Més cultura per a les persones i per al país

Catalunya ha construït el seu propi estat del benestar tot sovint a partir d’iniciatives de la societat civil per arribar allà on l’Estat espanyol no arribava i encara no arriba. Així s’han impulsat iniciatives socials, culturals, lingüístiques, mediambientals, tecnològiques i agroalimentàries orientades a millorar la vida de les persones i de la col·lectivitat; per als catalans i per a Catalunya. Dimecres de la setmana passada, el vicepresident del govern, Pere Aragonès, feia valer en el ple del Parlament la transcendent feina que han fet durant dècades aquestes persones: “Bona part dels serveis en l’àmbit de l’ensenyament, en l’àmbit de la salut, però també en l’àmbit dels serveis socials, de la protecció social, tenen un origen en iniciatives populars, en iniciatives ciutadanes, en iniciatives cooperatives. Perquè aquest país, per falta d’activitat de l’Estat, va haver de construir-se l’estat del benestar.” I és que és realment així. El paper de la societat civil ha estat fonamental en la construcció de la Catalunya actual, des de fa moltes dècades i en tots els àmbits. Gràcies a la iniciativa popular i de la societat civil, hem avançat en el camí de voler ser un estat a tots els nivells. Podem fer extensiu el paper de la gent de tots els sectors per avançar cap a un model de país i d’administració que sempre ha tingut diferències substancials respecte al model de l’Estat espanyol.

I si diem tots els sectors, volem dir tots, també l’amplíssim sector de la cultura, ja sigui des del món civil, privat o mixt. I això el vicepresident faria bé de tenir-ho present les setmanes que venen, com té presents altres sectors socials del país. El de la cultura és un sector que ha fet grans esforços de contenció per sobreviure i continuar treballant en els seus projectes culturals i empresarials. Des de les administracions i des del govern l’hem de protegir amb la mateixa fermesa que el vicepresident demana per al sector social, de l’ensenyament i de la salut, perquè la cultura també és (i no només) social. Aina Clotet el 2015 ho expressava així de clar i sincer (i simpàtic) en el llibre El canvi cultural a Catalunya (Jordi Cabré, coordinador; Pòrtic): “A mi el món se’m fa molt difícil d’entendre i sort en tinc dels refugis creatius que han generat i que generen artistes que et fan sentir acompanyat.” Amb la cultura s’expandeix l’educació i viceversa, amb el coneixement ens fem crítics, creixem i podem millorar personalment i com a societat. Els projectes culturals formen part de les eines de transformació social (per exemple, les biblioteques com a “CAP culturals” que sempre remarca metafòricament l’alcalde d’Olot, Pep Berga), la cultura és un instrument imprescindible de superació de desigualtats socials i també és un motor de la Catalunya del teixit productiu, del PIB, de les petites i mitjanes empreses, dels treballadors i de les treballadores. I ni que fos només per això, la cultura demana consideració, protecció i pressupost igual que sanitat, educació, seguretat i treball.

Tampoc podem només relacionar intensament amb la cultura com a eina de transformació social i personal o com a peça molt estratègica per a l’economia, com indirectament feia John Berger a Madrid el 2005. “El éxito en la sociedad actual es una cuestión de cantidades: número de copias de un disco, de visitantes en una exposición, de libros vendidos. Es ahí donde manda el mercado, pero el mercado ignora que lo que importa del arte es su vida subterránea, lo que ocurre cuando una persona se ve afectada por lo que ha visto, ha escuchado, ha leído. Esa persona deja ya de ser la que ha sido, puede actuar de manera diferente. Pero es eso, precisamente, lo que no se puede cuantificar. Esos minúsculos cambios que el arte desencadena ni siquiera son fáciles de explicar.” A ningú se li escapa que la cultura a Catalunya ha estat i és estratègica també en la formació del país. Tots sabem el paper i la prevalença de la cultura a Catalunya, per a Catalunya i per Catalunya; en la identitat de Catalunya, en la projecció de la imatge de Catalunya i en el pensament i en la reflexió sobre Catalunya. Carles Riba, en un article del 1938 sobre la Diada del Llibre, ho expressava d’aquesta manera: “Catalunya com a personalitat col·lectiva fou despertada per homes de llibres.”

La cultura, doncs, ha tingut i té un paper estratègic per a l’estructura i la configuració del país; en aquest país que tenim i que estimem, la cultura i la llengua hi han de tenir un paper fonamental per a les persones, per a la societat i per al nou i renovat país i, ja sigui per un motiu d’aquests o per tots tres, cal que protegim la cultura i la fem sortir sobiranament de la precarietat amb més suport i amb més pressupost.