesh tenen amics que també poder ser amics dels estats occidentals, no s'amaga i, després de reconèixer que la vida política i les relacions internacionals són molt complicades i que en el G-20 de fa un mes sis punts dels vint pactats parlaven de la necessitat de lluitar contra el finançament del Daesh i el tràfic d'armes, reconeix: “Si són el gran enemic, no els podem estar finançant ni els podem estar subministrant armes.”

La religió, les guerres de religió, les noves croades pels fanàtics d'un cantó i de l'altre. El cap de cartell del PP a Catalunya és un home religiós, però ho té clar: “Matar en nom de Déu és una blasfèmia.” Creient, es va fer membre de l'Opus Dei després d'una caiguda del cavall a Las Vegas. Curiós. Li ho pregunto. “Sí, va ser a Las Vegas el gener del 1991, però no va ser una caiguda del cavall com la de sant Pau, fulminant, sinó com la de sant Agustí, que va durar uns anys.” Es diu d'ell que va a resar al Valle de los Caídos i com a ministre ha condecorat dues marededéus. “Tinc predilecció per sant Agustí, el primer teòleg de la història. Després de l'edicte de Milà de l'emperador Constantí, els romans passen a ser cristians i poc després cau l'imperi romà amb la invasió dels bàrbars. Molts romans pensaven que era fruit d'haver abandonat les seves divinitats i és sant Agustí, a La ciutat de Déu, que explica el sentit de la història.” És creient, però nega que sigui integrista. “En un món en què el relativisme està absolutament arrelat, tenir conviccions fa que et diguin que ets integrista. Jo no intento imposar les meves conviccions i els integristes, sí. “Joan Pau II deia que
la veritat no s'imposa, es proposa.” Em sembla més proper al papa Wojtyla que a Bergoglio.

Està en campanya i es nota. Més de sis persones s'acosten a la taula d'El Asador del Mar per saludar-lo i donar-li ànims, i ell se'ls escolta. Per això li pregunto per Ciutadans i l'aprofitament que fan de la figura de Suárez. “Em molesta només en part. Aquest és un país molt necrològic i t'has de morir perquè et reconeguin les coses. Si s'apropien de la seva figura és perquè el que representava, moderació, diàleg, conviccions, tolerància, respecte i consens, ara es valora a l'alça.” Aprofito per preguntar-li per Rajoy, el seu amic i valedor, tot i que Fernández Díaz va ser dels pocs que van criticar la recollida de signatures contra el PP. Li pregunto si Rajoy és com sembla, com el veiem a la tele, i ho té clar: “Va veure el programa
de Bertín Osborne? Ell és així. Senzill, humà, honest..., i em quedaré aquí, que
si no semblaré un pilota.” Està convençut que Rajoy guanyarà les eleccions i que el PP governarà. Quan li pregunto pel paper de Soraya, entén la pregunta
i no s'amaga: “Si guanya el PP i governa, el president serà Mariano Rajoy.” Nega, doncs, sense parlar-ne, l'operació Menina. No diu si seguirà de ministre. “Cada dia té el seu mal”, i ara només vol aconseguir el millor resultat.

No podíem deixar de parlar del procés. Quan se li pregunta què sent quan veu tantes estelades a les façanes, es deixa anar. “Tristesa, una gran tristesa. Mai havia pensat, sincerament, que viuria una situació com aquesta, mai.” Al bloc de pisos on viu perd per golejada. Una bandera espanyola per set estelades. “Durant la Transició la gent cridava: «Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia», però també «Avui, com demà, un sol poble». No volien un nou lerrouxisme, la divisió entre catalanoparlants i castellanoparlants, entre hispanòfils i catalanòfils. Llavors es va superar i ara s'ha creat una fractura social.” El seu discurs aquí és contundent, moderat en les formes, però contundent. “Alguns, que a més són minoria, volen trencar Catalunya quan la immensa majoria volen ser catalans, espanyols i europeus. Negar que s'ha produït una fractura social és negar l'evidència. Pretendre assolir la independència de Catalunya és una barbaritat i un despropòsit.” Reconeix que potser no tot s'ha fet bé des de l'Estat, però no perdona que el 2012 comencés el procés “utilitzant un moment d'especial feblesa de l'Estat”. També diu que s'ha traït el pacte constitucional i recorda que dos dels set ponents de la Constitució eren catalans: “El malaguanyat Solé Tura i Miquel Roca, que s'ha desmarcat absolutament del partit al qual pertanyia i en el qual ho va ser gairebé tot.” Diu que si CiU s'ha trencat i Unió s'ha trencat, no és pas culpa del govern espanyol, sinó d'Artur Mas. “El millor favor que es podria fer a si mateix i a Catalunya el senyor Artur Mas és marxar a casa seva.”

Assegura que el pitjor que ha sentit dir d'ell mateix és que és integrista. “Ho diuen perquè tinc conviccions. En general, fa mal l'acusació que ens fan als polítics de deshonestos i corruptes. A títol personal, també em dol que em diguin que no estimo Catalunya. Em sento profundament espanyol, però estimo profundament Catalunya i no entenc Espanya sense Catalunya ni des de la raó ni des del sentiment.” El defineixo com un moderat amb puny de ferro. “No m'ho havien dit, però li ho accepto si això vol dir escoltar tothom però tenir conviccions pròpies i la voluntat de defensar-les sense voler-les imposar.”

On el ministre es relaxa

Davant del carrer Bori i Fontestà, dedicat al mestre, pedagog i escriptor badaloní que al segle XIX va defensar l'ensenyament en català, un gran parc és l'escenari dels pocs moments de relaxació que té el ministre de l'Interior. Tancat massa hores al seu domicili de Madrid, a la Castellana, número 5, seu del ministeri, casa seva és al pis on es va instal·lar el 1982 i des d'on va poder veure com s'ensorrava dinamitada la tribuna de Sarrià del seu Espanyol. En aquest parc on fem les fotos entre trucada i trucada de mòbil i vigilància discreta però efectiva dels seus escortes, és on, quan pot, juga amb els seus néts i passeja amb Lolita, la seva gosseta de raça shihtzu. “Són els meus moments d'autèntica relaxació i de disfrutar.” La gosseta juganera, de la qual ensenya un vídeo que el seu fill li havia enviat el dia abans, i uns néts petits, Alejandra i Hugo, són la seva “feblesa”, la seva “debilitat.” Ho diu un home amb fama de moderat, però d'estil contundent, al servei de l'Estat des del 1978. Enginyer industrial i inspector de Treball, ha militat a UCD, al CDS i a Aliança Popular, l'actual PP, des del 1983.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Sánchez als policies espanyols a Barcelona: “Ells volen persistir però nosaltres som molt més tossuts”

Més de 200 personalitats portugueses demanen “l’amnistia immediata” per als líders independentistes

Brussel·les

Canadell veu una “irresponsabilitat” que Sánchez no vulgui dialogar amb Torra

Barcelona

Junqueras acusa l’Estat de “piròman”

El grup dels Verds/ALE proposa fer un debat sobre Catalunya a l’Eurocambra

Brussel·les

Vergés critica que Sánchez només vingui a veure “els seus”

Iglesias retreu a Sánchez que no agafi el telèfon a Torra en un moment “d’alarma”

Barcelona

Sánchez truca a Colau i aquesta li demana que dialogui amb Torra: “El telèfon s’ha d’agafar sempre”

Barcelona

Torra ofereix a Sánchez reunir-se “avui mateix” aprofitant que el president espanyol serà a Barcelona

Barcelona