Política

Crònica

Assalt al cel amb escala

Mentre que Errejón i Garzón trepitgen l'asfalt, Iglesias recorre platós per difondre una imatge més moderada

Pot­ser la nit elec­to­ral la imatge més bus­cada serà la de Pablo Igle­sias recu­pe­rant el gest adust que en aquesta cam­pa­nya ha pro­cu­rat des­ter­rar. Pot­ser les enques­tes estan sent tan gene­ro­ses amb Podem que el mig som­riure d'Albert Rivera el 20-D després d'esgar­ra­par qua­ranta escons –quan pocs dies enrere sem­blava que s'havia de men­jar el PP o, si més no, con­ver­tir-se en la seva crossa impres­cin­di­ble– sem­blarà una ria­lla ale­gre com­pa­rat amb la cara de pomes agres del líder morat si, final­ment, la “reserva moral” que Pedro Sánchez atri­bu­eix al PSOE s'activa per bar­rar el pas als pode­mi­tes. Però, de moment, i per tal d'evi­tar-ho, Igle­sias ha deci­dit bes­can­viar el clàssic tour de cam­pa­nya que estan duent a terme els seus com­pe­ti­dors per apa­ri­ci­ons molt estu­di­a­des en ràdios i tele­vi­si­ons. Tot i que l'àmbit audi­o­vi­sual és el seu mitjà natu­ral, Igle­sias ha dei­xat de ser el ter­tulià com­ba­tent i des­ca­rat que s'estre­nava el 2013 i ara es vol ven­dre com un polític res­pon­sa­ble que ja no veu tan fac­ti­ble “arri­bar al cel per assalt” –una frase pro­nun­ci­ada el 2014 amb massa remi­niscències comu­nis­tes– sinó que pro­cura exte­ri­o­rit­zar una con­tenció en el dis­curs
i una humi­li­tat en les for­mes de què alguns dels que el conei­xen de prop es fan creus. I és que Juan Car­los
Mone­dero va arri­bar a dir que el pit­jor defecte d'Igle­sias és la “supèrbia intel·lec­tual”, si bé la major part dels
detrac­tors es que­den només amb la pri­mera part de la des­cripció.

I men­tre que ell es dedica a for­jar una imatge de pre­si­den­ci­a­ble que en l'ante­rior cam­pa­nya no s'albi­rava enlloc –sobre­tot perquè mol­tes enques­tes li atribuïen una quarta plaça en la cursa cap al cel– ha dei­xat la car­re­tera i l'asfalt de pla­ces i car­rers a Íñigo Errejón i a la nova adqui­sició del clan morat, Alberto Garzón, del qual a hores d'ara ningú recorda que fa qua­tre dies va ser esco­llit màxim res­pon­sa­ble d'unes sigles –IU– que Julio Anguita va fer grans (21 escons el 1996) i que el 20-D –amb el jove mala­gueny de cap de car­tell– van tenir el trist honor d'ocu­par només dues pla­ces al grup mixt. Garzón, però, és un polític que ha acon­se­guit des­ta­car i, sobre­tot, és dels més ben valo­rats en les enques­tes. I això té força mèrit, perquè vol dir que és dels que menys fòbia des­perta entre els votants de la com­petència.

Igle­sias ha deci­dit treure tot el suc al seu amic Garzón i fins i tot ha forçat que la treva fir­mada entre ell i Errejón inclo­gui també el líder d'IU i el seu número dos, que aquests dies recor­ren tots els ter­ri­to­ris, sobre­tot aquells on Units Podem, la marca d'aques­tes gene­rals, podrien acon­se­guir con­ver­tir-se en força hegemònica pre­nent més vots i escons al PSOE. De fet, el líder morat pràcti­ca­ment només es mou pels ambi­ents més con­so­li­dats o menys hos­tils: Cata­lu­nya, País Valencià, Illes Bale­ars, Anda­lu­sia o Madrid –en total haurà par­ti­ci­pat en vuit mítings, encara no la mei­tat dels que va pro­ta­go­nit­zar el 20-D– men­tre que deixa que la resta de la direcció –Irene Mon­tero, Pablo Eche­ni­que o Caro­lina Bes­cansa– o els ros­tres més carismàtics de les ano­me­na­des con­fluències –Ada Colau, Mònica Oltra o José María González, Kichi– vagin picant pedra als seus res­pec­tius ter­ri­to­ris. Perquè l'estratègia és que la doc­trina gene­ral arribi al gran públic des de la tele­visió, ja sigui en for­mat entre­vista, debat o con­fra­ter­nit­zant amb els nens del pro­grama d'Ana Rosa Quin­tana, els quals, per molt que aquests dies Mari­ano Rajoy digui que els de Podem són els “dolents” a batre en aques­tes elec­ci­ons, Igle­sias va ser capaç de convèncer-los que no és el dimoni amb cua que
a algun d'ells li havien dit a casa.

Cape­jant les ona­des que els arri­ben de Veneçuela i els pre­sump­tes bons trac­tes econòmics que van rebre dels règims cha­vis­tes, aixe­cant dics de con­tenció per resis­tir la mala maror interna una set­mana més i llui­tant perquè els esti­ra­bots de Mone­dero –dar­re­ra­ment han acon­se­guit posar d'acord jut­ges i fis­cals con­ser­va­dors i pro­gres­sis­tes amb la pro­posta de con­tro­lar-los– pas­sin d'allò més des­a­per­ce­buts, Igle­sias sap que no pot fer d'Igle­sias encara que el cos li demani guerra i ha de man­te­nir, com sigui, el gest con­des­cen­dent i de mà allar­gada cap al PSOE, encara que això li suposi res­tar algun vot allà on saben que n'obtin­dran més des­fent-se de la línia ver­me­lla del referèndum.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia