Els socialdemòcrates alemanys busquen la pau amb l’ala esquerra
Els socis de Merkel col·loquen dos crítics amb la gran coalició a la presidència de l’SPD
L’executiva mira de calmar els que reclamen sortir de l’executiu
Una presidència nova, bicèfala i paritària, destinada a donar aires nous al Partit Socialdemòcrata alemany (SPD) i, alhora, recuperar-ne les essències perdudes. Norbert Walter-Borjans i Saskia Esken van ser ratificats com a líders del partit en un congrés celebrat una setmana després que es disparessin les alertes per la victòria d’una candidatura marginal, sortida dels corrents crítics amb la gran coalició (groko) amb els conservadors d’Angela Merkel. Les bases van optar aleshores per aquest equip, en comptes de per la candidatura del ministre de Finances, Olaf Scholz, defensor de l’aliança de govern.
Els mateixos Walter-Borjans i Esken van reaccionar una mica espantats a aquell vot de les bases. Abans que l’executiva i els líders retirats o semiretirats comencessin a fer-los rebaixar expectatives, Walter-Borjans i Esken van aclarir que no busquen un final prematur de la groko. Amb les aigües una mica calmades va arribar l’SPD al congrés federal. El mandat i l’interès comú és pressionar sense deixar l’aliança. La seva voluntat és lluitar el que queda de legislatura per impulsar mesures ambicioses contra el canvi climàtic, a favor de les famílies i aconseguir un augment del salari mínim interprofessional.
La lògica és fer força des de dins. Aquest és el precepte que també defensa el líder de les joventuts del partit, Kevin Kühnert. Qui havia estat abanderat del no a la groko, des de molt abans que s’encetés la legislatura, s’ha sumat al pragmatisme.
Les raons d’aquesta prudència poden raure en l’opinió estesa que Merkel potser no els necessiti tant. Al principi de la legislatura, la cancellera va convèncer el derrotat líder socialdemòcrata, Martin Schulz, que no hi havia cap altre remei que una groko. Era la garantia d’un govern estable. Ara les coses han canviat. Pot arribar a finals del 2020 en minoria, amb el pressupost aprovat. I d’allà a la fi de la legislatura, el 2021, ja no faltarà tant.
Per l’SPD, el perill imminent és caure en la irrellevància política. El 20,5% que va obtenir Schulz el 2017, mínim històric en uns comicis nacionals, és fins i tot un resultat honorable dos anys després. Els sondejos col·loquen el partit en un 14% d’intenció de vot. Al darrere no només del bloc conservador de Merkel, sinó també dels Verds i la ultradreta. Cap perspectiva real d’estar capacitats per lluitar per la cancelleria, el seu paper de sempre segons les regles tradicionals de l’alternança en el poder. Ara per ara, aquesta funció correspondria als Verds.
“Es diu que representem un gir a l’esquerra. Si això vol dir tornar a ser el que era el partit amb Willy Brandt, hi estem d’acord”, va dir Walter-Borjans. La intenció del nou president és recuperar l’electorat perdut, descontent amb la línia centrista representada per l’últim canceller del partit, Gerhard Schröder –en el poder del 1998 al 2005–. I guanyar temps dins de la groko, en comptes del suïcidi polític que podrien ser unes eleccions anticipades.
Walter-Borjans va ser ratificat pel congrés nou president amb un 89,2% dels vots; Esken, representant de l’ala dura, va obtenir un 75%. La seva candidatura era l’única, després d’haver-se imposat en la consulta a les bases per un 53% davant la de Scholz, amb un 45%.