“Els negocis d’Occident suporten la dictadura d’Obiang”

De Guinea Equatorial, un país que va ser l’última colònia espanyola a l’Àfrica i que des de la independència, l’any 1968, ha suportat una sèrie de dictadures, primer la de Macías, després la de Teodoro Obiang. Amb la pel·lícula volem parlar tant del passat com del present d’aquest país.

Jo diria que necessària. En la qualificació de riquesa, Guinea Equatorial gaudeix d’un dels PIB per càpita més alts d’Àfrica, però alhora és un dels països més desiguals del món, la qual cosa fa que una gran part de la població visqui per sota del llindar de la pobresa. I això a què es degut? Doncs al fet que la petja colonial encara és molt present i que la manera d’exercir el poder és hereva de la dictadura franquista, i una gran part de la població s’ha vist atrapada per una manera de fer que ha derivat cap a la repressió, la qual cosa fa que molta gent no vulgui aixecar la veu contra un estat de coses que està destruint la societat civil i que no permet que hi hagi oposició. D’altra banda, molts dels guineans que viuen a l’Estat espanyol no es volen arriscar perquè saben que si es mouen perillen els familiars que s’han quedat en aquell país.

L’any 2011, i en protesta per la visita de dos ministres espanyols, Miguel Ángel Moratinos i José Bono, al dictador vaig fer una vaga de fam per denunciar la repressió d’Obiang, la confabulació de les potències occidentals amb la dictadura i per reclamar que Guinea iniciés una transició democràtica. En aquell moment jo ja era un escriptor amb certa rellevància –havia publicat Arde el monte de noche–; el meu gest va tenir ressò internacional, va posar en evidència la dictadura i vaig ser amenaçat. Tot i demanar suport a l’ambaixada espanyola i a la dels Estats Units no em van voler ajudar i vaig aprofitar que tenia un visat per fugir.

Obiang té molt bones relacions internacionals i diners per pagar voluntats. Les grans potències occidentals donen més importància al benefici que puguin fer que a la situació democràtica del país. Les elits guineanes s’aprofiten dels recursos naturals, sobretot del petroli, fan intercanvis comercials, i diuen que treballen per millorar el país, però hi ha una corrupció tan gran que, mentre que a la majoria de la població li manca el més indispensable per poder viure, els diners acaben en paradisos fiscals. A Guinea hi ha una violació flagrant dels drets humans i vull puntualitzar aquesta qüestió, ja que hem de deixar clar que si a una persona li treuen aquests drets vol dir que ha deixat de ser humà, que se situa en una categoria inferior, la qual cosa utilitzen les autoritats per justificar una acció de govern brutal. Al davant dels negocis s’ha de situar la categoria de l’ésser humà. Primer hem de defensar els drets humans i després s’han de fer els negocis, però desgraciadament els negocis d’Occident suporten la dictadura d’Obiang.

Compti que les persones que van gestionar el país després de la independència venien marcades per la manera de fer o d’actuar d’un estat autoritari, com era la dictadura franquista, un estat que va convertir la religió en una eina de domini i influència. El binomi es manté en l’actualitat.

Vaig néixer a Annobón i vaig estudiar a l’escola pública, on l’única persona que sabia espanyol era el mestre. No ens deixaven parlar la nostra llengua, ens volien fer perdre la nostra identitat. Després vaig estudiar infermeria. De petit, encara que no tenia llibres al meu voltant, jo volia escriure i vaig publicar una novel·la, La carga, i després he escrits diverses obres de poesia, novel·la i assaig. Vaig ser redactor en cap de la revista cultural El Patio, publicada pel Centro Cultural Hispano-Guineano, i avui, que estic refugiat a Catalunya, intento reflectir la realitat que visc tant jo com els que m’envolten, però no trobo editor ni en català ni en castellà.

Vaig marxar l’any 2011 i dos anys després vaig tornar a Malabo. No es pot viure amb por i ara hi vaig algunes temporades per veure la família i allà també vam rodar la pel·lícula.

Abans no n’hi havia cap, hi ha hagut l’intent d’alguns particulars d’obrir-ne. La realitat és que al govern li interessa mantenir en la ignorància la majoria d’una població espantada i dominada, que és tan pobra que a l’hora d’aplicar les prioritats s’ha de decantar pel menjar.